ELS ENTRA-I-SURTS DEL TEMPS

“En algunes de les proses d’aquest grapat de pedres d’aigua –reconeix l’autor, en la nota final– s’hi reprenen imatges, paraules, motius o girs de Gaston Bachelard...” Els punts suspensius són meus: darrere el nom del pensador francès, obrint-la, hi ha una enumeració que inclou vint noms més d’autors diversos –majoritàriament contemporanis, i poetes–. Si m’he aturat, ben a dretcient, en el primer que cita, és perquè un llibre fondo sempre ens fa tornar a altres llibres fondos. He recuperat La flamme d’une chandelle, la darrera obra publicada per Bachelard, que tinc en l’edició original de PUF del 1961. Hi vaig subratllar dues frases, que tradueixo sobre la marxa: “Un cor sensible estima els valors fràgils. Combrega amb els valors que contendeixen: per tant, amb la llum feble que lluita contra les tenebres.”

Em sembla que les paraules finals del francès –“una llum feble que lluita contra les tenebres”– es podrien aplicar, adequant-les-hi lleugerament, al sentit d’aquesta bella obra, que recorre al haibun, una composició de la tradició oriental formada per una prosa poètica i un haiku, a tall de rúbrica. Ollé ja havia practicat el haibun en el seu primer llibre, De bandera liberiana (1994), bé que, en aquest cas, l’alternança entre prosa i poesia incloïa altres mides (vull dir que la rúbrica no sempre era un haiku: hi trobàvem poesies força més llargues). I és que el llibre presenta una clara tensió entre les proses poètiques, de caràcter discursiu, i els haikus, de caràcter el·líptic. Les primeres, narracions amb un fort component simbòlic, expliquen una història. Una història, si es vol, de límits difusos, de pretextos més o menys vaporosos. Hi ha, certament, un protagonista desficiós, que posseeix una arma inconeguda i que sembla tostemps apressat. És més el que se’n suggereix que no pas el que se n’arriba a revelar (encriptat i xifrat són dos dels adjectius que es repeteixen al llarg de l’excursió del caminant, de l’excurs del creador). Es tracta d’un individu innominat, que viu a la Sagrera, a Barcelona, però que transita per altres llocs (el Maresme, el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, l’Alt Empordà). Ara el trobem en un terrat, a la nit, envoltat de roba estesa. Adés vetlla el pare moribund. Més endavant torna enrere en el temps, i retroba, no sabem si per atzar o ben a consciència, un antic amor: “Llavors s’escrostonen els murs de les ciutats micèniques que has anat dreçant mentre ella no hi era.” En un altre lloc, contempla el que sembla el negatiu líric de la fotografia més cèlebre de Manel Esclusa: “El buc rovellat s’escora rere la lluna groga que cau, rebota i rodola pel mirall d’atzabeja.” És una llum feble que sembla que lluiti contra les tenebres del món.

Desfila per aquestes proses un formigueig de vida incessant. S’hi produeix la superposició de temps diversos (“entres i surts del temps”), de plans espacials diferents. La bigarrada escenografia urbana i suburbana que en compon el rerefons no delimita, precisament, una zona calma, un refugi: el rovell ho taca tot. El personatge se sent assetjat (el buit acabarà per constrènyer-lo!). El negre és el color que substancia el relat líric: el del mirall –el mirall negre, títol d’un dels llibres anteriors d’Ollé, és un símbol vertebral de la seva poesia–, però també el negre que tenyeix el sol, el vi, els celatges, un palet, el fang o la “lluna dels corriols secrets”. Dir negre és tant com fer una invitació a l’experiència òrfica.

El haiku fa tant de rèplica com de conclusió del món descrit en les proses. La lluna –ubiqua– hi resta encesa amb una llum perdurable, de la qual ens arriba un pensament de claror. Aquí, en els versos lleugers i profunds ensems del haiku, ja no hi calen pedres perquè “la ventada sense brida” no s’emporti la vida: el pes hi és sobrer. L’esperit crema dins la paraula: “Temple boscà: | que s’arrela i s’enlaira | torna i se’n va.”Un llibre que ens convida a la relectura.