“L’inversor no mourà mai un dit per salvar les restes”

Cada jaci­ment és un cas específic. Però és cert que ha bai­xat el nivell de sen­si­bi­li­tat i el grau d’impli­cació de l’admi­nis­tració, que estava dis­po­sada a inver­tir en pro­jec­tes que fos­sin una garan­tia per a la con­ser­vació de les res­tes. Coses que als anys vui­tanta sem­blava que ja no s’hau­rien de fer més, després s’han anat fent. El cas del Parc Cen­tral va ser un moment clau de canvi del para­digma: van deci­dir que de cap de les mane­res es modi­fi­cava el pro­jecte i que les res­tes s’havien d’adap­tar al pro­jecte de cons­trucció de l’edi­fici i no a l’inrevés. A Cale­lla ha pas­sat exac­ta­ment igual; i també és el mateix que va pas­sar a la Sagrera, a Bar­ce­lona, i en altres espais. Ara mateix ningú no defensa l’auto­no­mia de l’arque­o­lo­gia o del patri­moni històric, sinó que es defensa que les inver­si­ons urbanísti­ques, que molt sovint són espe­cu­la­ti­ves, són les que pre­va­len i manen. És una equi­vo­cació, perquè en rea­li­tat les res­tes, ben trac­ta­des, tenen un valor afe­git. Però això implica que s’ha de fer l’exca­vació abans de redac­tar el pro­jecte. És la mateixa història que ja vam expli­car als anys vui­tanta i noranta: que, igual que es fan son­de­jos geològics abans de dis­se­nyar els fona­ments d’un edi­fici, en les zones arqueològiques s’hau­rien de fer son­de­jos arqueològics per saber si hi ha res­tes que con­di­ci­o­na­ran l’edi­fici. I si des­co­brei­xes les res­tes i l’arqui­tecte que fa el pro­jecte té la docu­men­tació d’aques­tes res­tes, podrà dis­se­nyar, per exem­ple, un vestíbul maco que inte­gri les tro­ba­lles. Em sem­bla increïble que després de tants anys, després de 40 anys, no ens hagin entès o no hàgim sabut expli­car-nos. Els polítics no han entès que en rea­li­tat un mosaic romà o unes altres res­tes roma­nes són un valor afe­git, sem­pre que el pro­jecte arqui­tectònic encara no esti­gui tan­cat. Ales­ho­res l’arqui­tecte ja pot redac­tar el pro­jecte dis­tri­buint els espais de manera que incor­po­rin el con­junt arqueològic com un ele­ment de pres­tigi. A la Part Alta de Tar­ra­gona aquesta ha estat la política: per qual­se­vol resta que apa­reix, sigui medi­e­val, sigui del XVIII..., la pri­mera cosa que fa el pro­pi­e­tari del local és fer nete­jar les parets a veure què en surt. I, quan ja sap què en surt, l’arqui­tecte fa el pro­jecte i el dis­seny del local; no a l’inrevés. Això, que a la Part Alta de Tar­ra­gona s’ha entès per part dels pro­pi­e­ta­ris tan clara­ment, quan tre­ba­llem amb la cons­trucció d’habi­tatge mas­siva a tot Cata­lu­nya, no passa.

La llei del patri­moni és molt clara, però feta la llei, feta la trampa! La llei diu que s’ha de fer una exca­vació, que s’han de pro­te­gir les res­tes i que la comissió de Patri­moni ha de donar una solució res­pecte a la pro­tecció de les res­tes, tute­lada per la direcció gene­ral [del Patri­moni Cul­tu­ral]. Quin és el pro­blema? Si el cons­truc­tor arriba amb el pro­jecte ja fet i n’ha de fer un de nou quan es des­co­brei­xin res­tes, diu que li costa massa diners, i les dei­xen al soter­rani o posen qual­se­vol pedaç i aire. Ni el pro­mo­tor es bene­fi­cia de les res­tes ni les res­tes són trac­ta­des ade­qua­da­ment. La llei de patri­moni diu que les res­tes s’han de con­ser­var però des del punt de vista legal qui defi­neix el con­cepte de con­ser­vació de les res­tes és la direcció gene­ral de Patri­moni; o sigui, és l’admi­nis­tració. I a l’admi­nis­tració el que li va sem­blar que feia al Parc Cen­tral era con­ser­var les res­tes. A par­tir d’aquí qual­se­vol situ­ació és fac­ti­ble. Què és el que està pas­sant? Que, als grans inver­sors, l’admi­nis­tració, tra­di­ci­o­nal­ment, els ha dit sem­pre que sí. En canvi, si ets un petit inver­sor, i vols posar un ascen­sor en una petita casa del cen­tre històric, nor­mal­ment l’admi­nis­tració et trin­xarà. Conec casos de par­ti­cu­lars que han hagut d’aban­do­nar la idea de posar un ascen­sor a la seva petita caseta de la Part Alta de Tar­ra­gona per les tra­ves que els ha posat l’admi­nis­tració. En canvi, en aquesta mateixa situ­ació, si es tracta d’una immo­biliària impor­tant, té carta blanca per fer el que vul­gui. Hi ha dife­rent vara de mesu­rar per part de l’admi­nis­tració. El cas de Cale­lla entra dins aquesta dinàmica. Casu­al­ment, quan els interes­sos són de les grans cor­po­ra­ci­ons, es tro­ben solu­ci­ons que són sem­pre per­ju­di­ci­als per a les res­tes.

La solució ideal seria que els impul­sors del cen­tre comer­cial tin­gues­sin una mica més de vista i enten­gues­sin que les res­tes arqueològiques són un valor afe­git, si les inte­gren bé. Ima­gina’t el vestíbul del cen­tre comer­cial inte­grant les res­tes arqueològiques, amb uns panells expli­ca­tius... Això és fantàstic, és un valor incor­po­rar ele­ments posi­tius. Però, en canvi, aquesta gent ja tenen el pro­jecte fet, la valo­ració econòmica ja està lli­gada i el negoci va per una altra via. Això és pre­o­cu­pant, perquè vol dir que no hem acon­se­guit que la soci­e­tat ho enten­gui. Almenys és fantàstic que final­ment la gent es mogui i hi hagi aquesta pla­ta­forma veïnal de Cale­lla. Estic con­tent del que han fet, tenen raó i m’encan­ta­ria que l’admi­nis­tració els donés també la raó i des­placés el pro­jecte. Però dubto molt que ho faci perquè seria un pre­ce­dent que a Cata­lu­nya no ha pas­sat mai: que s’hagi modi­fi­cat un pro­jecte en inversió de sòl. Un gran inver­sor no ha mogut mai un dit i no ha modi­fi­cat mai el pro­jecte per sal­var les res­tes arqueològiques.

No, encara ha empit­jo­rat. Perquè als anys vui­tanta encara enteníem que hi havia una res­pon­sa­bi­li­tat col·lec­tiva. Per exem­ple, exis­tia el TED’A (Taller Escola d’Arque­o­lo­gia), que va fer grans inver­si­ons per incor­po­rar l’arque­o­lo­gia a la ciu­tat de Tar­ra­gona. A Girona, amb la reha­bi­li­tació del call jueu, qual­se­vol ele­ment arqueològic que apa­rei­xia es va anar inte­grant. Aques­tes són polítiques que han estat esta­bler­tes des de fa molts anys. Què ha pas­sat? Que aquest sen­tit d’interès públic ha des­a­pa­re­gut.

Perquè ara s’està pri­va­tit­zant tot. Tots els interes­sos són pri­vats i qui mana és el sec­tor pri­vat. Com li has de dir a un inver­sor pri­vat que si li surt una vil·la romana en una obra ha de modi­fi­car el pro­jecte? No ho fa de cap de les mane­res. En aquest tarannà estem.

És molt fàcil de solu­ci­o­nar. L’admi­nis­tració té direc­ta­ment a la mà la solució. La llei pro­te­geix el patri­moni, però l’admi­nis­tració mai no ha assu­mit un tre­ball tècnic. El Ser­vei d’Arque­o­lo­gia de la Gene­ra­li­tat en rea­li­tat l’únic que fa és tra­mi­tar per­mi­sos, però no hi ha una política arqueològica de trac­ta­ment de res­tes per part de la Gene­ra­li­tat. En rea­li­tat no hi ha estat mai, com a política estruc­tu­ral. Hi ha hagut alcal­des sin­gu­lars que han tin­gut interes­sos a la seva ciu­tat i han pro­mo­ci­o­nat deter­mi­na­des polítiques. La resta ha estat una inèrcia: una burocràcia que s’anava ree­la­bo­rant i unes comis­si­ons de patri­moni que esta­ven nome­na­des subs­tan­ci­al­ment per la direcció gene­ral –el direc­tor gene­ral és qui nome­nava direc­ta­ment la major part dels mem­bres de la comissió. I aquesta gent deia el que li deien que havia de dir. Això ha estat històrica­ment així. Una qüestió és la con­ser­vació de les res­tes, i des del punt de vista legal en prin­cipi s’han de con­ser­var. I si es des­mun­ten i es mouen de lloc s’ha de fer un informe jus­ti­fi­ca­tiu. Per tant, algun arqueòleg ho ha de jus­ti­fi­car, ha de sig­nar un paper dient que les res­tes no són prou impor­tants, i la comissió de Patri­moni, a més, ho ha d’ava­lar. Quin és el pro­blema? Que, com que la comissió de Patri­moni la nomena bàsica­ment el direc­tor gene­ral, són faves comp­ta­des; els tècnics diran el que digui el direc­tor gene­ral i, si s’han de tapar el nas per votar que sí a qual­se­vol cosa, ho faran. Això ha pas­sat històrica­ment. El cas més espec­ta­cu­lar dels dar­rers anys és el tea­tre romà de Tar­ra­gona.

El del tea­tre romà és el pro­jecte més absurd que podem ima­gi­nar. I és simp­tomàtic, pri­mer, que hagi estat apro­vat per la Gene­ra­li­tat (o sigui, per l’admi­nis­tració que el tutela) i, segon, que hagi estat pre­miat pels arqui­tec­tes de Tar­ra­gona. És un des­propòsit de grans dimen­si­ons, perquè suposa una agressió directa al jaci­ment: les res­tes s’han hagut de tapar perquè l’oxi­dació del ferro estava tacant les poques res­tes que que­den del tea­tre. Legal­ment, és una incon­gruència jurídica perquè està en con­tra de la llei de patri­moni de la Gene­ra­li­tat i també de la llei de patri­moni de l’Estat: en un bé decla­rat d’interès cul­tu­ral com és el tea­tre romà no pots posar-hi una escul­tura moderna a sobre. Ni per mate­ri­als, ni per forma... El destí d’aques­tes estruc­tu­res de ferro serà, tard o d’hora, des­mun­tar-les i fer un pro­jecte de res­tau­ració de les pedres que esta­ran taca­des. És tan incon­gru­ent!

Per com ha anat el pro­jecte. La història d’aquest pro­jecte comença quan era con­se­ller de Cul­tura Santi Vila. Ell ja cita en el seu lli­bre de memòries l’arqui­tecte Toni Gironès, a qui con­si­dera un arqui­tecte genial. Aquest arqui­tecte ja havia fet un pro­jecte amb estruc­tu­res de ferro, no tan agres­siu, al jaci­ment romà de Can Tacó, [entre Mon­tornès del Vallès i Mont­meló]. I el con­se­ller va con­si­de­rar que era un gran pro­jec­tista i que [Gironès] es merei­xia un nou pro­jecte. Si el con­se­ller demana que s’encar­re­gui un pro­jecte a un arqui­tecte, doncs es fa i se li encar­rega. Gironès va pre­sen­tar un pro­jecte que, en prin­cipi, no va agra­dar a cap dels tècnics. Però el con­se­ller va dir que s’havia de res­pec­tar la cre­a­ti­vi­tat de l’arqui­tecte i ràpida­ment això va ser una roda que va anar, com una pico­na­dora, reso­lent tots els pro­ble­mes. Fins que va arri­bar un punt en què dos tècnics muni­ci­pals de Tar­ra­gona van fer un informe nega­tiu i això va atu­rar el procés. A més, el pro­jecte s’havia fet amb l’1% cul­tu­ral, i això vol dir que es va haver d’enviar a Madrid per apro­var-lo. Foment, sorprès amb aquell pro­jecte, va pre­gun­tar: “De veri­tat voleu fer això?” I la Gene­ra­li­tat va dir que sí. El pro­jecte estava atu­rat i es per­dien els diners del Minis­teri de Foment si no tirava enda­vant. Final­ment, va ser Joan Menchón [arqueòleg muni­ci­pal i cap tècnic de gestió de Patri­moni Històric de l’Ajun­ta­ment de Tar­ra­gona] qui va sig­nar un informe posi­tiu per a l’apro­vació. Al final tot això és el que ha pro­vo­cat aquesta aber­ració al tea­tre romà. Els tècnics fan un “sí, senyor” al polític de torn, per això sur­ten aques­tes aber­ra­ci­ons. Amb el jaci­ment de Cale­lla passa el mateix, perquè és una empresa, un cen­tre comer­cial, que té accés a les estruc­tu­res polítiques, i davant d’això els tècnics no hi poden fer res.

Perquè en rea­li­tat vivim en un miratge. Ens cre­iem que els polítics real­ment pen­sen el que diuen, i no és així. Quan els polítics diuen que els importa molt l’arque­o­lo­gia no és cert, és un tema que no els interessa. En el moment en el qual estem, sigui per la pandèmia o per mil altres coses, no els pre­o­cupa l’arque­o­lo­gia. Sí que han de fer llàgri­mes de coco­dril davant la premsa quan suc­ce­eix un des­as­tre com aquest, però per un polític és més pro­blemàtic modi­fi­car la plan­ti­lla del fun­ci­o­na­riat per un pro­blema d’aquest tipus. No és cert que els polítics tin­guin interès pel patri­moni. I una per­sona com Joan Menchón els és molt útil, perquè és un “sí, senyor”. Quan el con­se­ller de Cul­tura volia que l’Ajun­ta­ment aprovés la inter­venció al tea­tre romà, neces­si­ta­ven un tècnic que digués “sí, senyor”, i aquest va ser Joan Menchón. Amb un sim­ple informe, qual­se­vol monu­ment o edi­fici o con­junt pro­te­git es des­pro­te­geix en cinc minuts.

Efec­ti­va­ment. Molt pocs tècnics són capaços d’asso­lir una posició de força enfront dels polítics. Ja ho puc enten­dre, perquè és molt humà: si el direc­tor gene­ral o el polític diu que vol una solució per a deter­mi­nat pro­jecte, és com­pli­cat per al cap del ser­vei enfron­tar-s’hi, i no ho farà. Ens tro­bem que el dia a dia admi­nis­tra­tiu repre­senta una fei­nada (els per­mi­sos d’exca­vació, la ins­pecció bàsica de qual­se­vol obra en àrees arqueològiques...). Tot això genera una burocràcia immensa i fa que els pro­ble­mes reals no siguin dis­cu­tits. El pro­blema no és que no hi hagi una llei de patri­moni, que hi és, sinó que no hi ha el sen­ti­ment d’asso­lir cap tipus de risc per part de tot el sis­tema, no només dels tècnics. El sis­tema està pen­sat inten­ci­o­nal­ment perquè, quan un polític vol alguna cosa, aquesta pros­peri. No és ni tan sols un pro­blema d’inversió.

És falta de polítiques. No hi ha una estratègia glo­bal de cap tipus. Això no és un pro­blema només de la Gene­ra­li­tat, sinó que estem en una situ­ació en la qual no hi ha política de país. La crisi estruc­tu­ral en la qual estem immer­sos ha fet que ara mateix la gent pensi a sobre­viure i tirar enda­vant; hi ha una burocràcia galo­pant que cada vegada ens està men­jant més, i falta una reflexió glo­bal. En el pas­sat això s’havia produït. Els que tenim certa edat vam arri­bar a viure l’Assem­blea de Cata­lu­nya, que en el seu moment va ser una temp­ta­tiva de cons­truir una política enfront la dic­ta­dura de Franco. L’Assem­blea de Cata­lu­nya va ser una reflexió col·lec­tiva. Avui dia, a Tar­ra­gona, per exem­ple, si l’Ajun­ta­ment no té una idea clara de quina és l’estratègia que ha de seguir la ciu­tat res­pecte al con­junt arqueològic, no hi ha cap solució. Però els pro­ble­mes són gene­rals. A Bar­ce­lona, un exem­ple increïble i sor­pre­nent és el de l’antic mer­cat del Born, amb les res­tes arqueològiques del setge de Bar­ce­lona, que tenen una impli­cació històrica, cul­tu­ral i política fantàstica. Real­ment el pro­jecte és excel·lent. Ara bé, fora del mer­cat hi ha unes taques en el pavi­ment que mar­quen la posició dels murs; a una zona d’un pàrquing on sor­tien aques­tes matei­xes res­tes es van des­truir. I això va ser el 1992. O el col·lec­tor del Boga­tell, a Bar­ce­lona, on es va arra­sar tot un tros de les estruc­tu­res de les fos­ses de la ciu­ta­de­lla que apa­rei­xien allà i s’ho van men­jar tot... La política arqueològica sem­pre ha estat erràtica.

La pers­pec­tiva de futur és bas­tant poc espe­rançadora. No crec que l’admi­nis­tració canviï d’acti­tud, perquè les dinàmiques de buro­cra­tit­zació en les quals estem immer­sos s’han mul­ti­pli­cat per dos amb la pandèmia. Això vol dir que els tècnics de l’admi­nis­tració estan con­dem­nats a ges­ti­o­nar pro­ces­sos admi­nis­tra­tius sense tenir cinc minuts per atu­rar-se i pen­sar en una pro­posta glo­bal i en què s’hau­ria de fer i què no. El pro­blema no depèn del fet que es con­tracti més gent, que també; el pro­blema és que neces­si­tem un canvi d’acti­tud. Hem de recu­pe­rar la pers­pec­tiva dels vui­tanta i enten­dre que l’arque­o­lo­gia no és un incon­ve­ni­ent per al desen­vo­lu­pa­ment econòmic sinó tot el con­trari, és un valor afe­git. I que en qual­se­vol cons­trucció, si està en una zona arqueològica, abans que el pro­jecte s’han de fer els son­de­jos arqueològics perquè l’arqui­tecte pugui fer el pro­jecte sabent què és el que hi ha a sota. Fins que no s’enten­gui això, mala­ment. Això no suposa cap cost addi­ci­o­nal, sinó can­viar l’ordre en el qual es pro­du­ei­xen els fets. Però no hem asso­lit aquest nivell bàsic.

És per aquesta suma de pro­jec­tes equi­vo­cats, com ara el del tea­tre romà, l’aqüeducte, l’amfi­te­a­tre... En gene­ral es pensa que tenint Ico­mos [l’orga­nisme asses­sor de la Unesco en temes de Patri­moni de la Huma­ni­tat] a favor ja estem sal­vats, i ens pensàvem que, pel fet que el pre­si­dent d’Ico­mos a Espa­nya viu a Tar­ra­gona, això ja era una garan­tia i ens pro­te­gi­ria. Però això és no enten­dre com fun­ci­o­nen les coses. Actu­al­ment, han per­dut la seva cate­go­ria de béns dis­tin­gits com a Patri­moni de la Huma­ni­tat de la Unesco tres monu­ments. El 2007, va ser la reserva d’òrixs, a Oman, i va ser perquè van deci­dir que la reserva, on vivien 450 òrixs que garan­tien la con­tinuïtat de l’espècie, era una zona on es podien fer explo­ra­ci­ons petrolíferes: de 90.000 metres van pas­sar a 2.500 metres qua­drats de reserva. La resta es va des­ti­nar a explo­tació petro­li­era. I ara que­den pocs ani­mals i l’espècie ja està en extinció. La segona que va per­dre la dis­tinció de la Unesco va ser el pai­satge cul­tu­ral de la vall de l’Elba, a Dres­den, Ale­ma­nya; el govern regi­o­nal va deci­dir cons­truir un pont d’auto­pista que tra­vessa tot el ter­ri­tori, amb qua­tre car­rils, i el 2007 li van reti­rar el títol. I la dar­rera ha estat recent­ment a Liver­pool: també a causa de pro­jec­tes espe­cu­la­tius urbanístics que es van desen­vo­lu­par per sobre del con­junt arqueològic. El que s’ha notat en els dar­rers anys és que hi ha més sen­si­bi­li­tat per part del Cen­tre de Patri­moni Mun­dial de la Unesco. A Tar­ra­gona, ja tenim dos o tres avi­sos, pre­gun­tant què està pas­sant.

No, perquè tot depèn de la relació de força entre els ambai­xa­dors dels països davant la Unesco, que són els que deci­dei­xen. En el cas de Liver­pool, crec que van ser 12 vots a favor, 4 en con­tra i 2 abs­ten­ci­ons.

Sí, és molt greu. Crec que ens hem de pre­gun­tar què neces­si­tem per al futur. Pri­mer, que els polítics s’ho cre­guin; fins que no tin­guem polítics que assu­mei­xin real­ment la importància del patri­moni històric en les nos­tres ciu­tats, no hi haurà res a fer. I dos: que els tècnics que asses­so­ren aquests polítics siguin con­seqüents amb les seves idees i defen­sin real­ment el patri­moni; que no canviïn d’opinió en funció del que vol el polític. I, si a un polític se li ha de dir que no, es diu que no. Ja sé que aquest exer­cici és molt difícil per a un fun­ci­o­nari, però al cap i a la fi la funció pública té el lloc garan­tit per poder par­lar seri­o­sa­ment d’aquesta manera. Si ara pre­gun­tes a la cap del Ser­vei d’Arque­o­lo­gia de la Gene­ra­li­tat, Maite Miró, què opina del pro­jecte del tea­tre, segur que no et res­pon.

Efec­ti­va­ment. Als anys vui­tanta teníem una per­cepció per part dels tècnics i dels polítics molt més clara. I la prova és el TED’A, que con­ti­nua sent un refe­rent, tot i que fa anys [el 1990] que va des­a­parèixer. Com és pos­si­ble que no hagi sor­tit res més de nou?

Ha bai­xat perquè esta­ven molt lli­ga­des a la cons­trucció. També es cert que el patri­moni arqueològic de Tar­ra­gona cada vegada s’està esgo­tant més. La major part de les àrees arqueològiques impor­tants ja estan exca­va­des. Però aques­tes 2.000 exca­va­ci­ons han estat ges­ti­o­na­des en funció dels interes­sos immo­bi­li­a­ris i no han seguit cap tipus de lògica científica. I el resul­tat és que, de les 2.000, només han apor­tat mate­rial unes 250. O sigui, la major part de les exca­va­ci­ons no han apor­tat infor­mació sen­si­ble perquè no s’ha exca­vat ínte­gra­ment, s’hi ha fet una llosa a sobre..., per motius dife­rents.

Aquí també tenim els nos­tres pecats. L’arque­o­lo­gia de Tar­ra­gona, tot i que tenim una uni­ver­si­tat [URV] i un ins­ti­tut d’arque­o­lo­gia [l’ICAC] i que s’estan pro­duint molts arti­cles, tesis i lli­bres, crec, com a part impli­cada –reco­nec la meva part de culpa–, que no hem estat capaços d’inte­grar clara­ment Tar­ra­gona en el pano­rama inter­na­ci­o­nal de referència. L’arque­o­lo­gia actu­al­ment es troba en una situ­ació de crisi estruc­tu­ral, a Cata­lu­nya i a l’Estat. Aquesta glo­ba­lit­zació que ens ha arri­bat de forma tan sob­tada, lli­gada a inter­net i a la inter­co­mu­ni­cació, ha fet que les huma­ni­tats s’hagin aca­bat refu­gi­ant en els estu­dis locals. La major part de l’arqueològica clàssica que es fa ara a Cata­lu­nya i a Espa­nya és història local. Defen­ses el teu petit ter­ri­tori, i sor­tir a fora, a Itàlia o on sigui, ja no es dona tant. En els dar­rers con­gres­sos arqueològics, el que es pre­sen­tava de Tar­ra­gona eren estu­dis locals. I això és una limi­tació tre­menda.

Mal­grat tots aquests pro­ble­mes, estem en un moment mera­vellós, perquè tot el que era la cons­trucció que es va fer al segle XX està en crisi, està col·lap­sat. Tot el que s’havia fet als anys setanta i vui­tanta sobre el model d’inter­pre­tació de les ciu­tats roma­nes ja sabem que s’ha de refer. Per tant, estem en un moment per­fecte. Els que ja tenim una certa edat, però encara no ens hem oxi­dat, podem con­tri­buir a crear la nova inter­pre­tació del segle XXI, que és la que està per fer. I el que ens falta com a uni­ver­si­tat és tro­bar el meca­nisme d’impli­car els joves estu­di­ants en la cons­trucció del nou para­digma, perquè han d’enten­dre que això serà part del seu futur. L’arque­o­lo­gia con­ti­nua sent un ele­ment de memòria col·lec­tiva. Des de la vida acadèmica, hem de con­tri­buir al fet que els joves par­ti­ci­pin en la cre­ació d’una nova cul­tura arqueològica.