CANELONS, RAÏM I TEATRE DOLÇ

Tot i el títol, la peça és una mena d’àlbum per­so­nal de Car­les Sans durant la car­rera de Tri­ci­cle. Fa broma que, per fi, està sol a l’esce­nari, però en rea­li­tat es per­cep que enyora els seus com­panys i, en certa manera, que té el cuquet de l’esce­nari. Sans, amb el suport de José Cor­bacho com a direc­tor, va tre­nant les anècdo­tes, com qui explica una tira­llonga d’acu­dits en una sobre­taula, amb gintònics i begu­des esto­ma­cals d’alta gra­du­ació. L’actor fa una volta més als típics monòlegs (tot i que juguin amb una estruc­tura simi­lar). I és que, al cos­tat del seu dis­curs(al qual neces­si­ta­ria donar dife­rents rit­mes per fer més impre­vi­si­ble el gag) hi intro­du­eix el gest carac­terístic de Tri­ci­cle. La gràcia és que Sans assu­meix el mim dels seus com­panys a par­tir dels seus posats clàssics (com el ball esti­rat de Paco Mir o el som­riure apa­rent­ment tren­ca­dor de Joan Gràcia). El Tri­ci­cle sem­pre ha estat un trio d’humor blanc molt esti­mat per tot tipus de públic. Sans estira el grau de l’humor amb els acu­dits política­ment incor­rec­tes. Està en el seu dret perquè s’està rein­ven­tant amb la paraula. Ell, diu, hau­ria vol­gut convèncer la seva com­pa­nyia de donar-se el gust pel text. Cer­ta­ment a Hits, l’espec­ta­cle amb què es van aco­mi­a­dar, la van intro­duir. Però el més cele­brat és la veu en off i les situ­a­ci­ons que cre­a­ven un sur­re­a­lisme sublim amb uns anti­he­rois patètica­ment diver­tits. Ara, Sans juga també amb fotos històriques del grup i amb el ciclo­rama incor­po­rant colors, imat­ges i recur­sos audi­o­vi­su­als per fer més con­vin­cent l’anècdota. Sans es revela com un con­vi­dat per­fecte per allar­gar sobre­tau­les. Segu­ra­ment, li sap greu estar sol, però troba la com­pa­nyia del públic, sem­pre dis­po­sat. I cele­bra, ara sí, la paraula (que no necessària­ment ha de matar el seu mim carac­terístic). També a L’èxit de la tem­po­rada dife­rents intèrprets d’El Ter­rat es van voler rein­ven­tar i, al final, van rebre el màxim d’aplau­di­ments quan es reves­tien de Chi­qui­li­qua­tre i com­pa­nyia.

Les irres­pon­sa­bles ense­nya una postal que faria díptic amb Les noies de Moss­bank road, ja que torna a ense­nyar fins a quin grau d’indes­truc­ti­ble pot ser l’amis­tat entre ami­gues (ara ja entra­des en la crisi dels 40) i també perquè Sílvia Munt repe­teix a la direcció i Marta Marco i Cris­tina Gene­bat, a l’escena. En aquest cas, però, Nora Navas subs­ti­tu­eix Clara Segura. Aquest segon epi­sodi vessa més amar­gor i cinisme res­pecte a la ingenuïtat del mun­tatge ante­rior.

El pla ha de ser per­fecte: la Núria ha acon­se­guit les claus d’una torre de luxe d’uns amics, allu­nyada del bro­git de la ciu­tat, on con­so­larà la Lila (que s’acaba de sepa­rar de la pare­lla després de pas­sar un sotrac). Elles refer­ma­ran la seva amis­tat. En prin­cipi, també hi ha de ser la Vicky, la ter­cera amiga de l’ànima, però li ha sor­git un impre­vist, a de dar­rera hora, i l’ha subs­tituïda la ger­mana gran de la Lila, la Fabi, que té un cert to mal­ca­rat, de no voler-se pas­sar les nits donant vol­tes al con­flicte. Ella és de les que s’hi enfronta i assu­meix les con­seqüències.​El text còmic i cos­tu­mista de Javier Daulte juga amb la intriga, perquè en aque­lla casa hi entra un gos de grans dimen­si­ons i les espanta. I una d’elles reac­ci­ona amb un com­por­ta­ment que pot ser irre­ver­si­ble. Daulte va ama­gant la trama i entre­tei­xint-la amb sub­tra­mes que són suco­ses perquè ense­nyen la bui­dor de les tres dones que, apa­rent­ment, estan segu­res d’elles matei­xes i mos­tren satis­facció per la seva etapa vital. En aquest joc de paral·lelis­mes, per a les dones el gos i les seves pare­lles, viuen una vida que s’hi emmi­ra­lla.

Sílvia Munt plan­teja la situ­ació sense com­pli­car-se: un espai ele­gant, una tele­visió de grans dimen­si­ons per eme­tre alguns frag­ments musi­cals (com el Cry Baby, de Janis Joplin) que tren­quin la cadència de les parau­les, sem­pre reba­tent-se, com un duel, sigui per enro­car-se en posi­ci­ons numan­ti­nes, sigui per reconèixer-se dèbils i enso­pi­des en la seva vida. El com­bi­nat de des­es­pe­ració, enve­ges, ràbies, alco­hol, anti­de­pres­sius i por es con­ver­teix en explo­siu. I el públic l’aplau­deix i l’escolta i prova d’aca­ro­nar els per­so­nat­ges des­val­guts, que es mos­tren, per fi, sense màsca­res. Sense acon­se­guir la catarsi de Les noies... sí que es gua­nya el públic (i no única­ment el femení) i s’atre­vei­xen (pot­ser és un pèl ago­sa­rat o, com a mínim, allar­gas­sat) que els espec­ta­dors les aplau­dei­xin seguint el ritme en una core­o­gra­fia de deliri final.

En el circ, la dependència dels altres és indis­pen­sa­ble en exer­ci­cis de mà a mà i en la majo­ria de les acci­ons que dema­nen com­pe­ne­tració entre tots els par­ti­ci­pants. A Sotrac, en canvi, els números que han triat per a aquest mun­tatge (amb un humor negre de traç gros, jugant sobre un taüt i pen­jant-s’hi, com si fos un tra­pezi bessó per les nan­ses dels late­rals) són bàsica­ment indi­vi­du­als: el cèrcol aeri, el tra­pezi i la perxa.

L’espec­ta­cle alterna pro­jec­ci­ons d’anun­cis fic­ti­cis, que inter­pre­ten els matei­xos actors de l’esce­nari amb una situ­ació de pre­ca­ri­e­tat labo­ral (com el rider que va por­tant men­jar a domi­cili i roba que seria més fàcil com­prar a la botiga del barri). La música també juga un paper deter­mi­nant, amb les cançons, (al banjo, per fi s’aban­dona l’uke­lele de les clàssi­ques cançone­tes de circ) que ima­gi­nen una situ­ació tràgica però que la viuen amb una comi­ci­tat sur­re­a­lista molt diver­tida. Els números de circ apa­rei­xen des­ta­cats i són els que apor­ten més pes específic a aquesta broma simpàtica i que no des­a­pro­fita fer escarni dels hàbits més estúpids com cami­nar mirant la pan­ta­lla del mòbil (i caure de les mil diver­ses mane­res). Pot­ser la pega és que aquesta imatge, com la dels vídeos dels gatets, fa com­petència amb el número de tra­pezi i li treu focus, encara que, pun­tu­al­ment en el vídeo també s’hi vagi intro­duint la imatge de la mateixa tra­pe­zis­ta­de­sen­vo­lu­pant el número. El tra­pezi amaga molta potència i, tot i que pugui sem­blar rei­te­ra­tiu, si se sap apos­tar per l’aus­te­ri­tat visual té nota­bles resul­tats. Un bon exem­ple és Tour.

En el repar­ti­ment, hi des­taca la vis còmica de Sarah Anglada, balla­rina de la com­pa­nyia Moñekos (Yi-ha, Amor­tal com­bat, We-ding). L’actriu és la que desen­vo­lupa més el seu per­so­natge, de pre­su­mida i atra­fe­gada artista, i inclou core­o­gra­fia amb una nota­ble elas­ti­ci­tat i, fins i tot, alguna acrobàcia, amb l’ajuda dels dos por­tors del grup (Matias Plaul i Mari­ano Rocco). El con­junt és uni­forme, i es per­cep una volun­tat de jugar al fet tea­tral, par­tint dels impul­sos dels com­panys. Hi ha, com sol pas­sar quan un artista de circ entra a fer un per­so­natge, un excés de ges­ti­cu­lació i de paraula, (li falta la con­tenció que tenen en el seu apa­rell acrobàtic) però aquest soroll ten­dirà a reduir-se a mesura que avan­cin fun­ci­ons i se sen­tin més segurs amb la con­nexió del públic.L’Ate­neu Popu­lar ha produït el seu 26è títol, amb la constància de sem­pre. Ara, beu més de la màgia i l’humor com bona part de la seva car­rera (Nu, Invi­si­bles, Gar­buix...) Ben dife­rent de tre­balls de den­si­tat psi­cològica com Fins i tot la fos­cor, Sopa i el que el vent no s’emporta o Soter­rani còsmic). Al nou espec­ta­cle hi ha algun toc d’extra­vagància, que el jus­ti­fica per ser dalt d’un esce­nari i des­plaçar-se de forma dife­rent a la resta de mor­tals i, en tot cas, quan ves­tei­xen la nor­ma­li­tat la pin­ten amb una pàtina de clown exa­ge­rat, de iogui, d’anti­he­roi que ha per­dut el nord… El Sotrac ha de ser­vir per sor­tir del tea­tre amb les ganes de recu­pe­rar l’abraçada, les mira­des als ulls i la con­versa plàcida. Intent prou llo­a­ble diri­git per Raül Gar­cia.

Esti­mada cana­lla que voleu escriure una carta als Reis, aquesta és la meva: “No obli­deu la il·lusió i la fan­ta­sia, ni el joc, com molt bé enfoca l’espai escènic simu­lant un joc de cons­truc­ci­ons. També els actors, que es van inter­can­vi­ant els papers per mos­trar una llarga llista de situ­a­ci­ons en les quals, sovint, us tro­ba­reu iden­ti­fi­cats. Hi ha cançons, core­o­gra­fies i un gra­pat de per­so­nat­ges arquetípics als quals sem­pre els acaba superant la il·lusió per redac­tar un carta i entre­gar-la al patge reial. Tin­gueu ben pre­sent el que diuen els per­so­nat­ges que repre­sen­ten els pares durant la funció, que dema­nen una mirada gens arquetípica sobre la llista de regals, perquè el joc no entén ni de sexe ni d’edat. El millor regal és una amiga. Cap altra joguina (per cos­tosa i espec­ta­cu­lar que sigui) res­pon millor a les interac­ci­ons. I això a Bruna, el musi­cal o a Alícia al país de les mera­ve­lles també ho tenen molt clar. Esti­meu, també, els ger­mans, com­par­tint catàlegs de jogui­nes i lla­pis de colors. I, a par­tir del 6 de gener, dedi­queu una estona a jugar amb els jocs del més petit. També pares i adults en gene­ral, hi teniu alguna mis­siva en els per­so­nat­ges dels fills que, el que volen, és com­par­tir estona de joc i con­vivència i menys papers de colors. Ho diuen, encara que pot­ser no en siguin del tot cons­ci­ents. Apro­fi­teu aquest com­pendi de bones inten­ci­ons de La Trepa per por­tar els fills al tea­tre i, de pas, reforçar plan­te­ja­ments rao­na­bles en una festa en què, a vega­des, la il·lusió i la fan­ta­sia, ens des­borda només per la car­tera. Per on ha de des­bor­dar és pels ulls dels infants i dels adults.Les car­tes des­cri­uen com sou. Rebre­gada, amb tat­xons o bé amb dibui­xos de llaços i lle­tra imma­cu­lada. Tin­gueu paciència. L’elegància i nete­dat aju­den a enten­dre què dema­neu i, alhora, us aju­darà a ser més rigo­ro­sos amb vosal­tres matei­xos i, pot­ser, més aus­ters.En una soci­e­tat con­su­mista el “no saber què dema­nar als Reis” és un ele­ment de riota al pati de l’escola. En una soci­e­tat res­pon­sa­ble és tot un símptoma de madu­resa.

El millor regal és l’ines­pe­rat. La carta més valo­rada és la que arriba a mis­ses dites, feta amb urgència, però amb una sin­ce­ri­tat extrema. És com una abraçada ines­pe­rada a la mare, o com un regal que et dona el patge reial quan no li dema­nes. El patge busca la millor carta, com si fos un rànquing de la millor joguina o el conte més venut. La sor­presa arriba sem­pre amb el dar­rer gir.​La millor carta (com la crítica que rearma el cor) és aque­lla que, un cop aca­bada i relle­gint-la se’t dibuixa un petit som­riure pla­ent de sor­presa. Perquè el que hi ha escrit sorprèn i ense­nya alguna cosa, fins i tot, al que l’ha escrita. I en posa la rúbrica ben feliç, ado­nant-se que això sig­ni­fica créixer i fer-se res­pon­sa­ble del seu dia a dia. I aquest sí que és el millor regal.

En una bar­raca (recon­ver­tida en segona residència) enmig d’una espla­nada de camps d’arròs es tro­ben tres ger­mans, les seves res­pec­ti­ves pare­lles i una minyona que està de tor­nada de tot. I, també hauríem de dir, que apa­reix la decisió del públic que actua de fat, de triar el destí d’algu­nes situ­a­ci­ons (sem­pre còmiques) a través d’un mena de kahoot res­po­nent un qüesti­o­nari durant l’obra, amb el mòbil encès. En joc, l’herència i l’ambició d’acon­se­guir-la, en un paratge lluny de l’atenció de tot­hom. El Clu­edo està ser­vit. És una situ­ació ideal, en rea­li­tat, per a un thri­ller tipus Agatha Chris­tie (La tera­nyina, Assas­si­nat a l’Ori­ent Express, Y no que­darà nin­guno, Tes­ti­moni de càrrec....), amb una càrrega d’humor sobre­di­men­si­o­nada.

El joc tea­tral fun­ci­ona i diver­teix perquè es pot veure com els matei­xos actors es pro­vo­quen com si fos­sin a la sala d’assaig, ten­sant la situ­ació a un extrem irreal. Riuen ober­ta­ment i recri­mi­nen al tècnic si els ha tallat l’escena massa d’hora (perquè els apaga el focus). S’és política­ment incor­recte quan el públic deci­deix que un per­so­natge sigui sord­mut en comp­tes de suc. O quan els actors inter­pre­ten un to de sèrie lla­ti­no­a­me­ri­cana (per­me­tent que els tres ger­mans tin­guin accents ben dife­rents: veneçolà, cubà i argentí). És una peripècia per fer diver­tir i com­par­tir com­pli­ci­tats amb l’espec­ta­dor quan s’espe­cula que entre els set mem­bres n’hi ha un que va finançar les urnes de l’1-O. Tot és diver­ti­da­ment pos­si­ble i no s’atu­ren ni per la coherència ni pel rea­lisme per fur­gar en l’humor. Tot i així, les regles(mínimes) es man­te­nen. El codi és diàfan i són les majo­ries del públic les que for­cen situ­a­ci­ons. Sur­re­a­lista el moment Fast Forward, jugant a repre­sen­tar la gra­vació d’una sèrie com aquell invent de sèrie tea­tral de Dolors de sis capítols.​Podria sem­blar que cada per­so­natge repre­senta un pecat capi­tal. En rea­li­tat, en la seva sang, s’hi bar­re­gen en dife­rents pro­por­ci­ons. Els set actors (Fran­cesc Fer­rer, Susanna Garac­hana, Miquel Sit­jar, Agnès Bus­quets, Peter Vives, Jofre Borràs i Eva Bar­celó) juguen amb la seva pròpia vis còmica. I el públic assis­teix a un tre­ball inter­pre­ta­tiu des­pro­por­ci­o­nat. La sor­presa es manté contínua­ment per sobre de les sub­tra­mes de dones infe­li­ces, amants apas­si­o­nats, actors porno en excedència...

Mireia Mambo tri­omfa en aquesta pro­ducció que, per la resta, és un error. Pro­ba­ble­ment, cau des de bon prin­cipi: voler fer un musi­cal amb un pro­ta­go­nista callat i reser­vat és una empresa massa com­pli­cada. Ho abo­quen tot a l’espec­ta­cu­la­ri­tat del con­cert i a unes core­o­gra­fies amb el cos de ball ense­nyant múscul i pell. Però el limi­tat repar­ti­ment impos­si­bi­lita tras­pas­sar a l’escena el record del film, tot i que tro­ben un bon recurs trans­for­mant l’escena del juke­box en un diver­titka­ra­oke. Les esce­nes d’acció cau­sen ver­go­nya ali­ena. Mambo, no deixa de can­tar i aguanta la torxa fins al peve­ter final.