TARDOREALISME

Vivim en la quarta revolució industrial (escala entre els segles i els mil·lennis) i en la sisena extinció (escala entre els cent mil i els milions d’anys), com constata Rosi Braidotti a l’assaig Coneixement posthumà, del qual renuncio amb certa recança a fer-ne la ressenya que mereixeria. La diversificació dels ens actius en la vida del planeta, la renúncia a l’antropocentrisme i la necessitat d’un replantejament de les categories obren nous camins en tots els àmbits de l’activitat humana. Activitat posthumana, comença a caldre dir-ne.

La representació escrita –aquesta expressió també serà revisable– és a l’ull de l’huracà del canvi. La realitat s’ha aproximat a com s’expressa fins al punt que el resultat és tant o més real que la realitat mateixa, és a dir amb un grau elevat d’inexistència, d’incertesa sobre la seva categoria existencial. Qualsevol suport i estil de representació actuals seran més realistes com més tecnològics. La natura humana ha transcendit la fisiologia, i els efectes sobre la noció i la gestió de realitat ja són perceptibles, no només entre la casta instruïda, sinó, potser encara amb més força –i aquesta sí que és una novetat històrica– entre la majoria de la població, al marge del seu grau d’instrucció.

Els filòsofs –i els qui no en són tant, fins i tot molts a qui se’ls en fot– parlen de diverses formes de posthumanisme. Les glosses travessen àmbits, territoris i categories. En les lletres catalanes cal distingir les mecàniques comercials, que ho han empudegat tot, de la literatura en si mateixa –se n’hauria de dir “postliteratura”?– Enmig del poti-poti i el buit general, es poden identificar trets comuns en una mínima majoria d’autores i autors?

En el terreny de la novel·la, tradicionalment hi ha hagut tirada –segons alguns dels afectats falsa, absurda i perniciosa– a identificar autors “rurals” –línia Moncada-Barbal-Coll– amb els “urbans” –línia Moix-Monzó-Pàmies– vagament associats els uns amb la tradició, els altres amb la modernitat. En plena dissolució de l’espai central de l’humanisme, els autors fugen de l’espai “humà” cap als extrems: la resta de la natura i la tecnologia.

Generen així clons híbrids entre el retorn a l’espai (i al temps) natural i la robòtica, productes de la conjunció entre les realitats virtuals del món digital i el vell ruralisme, ja fugit del terròs cap als boscos pirinaics i els cims nevats. En un món emparanoiat de cataclisme apocalític i nihilista, es produeix la fuga cap a les altures. Elevació no pas de l’esperit –què redimonis és, això?–, sinó cap al xip.