Pantalla

M’ESTÀS PARLANT A MI?

El 8 de febrer del 1976 es va estre­nar als Estats Units una d’aque­lles pel·lícules que ningú dis­cu­teix que sigui con­si­de­rada una obra mes­tra. Ho és perquè més enllà d’excel·lir com a crònica d’una època de desànim de l’Amèrica post-Water­gate també bri­lla com a oda ombrívola d’una Nova York que capi­ta­litza el que suposa patir la sole­dat urbana. I és clar, perquè té una de les millors línies de diàleg de la història del cinema; un monòleg que posa la pell de gallina cada vegada que el sents, perquè con­densa el des­cens als inferns d’un veterà de la guerra del Viet­nam que es (mal)gua­nya la vida fent de taxista i sent tes­ti­moni del pit­jor ves­sant moral de l’ésser humà.

“M’estàs par­lant a mi?! [You talkin’ to me]” M’ho estàs dient a mi? És a mi? Doncs, a qui dimo­nis par­les si no és a mi? Aquí només hi soc jo. A qui dimo­nis creus que estàs par­lant?”, recita Tra­vis Bickle mirant-se al mirall, ja com­ple­ta­ment ali­e­nat i fart al final de cada jor­nada de nete­jar el seient del dar­rere de res­tes de sang i semen. Sí, Tra­vis Bickle davant el mirall ha pas­sat a ser per al cinema el que Ham­let és amb una cala­vera per al tea­tre.

Robert De Niro la va impro­vi­sar a par­tir del guió que el situ­ava davant d’un mirall, no sabem del tot cert si imi­tant, com es diu, un còmic under­gound de la nit nova­ior­quesa o, com va decla­rar Clarence Cle­mons, el saxo­fo­nista de l’E Street Band, la icònica frase la va robar a Bruce Springs­teen, que ales­ho­res la feia ser­vir durant els con­certs per diri­gir-se al públic. Real­ment, no importa, Bickle con­densa en poques parau­les i una mirada intensa la misèria vital del per­so­natge.

Que El Nota (Jeff Brid­ges) o Toot­sie (Dus­tin Hoff­man) hau­rien pogut inter­pre­tar Tra­vis és anecdòtic. Que el guio­nista Paul Sch­ra­der escrivís aquest relat quan tocava fons a la seva vida –havia per­dut la feina, s’estava divor­ci­ant i vivia al cotxe sense par­lar amb ningú i només obses­si­o­nat amb les dones i la por­no­gra­fia– és història. Que escrivís Taxi dri­ver en deu dies (set per escriure el guió i tres per polir-lo) i es motivés tenint una arma car­re­gada i un exem­plar de La nàusea de Paul Sar­tre al cos­tat és lle­genda.

L’atzar va fer que Brian De Palma rebutgés diri­gir-la, però que com un alqui­mista unís els talents de l’amic Sch­ra­der amb Mar­tin Scor­sese, un cine­asta que amb Mean stre­ets apun­tava alt. Mal­grat les des­a­vi­nen­ces de les seves for­tes per­so­na­li­tats, van lliu­rar una fil­mo­gra­fia con­junta com a guio­nista i direc­tor que pocs deuen haver fir­mat: Taxi Dri­ver (1976), Toro sal­vatge (1980), L’última temp­tació de Crist (1988) i Al límite (1999). Amén.

Embol­ca­llat per la foto­gra­fia enci­sa­dora de Mic­hael Chap­man, de pluja i neons, i l’últim lle­gat sonor del gran Ber­nard Herr­mann, Robert De Niro va pas­sar a ser el taxista per anto­nomàsia. Va poder pre­pa­rar el paper tran­quil·lament, con­duint el taxi noc­turn per la jun­gla urbana tot i que aca­bava de gua­nyar l’Oscar per El padrí 2. Només un pas­sat­ger el va reconèixer, i encara es veu que li va saber greu tro­bar-se’l allà, al seu ser­vei, sense poder-se gua­nyar la vida inter­pre­tant...

Todd Phi­llips va rein­ter­pe­tar el mite de Scor­sese de bra­cet d’un Joa­quin Pho­e­nix des­co­mu­nal en el paper de Joker /Art­hur Fleck, el clown car­re­gat de trau­mes, ina­dap­tat i psicòpata que no fa gens de gràcia. El filma for­mal­ment tan cre­pus­cu­lar i dels setanta com ho va fer el mes­tre de les ulle­res de pasta i, per si que­dava algun dubte, va comp­tar amb De Niro per al paper d’ocor­rent con­duc­tor d’un talk show que dona rèplica al per­so­natge tras­tor­nat pro­ta­go­nista. Un altre mirall amb què l’ombra de Tra­vis Bickle s’allarga. No deba­des, aquell final inter­pre­ta­tiu de Taxi dri­ver ja ens conduïa a un cer­cle viciós. És un somni oníric? Els seus autors sem­pre han dit que la dar­rera escena de la pel·lícula hau­ria pogut ser la pri­mera. Doncs és així, eterna.

TAXI DRIVER Direcció: Martin Scorsese Producció: Julia Phillips Michael Phillips Guió: Paul Schrader País: Estats Units Any: 1976
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor