Arts visuals

(Re)descobrir Gaudí

Una exposició al MNAC intenta alliberar Antoni Gaudí dels tòpics, els mites i les visions reduccionistes que envolen la seva figura

PRIMERS TREBALLS
En l’exposició es poden contemplar els primers dibuixos i esbossos de Gaudí, com ara el seu projecte de final de carrera
UN ARTISTA DEL SEU TEMPS
Un dels tòpics més estesos és el que presenta Antoni Gaudí com un geni incomprès, aïllat del món que l’envolta

“Antoni Gaudí no era el geni aïllat i incomprès que bona part de la bibli­o­gra­fia ens ha donat a enten­dre.” Aquesta és la frase que es pot lle­gir en el pri­mer plafó de l’expo­sició que el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (el MNAC) dedica a l’arqui­tecte català més uni­ver­sal i que es pot visi­tar fins al 6 de març del 2022. Tota una decla­ració de prin­ci­pis. El comis­sari de la mos­tra parla amb pro­pi­e­tat. És Juan José Lahu­erta, direc­tor de la Càtedra Gaudí de la Uni­ver­si­tat Politècnica de Cata­lu­nya i autor de diver­ses mono­gra­fies sobre l’arqui­tecte. El repte que es va plan­te­jar fa qua­tre anys, quan va rebre l’encàrrec de defi­nir el dis­curs de l’expo­sició, no era gens sen­zill. Tal com asse­gura el direc­tor del MNAC, Pepe Sierra: “Quan una obra té tant d’èxit i la veuen mili­ons de per­so­nes, tota la com­ple­xi­tat es va polint fins que al final només resta una bola llisa. El resul­tat és un Gaudí epidèrmic: for­mal, deco­ra­tiu, aïllat i fora del seu temps.” La imatge que ens ha arri­bat de Gaudí ha estat tei­xida a par­tir d’un munt de mites i tòpics, fins a con­ver­tir-se en una veri­ta­ble icona turística. I, mal­grat tot, no són pocs els lli­bres o els estu­dis que pre­te­nen des­co­brir-nos un ves­sant nou o relle­gir alguns aspec­tes de la seva tra­jectòria.

L’expo­sició ens ofe­reix un quan­ti­tat acla­pa­ra­dora de peces, mol­tes de des­co­ne­gu­des o que han estat expo­sa­des en comp­ta­des oca­si­ons. I totes ori­gi­nals. Un fei­nada increïble i un plaer per als sen­tits. El direc­tor del MNAC des­taca: “Hi ha peces que no s’han vist mai. La família Güell, per exem­ple, ha cedit coses que no presta mai.” En total, es poden veure més de 650 ele­ments, si comp­tem les obres d’art, els objec­tes arqui­tectònics, els plànols, les foto­gra­fies i les pàgines de la premsa escrita. Un deves­sall de mate­rial extret d’un cen­te­nar llarg de col·lec­ci­ons esta­tals i inter­na­ci­o­nals, entre les quals la del mateix MNAC. D’entre les obres que es poden con­tem­plar hi ha un enorme tapís que Josep Maria Jujol va fer per encàrrec de Gaudí i que estava des­ti­nat als Jocs Flo­rals del 1907; o la increïble recons­trucció del rebe­dor de la Casa Milà, que va ser des­mun­tat el 1960 i que reneix de l’oblit després de dos anys de res­tau­ra­ci­ons. L’esforç, en aquest sen­tit, és enco­mi­a­ble, i ben poques vega­des es tindrà l’opor­tu­ni­tat de pas­se­jar-se en tants pocs metres qua­drats per tot allò que va crear Antoni Gaudí o que va influir en la seva obra. Men­tre ens sub­mer­gim en el seu uni­vers podem fer-ho acom­pa­nyats d’una nar­ració sug­ge­ri­dora, amb la veu de l’actor Josep Maria Pou.

Tren­car tòpics

Davant aquesta acu­mu­lació d’objec­tes, el visi­tant té el repte de cap­tar el dis­curs que ens pro­posa Lahu­erta: la volun­tat d’allu­nyar-se dels tòpics. Un d’aquests és el que pre­senta l’arqui­tecte com un geni incomprès, aïllat del món que l’envolta. “Sem­pre s’ha dit que Gaudí hereta una tra­dició arte­sana de la seva família, quasi com un sen­ti­ment atàvic, i que ho aprèn tot quan de molt petit pas­seja pels camps que envol­ten el mas de la Cal­de­reta, i veu els arbres, les flors, els insec­tes i els ocells; que menys­prea l’ense­nya­ment acadèmic i que està com­ple­ta­ment sepa­rat del món que l’envolta i des­co­neix què passa a París o a Lon­dres”, explica Lahu­erta. L’expo­sició malda per encai­xar-lo en el con­text arqui­tectònic de l’època: “La seva escola són Edward Welby Pugin, William Mor­ris, John Ruskin…La seva obra neix de la geni­a­li­tat, és veri­tat, però també d’una base molt com­plexa que és l’ambi­ent artístic i estètic de la Segona Revo­lució Indus­trial”, afe­geix el comis­sari de l’expo­sició.

En el recor­re­gut que se’ns pro­posa es poden con­tem­plar els pri­mers esbos­sos de Gaudí, com ara el seu pro­jecte de final de car­rera, un para­nimf uni­ver­si­tari, i els seus pri­mers tre­balls, entre els quals hi ha l’emblema de la coo­pe­ra­tiva La Mata­ro­nense i algu­nes peces de mobi­li­ari urbà, com ara suports per a anun­cis o quios­cos de premsa. Després dels pri­mers tre­balls arqui­tectònics, com ara els Pave­llons Güell i la Casa Vicens, van arri­bar els encàrrecs d’Eusebi Güell, i les cases Batlló, Cal­vet i Milà. L’expo­sició ens parla dels cli­ents de Gaudí. Davant el tòpic de la “incom­prensió”, Lahu­erta es pre­gunta: “Si era un incomprès, com és que era l’arqui­tecte pre­fe­rit de la més alta bur­ge­sia, dels Güell i els Comi­llas? Com és que era el pre­fe­rit de l’església a Bar­ce­lona i Mallorca?” En l’apar­tat dedi­cat a l’empremta que vaig dei­xar al pas­seig de Gràcia, el prin­ci­pal apa­ra­dor del moder­nisme, hi tro­bem la res­posta.

Un dels apar­tats més sor­pre­nents de l’expo­sició són els panells fotogràfics de la gran expo­sició que Eusebi Güell, el seu prin­ci­pal mece­nes, va mun­tar a París. El taller de l’arqui­tecte es va dedi­car en cos i ànima a pre­pa­rar maque­tes de guix, dibui­xos i foto­gra­fies que ara es poden veure al MNAC. Tan­ma­teix, la crítica a la capi­tal fran­cesa no va ser exces­si­va­ment favo­ra­ble, amb algu­nes veus que par­la­ven direc­ta­ment de mal gust. De fet, una cosa era tenir el favor de la bur­ge­sia i una altra, ben dife­rent, esde­ve­nir un arqui­tecte popu­lar o estal­viar-se les iro­nies de la premsa. A l’expo­sició es repro­du­ei­xen un munt de vinye­tes, com una de ben cone­guda publi­cada a L’Esque­lla de la Tor­ratxa en què el dibui­xant Pica­rol con­ver­teix la Pedrera en un immens garatge.

El “pro­blema social”

A l’expo­sició es dedica una atenció espe­cial a la Sagrada Família, un tem­ple expi­a­tori de la lluita de clas­ses. Va ser impul­sada per l’Asso­ci­ació de Devots de Sant Josep i la violència que es va viure a Bar­ce­lona a finals del segle XIX i prin­ci­pis del XX va dei­xar-hi la seva empremta en diver­ses oca­si­ons. Després de l’atemp­tat del Liceu, que va cos­tar la vida a vint per­so­nes el 7 de novem­bre del 1893, Gaudí va escul­pir un dimoni que, en comp­tes de la maleïda poma que va pro­vo­car l’expulsió d’Adam i Eva del Paradís, posa una bomba Orsini (la mateixa que San­ti­ago Sal­va­dor va llançar al patí de buta­ques del Gran Tea­tre) en mans d’un obrer.

El prin­ci­pal ensurt, però, es va viure l’estiu del 1909, arran de la Set­mana Tràgica, quan la ciu­tat sen­cera es va con­ver­tir en una immensa foguera con­tra l’Església. L’epi­sodi va sac­se­jar pro­fun­da­ment escrip­tors com Rai­mon Case­llas, que va entrar en una pro­funda depressió, i el mateix Gaudí, que a par­tir d’ales­ho­res va aban­do­nar tots els encàrrecs i es va recloure al seu obra­dor. Para­do­xal­ment, però, aquell “refugi de la fi del món” seria devo­rat per les fla­mes l’estiu del 1936, deu anys després de la mort de l’arqui­tecte, quan la fúria ico­no­clasta es va diri­gir de nou con­tra qual­se­vol ras­tre de la cul­tura catòlica. Encara avui, però, les tor­res flamígeres i fla­me­jants s’alcen fins al cel com un símbol de la redempció humana.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.