Inventari sense contemplacions

Com altres grans escriptors valencians contemporanis –penso en Fuster i Gil-Albert, però també en Enric Valor, Manuel Vicent, Josep Piera, Ignasi Mora i Josep Igual–, en paral·lel a l’obra de creació no va abandonar els quaderns de notes, la bitàcola quotidiana. El gran Rafael Chirbes –més reconegut a altres països europeus que entre nosaltres– demostra, en aquesta col·lecció de quaderns compilats per Anagrama en un primer volum, la majoria dels seus dots com a narrador de ficció: la literatura davant de tot i l’equilibri amb una sinceritat sense cauteritzar, que el fa especialment càustic en algunes opinions sobre els col·legues –generalment els mediàtics i les patums– i les relacions sexuals complicades, des del seu amant fins a la mort François fins a una col·lecció de criatures pasolinianes, que evoca sense pudor. És d’agrair en el territori florentí que és la literatura oficial. Chirbes va ser reconegut, però tard, cosa que li va permetre saltar-se modes i hipocresies centralistes.

Els seus diaris són d’una exuberància intel·lectual –recorden Pavese–, que ha convertit el llibre en un dels salvables de la temporada. És un brollador d’idees i vivències, que parlen de la tria de la llengua literària, que sovint lamenta quan torna al poble natal, Tavernes de la Valldigna, on pot parlar amb naturalitat amb els paisans: “Em pregunto, sobretot, per la felicitat que ha de produir escriure en la llengua marginada en què un mateix va pronunciar les primeres paraules.” O quan fa esment del fet que Joan Fuster anomenava Espriu amb les inicials SE, idèntiques al famós “Su Excelencia”, amb referència al Caudillo. Chirbes mostra admiració pel Tirant, s’enfila fins a l’aforisme (“la poesia és avui una àlgebra superior a les metàfores”) o la crítica de llibres clàssics i actuals.

La hipersensibilitat del seu caràcter s’infiltra com càpsules de poesia, que s’alternen amb les diatribes contra la Movida Madrileña o la picaresca generalitzada. Les descripcions precises contenen el millor de les seves novel·les, on el lirisme es barreja amb els estats d’ànim, sovint amb tendència cap a la desesperança i amb un fort caire social. Chirbes va evolucionar d’un maoisme de joventut cap a un esperit llibertari que reivindicava, tant en l’aspecte polític com en les formes de vida. Els diaris, autobiogràfics, i profètics preveient la mort prematura, són un complement ideal de la seva obra, fonamentada en una novel·lística iniciada amb la nouvelle gòtica ambientada en Fes Mimoun i amb cims com ara Crematorio, En la orilla i París-Austerlitz.

Considerat un dels grans novel·listes europeus, l’escriptor valencià ha deixat constància dels efectes del temps, però també de la corrupció indissociable del període democràtic. Entre les curiositats editorials, el doble pròleg: un prescindible de Marta Sanz i l’imprescindible de Fernando Valls. Misteris!