‘CURAR’ LA VIOLÈNCIA

Cap als anys noranta, quan encara quedàvem uns pocs matats que pere­grinàvem fins a Bar­ce­lona per gau­dir del cinema en versió ori­gi­nal i de la repo­sició de clàssics, en una ocasió, dos feli­gre­sos d’aquesta secta en vies d’extinció ens vam tro­bar car­dats –com diem a la nos­tra con­trada– quan la per­sona que estava a la taqui­lla de la Fil­mo­teca ens va dir que li sabia greu, però que aque­lla sessió s’havia can­cel·lat per ordre directa del direc­tor de la pel·lícula que veníem a veure. Que fos Stan­ley Kubrick en per­sona qui poca estona abans hagués tru­cat per no donar el con­sen­ti­ment en no haver super­vi­sat la còpia que es pro­jec­tava –això ens van dir– no només va emo­ci­o­nar-nos, sinó que va engran­dir l’aura de cine­asta per­fec­ci­o­nista, meti­culós i maniàtic que ja li coneixíem, però que tot i així adoràvem (encara ho fem).

Aquests dies, que se cele­bra el cin­quantè ani­ver­sari de l’estrena de La taronja mecànica (Clockwork orange), la pel·lícula en qüestió, encara hem recor­dat amb la meva ànima bes­sona aque­lla anècdota tot cer­ti­fi­cant que no l’hem pas miti­fi­cat amb el pas del temps, com sí que hem fet amb la gene­ració única i irre­pe­ti­ble (com totes, suposo) dels que vam néixer pre­ci­sa­ment aquell 1971.

Al llarg de la seva car­rera, a Kubrick mai li va impor­tar gaire satis­fer l’audiència. Una bona mos­tra és aquest film, una con­tro­ver­tida adap­tació de la novel·la d’Ant­hony Bur­gess (1962), que, sens dubte, és la seva obra més repel·lent. Repul­siva en el sen­tit que de cap manera un es pot sen­tir iden­ti­fi­cat amb els pro­ta­go­nis­tes –l’Alex i la seva colla de drugs–, i encara que sabem que es tracta d’una sàtira, ens inco­moda quan ens mos­tra fins on es pot abo­car la civi­lit­zació on es prac­tica una cul­tura d’extrema rebel·lió i violència juve­nil. Som vio­lents per natu­ra­lesa? Podem per­me­tre el lliure albir? La llei i l’ordre són la solució? No cal anar cin­quanta anys enrere, ni pro­jec­tar una dis­to­pia com aquesta, els matei­xos dile­mes sobre fins on arri­ben els límits dels drets indi­vi­du­als ens els plan­te­gem encara avui dia, més ara amb una pandèmia pel mig.

Kubrick ho ves­teix tot ple­gat amb una estètica abso­lu­ta­ment cap­ti­va­dora, que encara des­col·loca més, perquè com a espec­ta­dor et sents atret pel que es pro­jecta, sigui vio­lent, amo­ral o ater­ri­dor. Una pro­posta pre­cur­sora de la qual molts cine­as­tes poste­ri­or­ment pren­drien nota; si no, no exis­ti­rien films com Funny games, Trains­pot­ting, Reser­voir dogs, Ame­ri­can psycho o El club de la lucha, per citar els pri­mers que ens pas­sen pel cap als que sabem que són deu­tors de la geni­a­li­tat cre­a­tiva i del plan­te­ja­ment con­cep­tual del cine­asta nova­iorquès.

Aquí, La taronja mecànica la van pro­hi­bir pel seu alt con­tin­gut de violència explícita, i també, encara que no ho digues­sin, per la crítica ferotge a la religió. Cer­ta­ment hi ha esce­nes que encara impres­si­o­nen, sense anar més lluny, la cèlebre en què l’Alex repar­teix hòsties a tort i a dret men­tre canta Sin­gin’ in the rain (es veu que com era l’única cançó que se sabia Mal­colm McDowell, la va impro­vi­sar i a Kubrick li va agra­dar tant que no va dub­tar a pagar els drets de la cançó per incor­po­rar-la). Que fa fàstic la vio­lació? I tant, però és indis­pen­sa­ble per al relat; és més, Bur­gess va escriure el lli­bre (per cert, tan bo com la pel·lícula) arran de la vio­lació i la pallissa que la seva dona va patir a casa seva a Lon­dres per part d’un grup de sol­dats nord-ame­ri­cans. O què es pot dir del mètode de curació que li prac­ti­quen a l’Alex perquè deixi de ser vio­lent: sot­me­tre’l a una teràpia que con­sis­teix a no parar de veure pro­jec­ta­des imat­ges de violència que es gra­ven a la retina men­tre unes pin­ces li man­te­nen oberts els ulls perquè no pugui pes­ta­nye­jar. Només així, com fan amb el pro­ta­go­nista, si ens pro­jec­tes­sin setanta-qua­tre vega­des segui­des la pel·lícula, pos­si­ble­ment, en rene­garíem.