‘CURAR’ LA VIOLÈNCIA
Cap als anys noranta, quan encara quedàvem uns pocs matats que peregrinàvem fins a Barcelona per gaudir del cinema en versió original i de la reposició de clàssics, en una ocasió, dos feligresos d’aquesta secta en vies d’extinció ens vam trobar cardats –com diem a la nostra contrada– quan la persona que estava a la taquilla de la Filmoteca ens va dir que li sabia greu, però que aquella sessió s’havia cancel·lat per ordre directa del director de la pel·lícula que veníem a veure. Que fos Stanley Kubrick en persona qui poca estona abans hagués trucat per no donar el consentiment en no haver supervisat la còpia que es projectava –això ens van dir– no només va emocionar-nos, sinó que va engrandir l’aura de cineasta perfeccionista, meticulós i maniàtic que ja li coneixíem, però que tot i així adoràvem (encara ho fem).
Aquests dies, que se celebra el cinquantè aniversari de l’estrena de La taronja mecànica (Clockwork orange), la pel·lícula en qüestió, encara hem recordat amb la meva ànima bessona aquella anècdota tot certificant que no l’hem pas mitificat amb el pas del temps, com sí que hem fet amb la generació única i irrepetible (com totes, suposo) dels que vam néixer precisament aquell 1971.
Al llarg de la seva carrera, a Kubrick mai li va importar gaire satisfer l’audiència. Una bona mostra és aquest film, una controvertida adaptació de la novel·la d’Anthony Burgess (1962), que, sens dubte, és la seva obra més repel·lent. Repulsiva en el sentit que de cap manera un es pot sentir identificat amb els protagonistes –l’Alex i la seva colla de drugs–, i encara que sabem que es tracta d’una sàtira, ens incomoda quan ens mostra fins on es pot abocar la civilització on es practica una cultura d’extrema rebel·lió i violència juvenil. Som violents per naturalesa? Podem permetre el lliure albir? La llei i l’ordre són la solució? No cal anar cinquanta anys enrere, ni projectar una distopia com aquesta, els mateixos dilemes sobre fins on arriben els límits dels drets individuals ens els plantegem encara avui dia, més ara amb una pandèmia pel mig.
Kubrick ho vesteix tot plegat amb una estètica absolutament captivadora, que encara descol·loca més, perquè com a espectador et sents atret pel que es projecta, sigui violent, amoral o aterridor. Una proposta precursora de la qual molts cineastes posteriorment prendrien nota; si no, no existirien films com Funny games, Trainspotting, Reservoir dogs, American psycho o El club de la lucha, per citar els primers que ens passen pel cap als que sabem que són deutors de la genialitat creativa i del plantejament conceptual del cineasta novaiorquès.
Aquí, La taronja mecànica la van prohibir pel seu alt contingut de violència explícita, i també, encara que no ho diguessin, per la crítica ferotge a la religió. Certament hi ha escenes que encara impressionen, sense anar més lluny, la cèlebre en què l’Alex reparteix hòsties a tort i a dret mentre canta Singin’ in the rain (es veu que com era l’única cançó que se sabia Malcolm McDowell, la va improvisar i a Kubrick li va agradar tant que no va dubtar a pagar els drets de la cançó per incorporar-la). Que fa fàstic la violació? I tant, però és indispensable per al relat; és més, Burgess va escriure el llibre (per cert, tan bo com la pel·lícula) arran de la violació i la pallissa que la seva dona va patir a casa seva a Londres per part d’un grup de soldats nord-americans. O què es pot dir del mètode de curació que li practiquen a l’Alex perquè deixi de ser violent: sotmetre’l a una teràpia que consisteix a no parar de veure projectades imatges de violència que es graven a la retina mentre unes pinces li mantenen oberts els ulls perquè no pugui pestanyejar. Només així, com fan amb el protagonista, si ens projectessin setanta-quatre vegades seguides la pel·lícula, possiblement, en renegaríem.