És d’aquells títols que rarament surten destacats als mitjans convencionals o a la televisió. Se’ls agermana com a gènere menor al costat dels stand-up comedy o dels vodevils de personatges mediàtics i molt rarament cap periodista de cultura s’hi apropa, davant la prolífica creació de sales de petit, mitjà i gran format. Però una fórmula que funciona 20 anys (com és el cas d’Improshow amb sessions dobles i triples alguns dissabtes) s’ha de saber valorar. Perquè demostra una connexió absoluta amb el públic, que acull de totes les edats (de 12 a 90 anys) i per situacions ben diverses; sempre amb ganes d’esvair-se i de compartir una bona estona. Els actors, una companyia que no ha tingut gaires canvis en les dues dècades de trajectòria (des que van arrencar al Teatre Llantiol, el mateix escenari en què debutaria El Tricicle, com molt bé recorda Carles Sans a Per fi, sol!), saben que el truc per a la consistència és treballar de bracet amb l’altre; construint la trama a partir de les aportacions de cadascú. Fa més de 20 anys que són als escenaris, s’apropen a les 7.500 funcions totals i superen els 2,5 milions d’espectadors. Del Llantiol, van provar una temporada al Goya (abans de la reforma i de l’entrada de Focus). L’entrada de l’espectacle de Luis Aguilé els va fer fora; al cap de poc temps, va tancar la sala. Per això estan molt agraïts al Teatreneu (“l’únic que ens va obrir les portes”). Sempre sense cap més guió que les idees que sorgeixen de les notes escrites pels espectadors. De tanta habilitat en la improvisació, n’han fet, fins i tot, cursos per ensenyar a superar el tràngol de fer un examen oral o una presentació davant d’una junta d’accionistes. A partir del mes de gener, obre un nou repte l’impromusical amb un pianista i, puntualment, altres musics a escena. Se sumen a les sessions amb subtítol, les edicions d’estiu, les d’horror i les romàntiques.

José Luis Adserías és l’ànima d’aquesta companyia, líder a Catalunya d’improvisació. La improvisació exigeix que els intèrprets siguin àgils en l’actuació i també creatius en la creació de personatges i situacions que es van transformant contínuament. Per Adserías hi ha dos tipus d’humor: el mental i el visceral. El mental és el que neix d’un gag après o un acudit. L’Improshow prefereix l’humor visceral, el que neix de forma imprevista, que es transforma i té voluntat de sorprendre el mateix que el va creant. L’impulsor remet a “risotejar” (com resetejar però en clau d’humor). Perquè l’humor és un mecanisme sanador. I ara, amb la remor de la covid, es fa més imprescindible que mai. Explica que van trobar una persona que assistia periòdicament al seu xou. Un dia van trobar l’oportunitat de parlar-hi al final del muntatge i els va sorprendre: el seu terapeuta li havia recomanat assistir a aquestes gales per superar un dol familiar. Ell els deia que, efectivament, “era l’únic moment en què desconnectava” de la seva tragèdia. L’Improshow l’interpreten en castellà, tot i ser actors majoritàriament catalans. L’afició a aquest espectacle fa que vinguin de l’Estat espanyol i no els poden canviar de llengua. És un títol de referència a les taquilles, segons les dades que recull l’Associació d’Empresaris Teatrals de Catalunya (Adetca) a Barcelona. Només algunes dades de les darreres temporades: 2020/21, el tercer espectacle més vist (38.880 espectadors); 2018/19, el quart més vist (59.992); 2017/18, el quart més vist (50.559); 2016/17, el vuitè més vist (45.194), i 2015/16, el cinquè més vist (40.366). No hi ha dades de la temporada 2019/20 perquè coincideix amb el tancament de teatres com a conseqüència de la pandèmia.

Es fa impossible fer una crítica d’espectacle d’improvisació. Perquè sempre és diferent. Evidentment, hi ha algunes eines que es mantenen com a fórmula per construir una història, sense ni tan sols comentar-la amb els companys d’escena. Segurament, el gran mèrit d’aquesta fórmula és que sempre es construeix. Amb el que plantegi el públic (sigui el tema o com a espectador convertit en apuntador, el tècnic d’efectes sonors o el director d’emocions) i la resta de la companyia. Després de 20 anys de carrera, no sembla que s’hagi d’acabar. Varien els jocs des dels quals improvisar i sempre parteixen dels inputs de l’espectador. Són peces breus (mitja dotzena més un bis en poc més d’una hora), en què hi ha dos personatges a escena i el tercer queda fora per poder assumir un altre paper que faci un gir a la trama. No hi ha temps per plantejar-se gaire res. Perquè quan s’és fora del quadre (mai abandonen l’escenari) cal estar molt amatent als girs de la trama i mirar d’adaptar la idea de la millor manera possible. Tots tres són actors, guionistes i directors, doncs. El treball cooperatiu és indispensable.

El públic es diverteix notablement. No es busca l’esperpent exagerat que provocaria la gran riallada, sinó que són bromes més subtils (quasi sempre). Probablement, perquè moure’s en les notes més comunes, menys radicals, permet anar juxtaposant millor idees sense que una aclapari la del company. Són veritables mestres cuiners de pizzes. Sobre una base i uns elements a la carta, construeixen sempre plats diferents i amb la garantia pel públic que la matèria i la interpretació són ben fresques. Una obra que entreté i ajuda a despertar l’enginy dels actors però també de l’espectador. Només sortir del teatre, venen ganes de provar amb els col·legues de jugar a improvisar. Els actors no s’acomoden, fugen de la repetició i l’avorriment; són actius i dinàmics. El ritme ve garantit pels girs dramàtics en cada nova entrada de personatges en un quadre improvisat.20 anys després encara els enriola imaginar més enllà, en un bucle gairebé malaltís.