ELS PRÍNCEPS BLAUS QUE FOLLEN

Inconsistents en la seva mateixa fragilitat, les proses poètiques, també els aforismes, que Maggie Nelson (San Francisco, 1973) ens ofereix a Bluets ens omplen i ens fascinen mentre les podem rebutjar o considerar irrellevants. Aquesta dualitat entre la profunditat i el més trivial són els angles des d’on podem valorar el grau de comunió que Nelson manté amb el lector. Si em preguntessin si m’agraden o no, només podria respondre amb ambigüitats. També contestaria amb contundència. Sé que valen la pena, que t’aporten sensacions durant la lectura.

Un altre aspecte important és la destil·lació de les proses, que ens introdueixen en unes xarxes de dolor, d’hipersensibilitat ben actual. Tot farcit de referències a poetes i filòsofs clàssics, així com a icones de la cultura pop, ja siguin Leonard Cohen, Billy Holiday o l’entrada del començament de la sempre poc valorada Joni Mitchell, que tantes històries ens explica a les seves cançons. Nelson sempre viatja amb el pretext del blau que coordina els blues rondinaires i apaivagats: “He conegut un home que és el principal productor d’indi orgànic del món, i un altre que canta Blue, de la Joni Mitchell, en un número de drag corprenedor, i encara un altre amb cara de rodamon, a qui els ulls, literalment, li regalimaven blau, i vaig batejar-lo com el príncep blau, que, de fet, era el seu nom.”

Som en un territori equidistant entre la fantasia i la poètica, entre la realitat i el desig, amb la lleugeresa que ella mateixa reivindica en aquest conjunt de proses unificades pel blau de la tristesa. El príncep blau acabarà amb la bragueta descordada: “Una tarda càlida de principis de primavera, a Nova York. Vam anar a follar a l’Hotel Chelsea. Encabat, des de la finestra de la nostra habitació, vaig veure el tendal blau onejant en un terrat a l’altra banda del carrer. Tu dormies, de manera que va ser el meu secret...” Els moments epifànics que omplen les proses són un dels al·licients dels poemes narratius de Nelson, que converteix el vers en vivència, sovint trencada i repudiada, mentre les proses ens mostren de manera diàfana els seus estats d’ànim, d’un lirisme contingut i ferit.

Diríem que els Bluets, traduïts amb cura i empatia per la poeta Míriam Cano, es podrien associar als moviments realistes de la poesia americana de postguerra, tant a l’histerisme dels beatniks –sobretot el Coney Island de Ferlinghetti– com als representants més inspirats i urbans de l’Escola de Nova York, i també als del San Francisco Renaissance. Confessional i autobiogràfica, Nelson coincideix amb els seus predecessors californians perquè introdueix elements filosòfics i estètics, sobretot en les apreciacions literàries, que poden anar de Duras a Novalis o John Berger amb un desordre que és, així mateix, el signe caòtic de perdurabilitat. Nelson és una poeta excel·lent, que busca fórmules en territoris de frontera. Passejar per un jardí aquestes proses fa despertar les flors.