“El partidisme i les pagues són un càncer democràtic”

El con­cert serà això, un con­cert. No pre­te­nem fer ni un pam­flet, ni expli­car allà què és el Debat Cons­ti­tu­ent, perquè hi ha altres mit­jans per expli­car-ho. Farem un espec­ta­cle amb la col·labo­ració de més gent. Jo can­taré tota l’estona, però vindrà més gent a aju­dar-me, no només can­tant, sinó que també, per exem­ple, hi haurà la Marta Car­rasco, una coreògrafa i balla­rina fantàstica, i el Mag Lari... Volem fer un espec­ta­cle. Ara bé, el motiu és, pri­mer, donar a conèixer el Debat Cons­ti­tu­ent i, segon, que com que volem ser inde­pen­dents, no depen­dre de ningú i no haver de dema­nar aju­des per no tenir cap coacció, capi­ta­lit­zar-nos.

Sí. Per finançar-nos. Aquest és un objec­tiu impor­tant. Però sobre­tot això ens per­met (com fem avui amb tu, ahir amb una tele­visió...) expli­car què és el Debat Cons­ti­tu­ent.

Hi he pujat en altres oca­si­ons per can­tar només una cançó. Hi vaig pujar per la sida, quan m’ho va dema­nar el doc­tor [Bona­ven­tura] Clo­tet, cone­gut per ser un dels cap­da­van­ters en l’estudi del VIH. Després vaig fer un con­cert molt esti­mat, pels migrants [el con­cert Casa nos­tra és casa vos­tra, del 2017]. També vaig fer el Con­cert per la lli­ber­tat al camp del Barça..., però sem­pre han estat col·labo­ra­ci­ons molt pun­tu­als.

Tenim la sort que mol­tes cançons coin­ci­dei­xen amb mis­sat­ges del Debat Cons­ti­tu­ent. Estem en unes cir­cumstàncies en què tot ple­gat fa fere­dat. El Com­panys, no és això és el Com­panys, no es això! Ara, res­pecte a fa trenta anys, s’hi han afe­git més pro­ble­mes, com la crisi climàtica. I m’indigna tro­bar refe­rents de fa qua­ranta anys que es puguin can­tar ara, i que tu mateix t’emo­ci­o­nis. Però també volem ser fes­tius, i hi haurà gent que can­tarà alguna cançó seva. I tin­drem un grup de músics que conec molt, ja que alguns m’han acom­pa­nyat als esce­na­ris durant molts anys.

Ho dic perquè hi ha cançons que millor que les canti la gent. Té més sen­tit que les canti la gent que jo mateix.

L’estaca és una cançó que fa molts anys que ja no con­si­dero meva. Sé que la vaig fer i sé que als polo­ne­sos els sap molt greu que no sigui seva perquè la can­ten com si fos un himne naci­o­nal, però va ser un xim­ple de l’Empordà, qui la va fer.

Un dels motius d’exis­tir del Debat Cons­ti­tu­ent és mirar d’apro­fi­tar l’empo­de­ra­ment que ha tin­gut la gent durant aquests anys per defi­nir en quins valors ètics, soci­als, econòmics... volem con­viure. Ara estem al davant d’una mena de fiasco gene­ral i vivim un des­ga­vell a Cata­lu­nya, a l’Estat, a Europa i al món. I quan dic al món ja no és polític, el món, sinó el món físic. L’única solució que tenim és inten­tar dir “volem viure així”, i després llui­tar per poder-hi viure. El Debat Cons­ti­tu­ent intenta res­pon­dre 144 pre­gun­tes sobre qui­nes pos­si­bi­li­tats tenim de can­viar les coses i d’ima­gi­nar una soci­e­tat que tin­gui res­pos­tes: de què ha de ser l’ener­gia, com con­tro­lem la classe política, quin tipus d’eco­no­mia hem de tenir, etc. Si en els moments de cert pànic de futur gene­ra­lit­zat ens ama­guem sota la taula, la taula ens caurà al damunt. L’única solució és posar-nos al davant, exer­cir de ciu­ta­dans, que per això hem llui­tat tant aquests últims anys i hem de seguir llui­tant. Si podem con­ju­mi­nar tot això, la gent ha de triar si vol ser com una república nova o una república vella, però tan­ma­teix república! El Debat Cons­ti­tu­ent res­pon a això. Estem en una situ­ació dife­rent a la del fran­quisme, però pel que fa a esta­bi­li­tat, no estem gens bé. Estem, jo què sé, per exem­ple, com quan hi havia la crisi dels coets nucle­ars a Cuba. Estem en un moment amb França i Angla­terra bara­llant-se, Ucraïna a punt de la invasió soviètica, l’eco­no­mia mani­pu­lada per unes coa­li­ci­ons bes­ti­als, la política i l’eco­no­mia amb por­tes giratòries cons­tants, els polítics, també amb por­tes giratòries. Els par­tits avui dia són esclaus de les pagues men­su­als que cobren els seus mili­tants sig­ni­fi­cats; tots estan en el poder i tots cobren d’això. Hem de replan­te­jar aquesta soci­e­tat o accep­tar que anem cap a un dal­ta­baix.

Sí. Nosal­tres som petits tos­suts grum­blings [riu], que pre­ci­sa­ment el que volem és convèncer que quan la gent està desa­ni­mada no s’ha de que­dar a casa. Una cosa és estar desa­ni­mat i l’altra accep­tar que aquest desànim s’ins­tauri per sem­pre més.

Cada ciu­tadà, des del seu lloc, ha d’inten­tar anar con­tra això, ser cre­a­tiu i, sobre­tot, par­ti­ci­par. A Cata­lu­nya, després de l’exer­cici de par­ti­ci­pació que hi ha hagut durant tants anys, en què hem sigut capaços de fer totes les core­o­gra­fies i pro­tes­tes, seria bo apro­fi­tar aquesta capa­ci­tat social de mobi­lit­zació per deci­dir. Amb el pre­si­dent [Quim] Torra i després amb el vice­pre­si­dent [Pere] Ara­gonès, actual pre­si­dent, el que dèiem és que ens hem empo­de­rat per fer un país millor: hem fet mol­tes coses per fer un país millor i hem rebut hòsties per fer un país millor, però col·lec­ti­va­ment no hem deci­dit quin és aquest país millor. El Debat Cons­ti­tu­ent el que plan­teja és això. I encara que jo soc molt inde­pen­den­tista i pot­ser per culpa meva queda molt con­no­tat, el Debat Cons­ti­tu­ent va més enllà d’una opció inde­pen­den­tista, perquè abraça el 90% de gent que no està d’acord amb l’esta­tus actual. I si parléssim d’eco­no­mia, etcètera, pot­ser aquest 90% ani­ria més enllà.

Tenim una eina informàtica fantàstica que farà que la gent, a través d’aquesta eina, defi­neixi els paràmetres de con­vivència. En aquests paràmetres hi haurà con­sen­sos, dis­sen­ti­ments, etc. Crec que hem fet una cosa molt espe­cial: que no només podrem fer un mapa gene­ral, sinó que tin­drem un mapa ter­ri­to­rial. Les úniques dades que reco­llim són: si hi par­ti­ci­pes, el teu nom no consta enlloc, el teu car­net d’iden­ti­tat no consta enlloc i el sexe el dius tu; hi consta la teva edat i el teu poble, amb la qual cosa al final tin­drem un mapa genèric però també un mapa ter­ri­to­rial. Com hem de defi­nir l’orga­nit­zació política d’aquest país? Pen­sen igual el Pri­o­rat o les Ter­res de l’Ebre que Cor­nellà? Les dones pen­sen igual que els homes en mol­tes coses? Què volen els joves i què volem els vells? Això aca­barà abso­lu­ta­ment dibui­xat. I si al final acaba amb un procés cons­ti­tu­ent, això és molt impor­tant perquè es veu­ran diferències ter­ri­to­ri­als, de sexe, d’edat...

Si hi ha molta par­ti­ci­pació, amb l’auto­ri­tat que ens dona aquesta par­ti­ci­pació, ani­rem al Par­la­ment i, d’alguna manera, si la par­ti­ci­pació és alta, el Par­la­ment ho hau­ria de tenir en compte. I si té opor­tu­ni­tat i volun­tat, hau­ria de fer un procés cons­ti­tu­ent, perquè el Par­la­ment és l’únic que pot fer una cons­ti­tució, o bé l’assem­blea cons­ti­tu­ent que defi­neixi el Par­la­ment; perquè no només ha de ser el Par­la­ment, sinó que de vega­des el mateix Par­la­ment es fa aju­dar d’experts o de gent del car­rer per millo­rar la riquesa. Si la par­ti­ci­pació és alta, ha de ser tin­gut en compte, perquè els polítics depe­nen dels vots de la gent. Ara bé, si la par­ti­ci­pació és petita, hau­rem de dir que un tant per cent de la gent opina això... A mi em sem­bla útil en qual­se­vol cas.

Al revés. Com que estem en un moment de crisi, pre­ci­sa­ment seria el moment de fer els can­vis neces­sa­ris. Hi ha majo­ries par­la­mentàries que ho diuen. I no em refe­reixo només a l’inde­pen­den­tisme, sinó a com enfo­quem mol­tes altres coses. I després aniríem al Par­la­ment. La nos­tra posició actual és que si hi hagués con­sen­sos impor­tants i després ells no en fes­sin cas i menys­pre­es­sin tant la volun­tat de la gent, nosal­tres, a través d’ini­ci­a­ti­ves popu­lars, podríem dir: “Si un 80% de la gent vol això, tenim auto­ri­tat per venir al Par­la­ment i obli­gar-vos a fer això.” Si hi ha una majo­ria que té ganes de can­viar, tindrà el mate­rial magnífic per can­viar o per fer un procés cons­ti­tu­ent. I això ho dic perquè crec en els polítics, per molt que els cri­ti­quem. Per a qual­se­vol per­sona que repre­senti la ciu­ta­da­nia, tenir un mapa del país i quina és la volun­tat de com volem ser... Ja s’ho farà, si no en fan cas! Sem­pre dic que el pro­blema serà seu. Ara bé, el més impor­tant de tot això és la par­ti­ci­pació. I per això tre­ba­llem tot el que tre­ba­llem.

Exacte. I si gua­nyem alguna pes­se­to­neta, com es deia abans, la inver­ti­rem en publi­ci­tat i a fer fàcil la par­ti­ci­pació, perquè fins ara no ho hem pogut fer.

Hi ha algu­nes coses que m’han dece­but, i algu­nes són estruc­tu­rals. Podria dir, per començar, que el Par­la­ment, tal com està cons­tituït i fun­ci­ona, és vell; és un Par­la­ment del segle XIX, i ni repre­senta ni actua com un par­la­ment del segle XXI. Però el que m’ha agra­dat més és tro­bar per­so­nes magnífiques, amb volun­tat d’uti­lit­zar la política per ser­vir a la gent. Al mateix temps, veure com les maquinàries de vega­des eli­mi­nen aques­tes per­so­nes, i al seu lloc hi ha per­so­nes de no tanta qua­li­tat que estan allà, que han començat quan eren joves a les joven­tuts i que com que sem­pre han callat i han cre­gut, hi són. Junts, ERC i la CUP és dife­rent, però tan­ma­teix, faig una pre­gunta: quanta gent hi ha de qual­se­vol secre­ta­riat naci­o­nal o de comitè cen­tral, que no tin­gui paga? Que no sigui pagat? Per tant, quina lli­ber­tat té la gent per can­viar o per pro­tes­tar con­tra les clas­ses diri­gents? Qui s’atre­virà a dir a un secre­tari gene­ral o a un pre­si­dent que no hi està d’acord i votar en con­tra si és ell qui ha de deci­dir els dipu­tats els alcal­des, els secre­ta­ris...

Sí, el par­ti­disme i les pagues són un càncer democràtic. De vega­des dic als meus com­panys que quan aca­bem això hem de bus­car vint savis inde­pen­dents però de gran pres­tigi que facin una llei elec­to­ral; que s’imposi una llei elec­to­ral. Perquè això no pot ser. Entenc que no es vul­gui can­viar, perquè volen pro­te­gir el poder que tenen, però a la llarga és la seva pròpia des­trucció, i per això tenen la poca cre­di­bi­li­tat que tenen. Veus coses increïbles: can­vis de direcció de 180 graus sense que pre­sen­tin la dimissió... S’hau­ria de repen­sar tot per poder afron­tar les coses que venen, que seran molt difícils des d’una pers­pec­tiva democràtica i de justícia social i de progrés.

Això que faig: fer feina com l’estic fent jo o com l’estàs fent tu; com a ciu­tadà, m’obli­guen a dele­gar el meu vot durant qua­tre anys, cosa amb què no estic d’acord però, durant aquests qua­tre anys, men­tres­tant vaig fent feina, fins i tot con­tra aquells a qui he dele­gat el vot. Perquè jo he dele­gat el vot a la CUP, però sem­pre que cal cri­tico la CUP. I és veri­tat que el meu par­tit natu­ral seria l’esquerra d’Esquerra, però en aquests moments estan en un error estratègic grandiós. Aquest error estratègic ens pot fer molt mal. I com que, a més, estem en un Estat espa­nyol que ens té en un punt de mira a qual­se­vol par­tit que governi (perquè ja no és un pro­blema de par­tit sinó d’estat), no fer de la con­fron­tació la pri­mera eina de nego­ci­ació és un error. Quan veig que els par­tits no dema­nen als seus mili­tants que es con­fron­tin penso “per què ser­viu?” Qui ens hem de con­fron­tar, les enti­tats? No, hau­rien de ser els par­tits. S’han acos­tu­mat que han de ser les enti­tats però és men­tida: són vostès, els par­tits, els que han d’anar al davant de la con­fron­tació. I si no es volen con­fron­tar, ales­ho­res accep­tin tota la repressió que ens ve resig­na­da­ment. Que ho accep­tin ells, nosal­tres no; jo no.

Crec en el diàleg, però aquesta taula de diàleg és una presa de pèl; a més, cer­ti­fi­cada i amb acta nota­rial! És una taula de nego­ci­ació abso­lu­ta­ment dese­qui­li­brada, perquè ells tenen tots els trum­fos perquè han repri­mit tant que poden nego­ciar sobre els tres mil [repre­sa­li­ats], sobre els que estan exi­li­ats, sobre els que poden tor­nar a la presó, etc. Men­tre sigui així, aquest diàleg és inde­cent. Però és que, a més, no volen dia­lo­gar, sinó que ho volen allar­gar fins que tor­nin a gua­nyar les elec­ci­ons o fins que gua­nyi el PP, que és l’altra pos­si­bi­li­tat. A mi aquesta estratègia, sabent que d’aquí a dos a anys o d’aquí a qua­tre (és igual, però això pas­sarà) vindrà una ultra­dreta que por­tarà al seu pro­grama la nos­tra ani­qui­lació com a rea­lit­zació col·lec­tiva em sem­bla una estratègia no errònia, sinó espan­tosa. I ho dic. Ara bé, ho dic del par­tit que pràcti­ca­ment he votat sem­pre; que quan vaig anar a Junts pel Sí m’hi vaig inte­grar tant com vaig poder, i que el res­pecto pels seus anys d’història, que no se si s’assem­blen gaire als actu­als.

Crec que és pit­jor que això. Recu­lem, perquè els altres no el per­den, el temps. I tu perds la pos­si­bi­li­tat de ser, de defen­sar-te, que és el que veiem contínua­ment. Diuen això de la llen­gua... Molt bé, i què farem: doncs fem una classe més i au! Aquí és quan dic que els par­tits no me’ls crec, en rea­li­tat, perquè a les seves bases, que són milers i milers de per­so­nes, no les mobi­lit­zen con­tra res; jo no he vist cap ordre de cap par­tit dient: “Senyors, vostès tallin la car­re­tera per pro­tes­tar con­tra tal cosa; o ara por­tem al Par­la­ment alguna altra cosa...” No, con­fien que ho faci l’ANC o Òmnium. És l’accessió dels seus atri­buts i les seves obli­ga­ci­ons polítiques. Bes­tial. I com que nosal­tres també ens hi hem acos­tu­mat, no som gaire crítics. Com et deia abans, ja sé que els secre­ta­ri­ats naci­o­nals tenen els seus interes­sos. Ara bé, la militància què? És un des­ga­vell.

El Debat Cons­ti­tu­ent par­teix d’una base: que nosal­tres som ciu­ta­dans i no volem tor­nar a ser súbdits com ho érem abans. Hem gua­nyat la nos­tra ciu­ta­da­nia amb esforç i a hòsties, i no volem retro­ce­dir. Exi­gim a la gent que es diu inde­pen­den­tista que enten­gui d’una punye­tera vegada que no defen­sar, amb la con­fron­tació que sigui necessària, cadas­cun dels nos­tres drets és erroni i un des­ga­vell.

Depe­nent de com vagi la pandèmia –que sem­bla que no ani­rem gaire bé–, pen­sem que el procés hau­ria d’aca­bar al mes de maig, però com que això depèn només d’una coor­di­na­dora total­ment inde­pen­dent, autònoma, que no es dei­xarà influ­en­ciar per res, si veiem que convé allar­gar-ho, ho allar­ga­rem.