Tornar al pati del call gironí on va començar tot

Tot va començar en aquell pati, el pati dels Rabins d’Isaac el Cec, l’epicentre del call de Girona, quan la ciutat tot just començava a redescobrir el seu passat jueu, a principis dels anys vuitanta del segle passat, gràcies en bona part a un home de curiositat infinita, Josep Tarrés (Girona, 1929-2021). “El punt de partida va ser allà. Aquest pati me l’estimo molt, me’l sento com casa meva: és el meu pati”, diu la cantant i musicòloga Rosa Zaragoza (Barcelona, 1958), que al pati del futur Museu d’Història dels Jueus de Girona va oferir algunes de les seves primeres actuacions: l’inici d’una recerca que va començar molt jove, després d’haver escoltat el disc Romanzas y cantigas sefardíes (1971), del folklorista castellà Joaquín Díaz, i de plantejar-se on eren les cançons que havien cantat els jueus catalans. Aquesta recerca continua quatre dècades després, sempre indagant en el gran llegat musical i cultural dels jueus sefardites i també dels seus contemporanis àrabs i cristians, a la península Ibèrica prèvia a la intolerància dels anomenats Reis Catòlics i l’expulsió per decret de tots aquells que no professessin la fe única de l’Església. “Acceptar el pluralisme i el fet de ser diferent: tot això es va perdre amb l’expulsió”, afirma Zaragoza.

Amb tots aquests precedents personals, no sobta en absolut que l’últim disc de Rosa Zaragoza, Pura i senzilla com Abigail (Discmedi), s’enregistrés en directe el 26 d’agost al pati d’Isaac el Cec, també conegut actualment com a Centre Bonastruc ça Porta, amb la gran estrella de David ocupant gairebé tot el terra del pati, i la Rosa, a la portada del disc, situada just al mig. Pura i senzilla com Abigail inclou nou poemes musicats per Rosa Zaragoza, provinents del llibre Poemes hebraics de jueus catalans (segles XI-XV), publicat per Curial el 1976, amb traducció i presentació d’Eduard Feliu i Mabres (1938-2009) i de Jaume Riera i Sans (1941-2018), dos destacats investigadors de la cultura jueva a Catalunya. “Durant el confinament, vaig llençar molts llibres, perquè ja no m’hi cabien a casa, i vaig trobar aquest llibre amb una dedicatòria de Jaume Riera, un hebraista molt important a la meva vida. Fa anys, els poemes reunits en el llibre m’havien semblat massa religiosos, però ara me’ls vaig començar a mirar amb una altra perspectiva”, recorda Zaragoza. De fet, el disc està dedicat a Jaume Riera i Sans: “Ell, quan jo encara no era cantant professional, va creure en mi. Gràcies al seu suport, vaig atrevir-me a publicar Cants de noces dels jueus catalans”, escriu la cantant en el llibret del CD, on hi ha una foto de la dedicatòria que li va fer Riera en el llibre, el març del 1989.

La convocatòria d’uns ajuts de la Generalitat per a editors de música patrimonial va ser el detonant definitiu per tirar endavant aquest nou projecte: el primer disc de Rosa Zaragoza en set anys, des que va publicar Cuando se caen las alas del corazón, el 2014. Ella, però, no dona cap importància a aquest parèntesi discogràfic: “Jo no tinc cap ritme marcat per publicar els meus discos. Per gravar un nou treball o fer qualsevol altra cosa simplement haig de tenir molt clar que la meva ànima vol fer-ho i en té moltes ganes. Sempre escolto les demandes del meu cor.” I, amb la mateixa passió amb què el 1984 va gravar Canciones sefardís, el primer dels seus 17 discos –en realitat, una casset amb les cançons que interpretava al pati dels Rabins, que va gravar als estudis Gema de Barcelona en només una hora, perquè era el que podia pagar–, acompanyada només de la seva guitarra, ara ha donat forma en directe a les cançons de Pura i senzilla com Abigail acompanyada d’uns músics excepcionals: el polivalent Eduard Iniesta, que, a més d’encarregar-se dels arranjaments, la producció artística i les mescles, hi toca el baglamas –un instrument de corda pinçada d’origen grec–, el bouzouki i la guitarra; la cantautora empordanesa Rusó Sala, que toca la guitarra i fa els cors, i, com a última incorporació a l’equip, Miriam Encinas Laffitte, que hi aporta diversos instruments de percussió, com ara panderos, bendir, reek i el bombo legüero argentí. Amb aquesta instrumentació d’origen divers, Rosa Zaragoza fa reviure els versos de Yehuda ben Selomó al-Harizí –l’autor del sensual poema que dona títol al disc: “la gasela em féu entrar / a la cambra de l’amor”–, Selomó ben Reuben Bonafed, Nahum i altres “poetes reconeguts a escala universal, no tant aquí, que tenien com a llengua materna el català”. En aquest disc gravat “en un moment de plenitud total” al pati d’Isaac el Cec, que s’acaba amb el so de les campanes veïnes de la catedral de Girona, Rosa Zaragoza torna també al català com a llengua de creació “després de tot el que hem patit en aquest país, una cosa tan injusta”.