Rimes en contra del 25%

En els anys vuitanta del segle passat, Chuck D, el líder dels fonamentals Public Enemy, afirmava que el hip-hop era “la CNN del gueto”. En certa manera, tenia raó: els rapers, com ja ho havien fet abans els cantautors conscienciats i els punks, recitaven sobre la dura realitat dels seus barris, poc i mal reflectida pels canals oficials. “La revolució no serà televisada”, havia proclamat abans el visionari Gil Scott-Heron. Però el hip-hop, com la música popular en general, estava llavors molt condicionat pels designis i els ritmes de producció de la indústria discogràfica i també de l’MTV. Això ha canviat? Probablement, les xarxes socials i les plataformes digitals permeten al creador difondre les seves obres i els seus missatges amb la urgència que caracteritza el món actual, sense tants intermediaris ni llargs processos industrials, almenys en teoria.

És públic i notori –i trist i condemnable– que el 23 de novembre passat, el Tribunal Suprem va ordenar que un 25% de l’ensenyament a Catalunya sigui en castellà, un atac frontal contra la immersió lingüística que ha funcionat durant dècades com una bona eina de cohesió social i cultural. Les reaccions a aquesta decisió judicial han estat múltiples i diverses, al carrer, als centres educatius, als mitjans de comunicació, a les xarxes. També hi ha hagut una reacció immediata des del front musical: “Són paraules d’amor el que sento per la terra / mor una part de mi cada cop que em toquen la llengua / Soc el Sí senyor d’Ovidi, soc la sang a la ferida / Soc... / Un crit que demana auxili”, recita amb contundència el maresmenc Yung Rovelló a Tot allò que els molesta, un tema creat i llançat a les xarxes i a les plataformes digitals pocs dies després que comencés tot aquest despropòsit. “Per dir les coses clares et diuen delinqüent / Que es fotin pel cul el 25%”, conclou Yung Rovelló amb rimes despullades i influenciades per la millor vella escola del hip-hop, però també per la manera clara i precisa en què cantava Ovidi Montllor, molt reivindicat en els últims anys per músics joves. “Ell m’ha obert molt els ulls a la poesia”, diu.

“Vam estar tot un any preparant les deu cançons del nostre primer àlbum, Seny i rauxa (Delirics), que va sortir l’octubre passat. Però en el cas de Tot allò que els molesta, teníem la necessitat de respondre amb urgència a uns fets candents, així que vam fer la cançó i la vam gravar en un sol dia, i l’endemà vam quedar per anar a fer el videoclip al delta de l’Ebre”, explica Sergi Camps, nom al registre d’aquest fill de Calella, que parla sovint en plural perquè està acompanyat en aquest projecte pel productor Jordi Roigé (Lokevivi) i el baixista i corista David Garrido.

De fet, Tot allò que els molesta és un al·legat en defensa de la llengua i la cultura catalanes, en un sentit ampli i divers, que inclou referències literàries (Vicent Andrés Estellés, Quim Monzó), gastronòmiques o futbolístiques, i que homenatja els antifeixistes del passat i del present, els de l’Ebre i els d’Urquinaona, sense oblidar dos companys d’ofici condemnats per la maquinària de l’Estat: “Soc l’exili de Valtònyc, les reixes de Pablo Hasél.” “Necessitava parlar de moltes coses i fer-ho ara, i he tingut la sort que la meva discogràfica de seguida va acceptar llançar el single, sense posar cap inconvenient ni censurar-me”, diu el cantant sobre Delirics, el segell sorgit de la històrica discogràfica Picap per donar sortida a la fornada de grups i solistes de les anomenades noves músiques urbanes; una etiqueta que, tot s’ha de dir, no agrada gaire a Yung Rovelló, més partidari de parlar només de música, i punt.

“Orgull en cada combat, som solidaritat / Som vagues de fam, som / xarnegos parlant català / som castells, correfocs i gegants / som les sardanes ballades pels més grans”, continua la lletra del tema, una bona mostra que la cançó protesta no ha mort en aquest país, només ha canviat les formes. I els ritmes. Tot i que a Seny i rauxa, Yung Rovelló desplega altres estils musicals més elaborats, en temes com ara Entrant a barraques (amb The Tyets), Sobre escenaris (amb Pol Bordas), Servint copes o la melòdica La mar (amb Tramma), a Tot allò que els molesta la mala llet es tradueix en una cançó amb uns ritmes bàsics i austers. “Sona a rap dels noranta, més hardcore.” Segurament, eren les eines sonores més eficaces per donar a les paraules el protagonisme que requerien, sense gaires artificis que distraguessin l’oient. “Soc... el que diu el que calla la resta.” Per tant, algú ho havia de dir, no?