Vint anys sense guió a escena

És d’aquells títols que rara­ment sur­ten des­ta­cats als mit­jans con­ven­ci­o­nals o a la tele­visió. Se’ls ager­mana com a gènere menor al cos­tat dels stand-up comedy o dels vode­vils de per­so­nat­ges mediàtics i molt rara­ment cap peri­o­dista de cul­tura s’hi apropa, davant la prolífica cre­ació de sales de petit, mitjà i gran for­mat. Però una fórmula que fun­ci­ona 20 anys (com és el cas d’Impros­how amb ses­si­ons dobles i tri­ples alguns dis­sab­tes) s’ha de saber valo­rar. Perquè demos­tra una con­nexió abso­luta amb el públic, que acull de totes les edats (de 12 a 90 anys) i per situ­a­ci­ons ben diver­ses; sem­pre amb ganes d’esvair-se i de com­par­tir una bona estona. Els actors, una com­pa­nyia que no ha tin­gut gai­res can­vis en les dues dècades de tra­jectòria (des que van arren­car al Tea­tre Llan­tiol, el mateix esce­nari en què debu­ta­ria El Tri­ci­cle, com molt bé recorda Car­les Sans a Per fi, sol!), saben que el truc per a la con­sistència és tre­ba­llar de bra­cet amb l’altre; cons­truint la trama a par­tir de les apor­ta­ci­ons de cadascú. Fa més de 20 anys que són als esce­na­ris, s’apro­pen a les 7.500 fun­ci­ons totals i superen els 2,5 mili­ons d’espec­ta­dors. Del Llan­tiol, van pro­var una tem­po­rada al Goya (abans de la reforma i de l’entrada de Focus). L’entrada de l’espec­ta­cle de Luis Aguilé els va fer fora; al cap de poc temps, va tan­car la sala. Per això estan molt agraïts al Tea­tre­neu (“l’únic que ens va obrir les por­tes”). Sem­pre sense cap més guió que les idees que sor­gei­xen de les notes escri­tes pels espec­ta­dors. De tanta habi­li­tat en la impro­vi­sació, n’han fet, fins i tot, cur­sos per ense­nyar a superar el tràngol de fer un exa­men oral o una pre­sen­tació davant d’una junta d’acci­o­nis­tes. A par­tir del mes de gener, obre un nou repte l’impro­mu­si­cal amb un pia­nista i, pun­tu­al­ment, altres musics a escena. Se sumen a les ses­si­ons amb subtítol, les edi­ci­ons d’estiu, les d’hor­ror i les romànti­ques.

José Luis Adserías és l’ànima d’aquesta com­pa­nyia, líder a Cata­lu­nya d’impro­vi­sació. La impro­vi­sació exi­geix que els intèrprets siguin àgils en l’actu­ació i també cre­a­tius en la cre­ació de per­so­nat­ges i situ­a­ci­ons que es van trans­for­mant contínua­ment. Per Adserías hi ha dos tipus d’humor: el men­tal i el vis­ce­ral. El men­tal és el que neix d’un gag après o un acu­dit. L’Impros­how pre­fe­reix l’humor vis­ce­ral, el que neix de forma impre­vista, que es trans­forma i té volun­tat de sor­pren­dre el mateix que el va cre­ant. L’impul­sor remet a “riso­te­jar” (com rese­te­jar però en clau d’humor). Perquè l’humor és un meca­nisme sana­dor. I ara, amb la remor de la covid, es fa més impres­cin­di­ble que mai. Explica que van tro­bar una per­sona que assis­tia periòdica­ment al seu xou. Un dia van tro­bar l’opor­tu­ni­tat de par­lar-hi al final del mun­tatge i els va sor­pren­dre: el seu tera­peuta li havia reco­ma­nat assis­tir a aques­tes gales per superar un dol fami­liar. Ell els deia que, efec­ti­va­ment, “era l’únic moment en què des­con­nec­tava” de la seva tragèdia. L’Impros­how l’inter­pre­ten en cas­tellà, tot i ser actors majo­ritària­ment cata­lans. L’afició a aquest espec­ta­cle fa que vin­guin de l’Estat espa­nyol i no els poden can­viar de llen­gua. És un títol de referència a les taqui­lles, segons les dades que recull l’Asso­ci­ació d’Empre­sa­ris Tea­trals de Cata­lu­nya (Adetca) a Bar­ce­lona. Només algu­nes dades de les dar­re­res tem­po­ra­des: 2020/21, el ter­cer espec­ta­cle més vist (38.880 espec­ta­dors); 2018/19, el quart més vist (59.992); 2017/18, el quart més vist (50.559); 2016/17, el vuitè més vist (45.194), i 2015/16, el cinquè més vist (40.366). No hi ha dades de la tem­po­rada 2019/20 perquè coin­ci­deix amb el tan­ca­ment de tea­tres com a con­seqüència de la pandèmia.

Es fa impos­si­ble fer una crítica d’espec­ta­cle d’impro­vi­sació. Perquè sem­pre és dife­rent. Evi­dent­ment, hi ha algu­nes eines que es man­te­nen com a fórmula per cons­truir una història, sense ni tan sols comen­tar-la amb els com­panys d’escena. Segu­ra­ment, el gran mèrit d’aquesta fórmula és que sem­pre es cons­tru­eix. Amb el que plan­tegi el públic (sigui el tema o com a espec­ta­dor con­ver­tit en apun­ta­dor, el tècnic d’efec­tes sonors o el direc­tor d’emo­ci­ons) i la resta de la com­pa­nyia. Després de 20 anys de car­rera, no sem­bla que s’hagi d’aca­bar. Varien els jocs des dels quals impro­vi­sar i sem­pre par­tei­xen dels inputs de l’espec­ta­dor. Són peces breus (mitja dot­zena més un bis en poc més d’una hora), en què hi ha dos per­so­nat­ges a escena i el ter­cer queda fora per poder assu­mir un altre paper que faci un gir a la trama. No hi ha temps per plan­te­jar-se gaire res. Perquè quan s’és fora del qua­dre (mai aban­do­nen l’esce­nari) cal estar molt ama­tent als girs de la trama i mirar d’adap­tar la idea de la millor manera pos­si­ble. Tots tres són actors, guio­nis­tes i direc­tors, doncs. El tre­ball coo­pe­ra­tiu és indis­pen­sa­ble.

El públic es diver­teix nota­ble­ment. No es busca l’esper­pent exa­ge­rat que pro­vo­ca­ria la gran ria­llada, sinó que són bro­mes més sub­tils (quasi sem­pre). Pro­ba­ble­ment, perquè moure’s en les notes més comu­nes, menys radi­cals, per­met anar jux­ta­po­sant millor idees sense que una acla­pari la del com­pany. Són veri­ta­bles mes­tres cui­ners de piz­zes. Sobre una base i uns ele­ments a la carta, cons­tru­ei­xen sem­pre plats dife­rents i amb la garan­tia pel públic que la matèria i la inter­pre­tació són ben fres­ques. Una obra que entreté i ajuda a des­per­tar l’enginy dels actors però també de l’espec­ta­dor. Només sor­tir del tea­tre, venen ganes de pro­var amb els col·legues de jugar a impro­vi­sar. Els actors no s’aco­mo­den, fugen de la repe­tició i l’avor­ri­ment; són actius i dinàmics. El ritme ve garan­tit pels girs dramàtics en cada nova entrada de per­so­nat­ges en un qua­dre impro­vi­sat.20 anys després encara els enri­ola ima­gi­nar més enllà, en un bucle gai­rebé malaltís.