MÉS PASTILLA VERMELLA

Qual­se­vol hipo­condríac de la ciència-ficció, que tin­gui al·lèrgia a l’exa­ge­ració, l’impos­si­ble i la manca de res­pecte sobre les lleis físiques, i el més impor­tant, que no hagi entès la tri­lo­gia Matrix, que no passi per taqui­lla per des­co­brir la quarta entrega de la franquícia, tot un block­bus­ter nada­lenc per fer diners. I és que The Matrix resur­rec­ti­ons vol prin­ci­pal­ment això, esti­rar el xiclet i fer caixa a costa de Neo i Tri­nity, una pare­lla ja amb algu­nes arru­gues però amb la supo­sada mateixa química de sem­pre.

No hi ha res com la nostàlgia d’un temps pas­sat d’èxit i feli­ci­tat per omplir una sala. I si no que li ho diguin a J.J. Abrams, que a Star Wars VII va recu­pe­rar l’estruc­tura de la pel·lícula ori­gi­nal, a més de la mítica tri­pleta pro­ta­go­nista. L’apa­rició d’un molt madur Har­ri­son Ford com a Han Solo a mei­tat de pel·lícula pro­vo­cava ova­ci­ons sen­ti­des dels espec­ta­dors a tots els cine­mes del món. I amb Keanu Ree­ves i Car­rie-Anne Moss passa més o menys el mateix. Ide­a­lit­zem els per­so­nat­ges i els sen­ti­ments fan la resta. Però al nou Matrix hi ha pel·lícula? La res­posta seria que no gaire. Lana Wac­howski, sense la seva ger­mana, ha fet de cons­truc­tora en soli­tari 18 anys després d’aquesta forçada quarta part, que, com expli­cava, recorda molt el pri­mer film ori­gi­nal. Sense arris­car. La presència encara dels dos pro­ta­go­nis­tes i l’eterna estètica de la saga són punts forts de pes i ina­mo­vi­bles, però l’absència de l’autèntic Mor­feo (Lau­rence Fish­burne) i l’indes­truc­ti­ble i carismàtic agent Smith (Hugo Wea­ving) pas­sen fac­tura. Una llàstima, tenint en compte que a l’uni­vers Matrix tot és pos­si­ble. Tan pos­si­ble com recu­pe­rar l’esco­llit Neo amb una sim­ple pas­ti­lla ver­me­lla. Només ha de seguir el conill blanc i conei­xerà la veri­tat, com sem­pre. L’esta­ran espe­rant en aquest cas una gene­ració Z de nous llui­ta­dors, un Sion maqui­llat i els empre­nya­dors sen­ti­ne­lles.

Keanu Ree­ves (Dràcula, L’advo­cat del dia­ble, Speed, Cons­tan­tine, John Wick) fa el que gai­rebé sem­pre ha fet a la seva car­rera: actuar poc i apor­tar carisma i físic a un per­so­natge d’acció. No fal­ten un munt de pica­des d’ullet a l’ori­gi­nal, humor auto­re­fe­ren­cial, magnífics efec­tes espe­ci­als, acció tre­pi­dant, una nota­ble rea­lit­zació, i l’estètica i ico­no­gra­fia d’un uni­vers i un con­cepte, que va can­viar i ins­pi­rar el cinema de ciència-ficció a prin­ci­pis de segle, ori­gi­nant infi­ni­tat d’imi­ta­ci­ons. Visu­al­ment espec­ta­cu­lar. Però el guió fa aigües, perquè bàsica­ment no hi ha guió. Repe­teix l’estruc­tura ini­cial, apor­tant una bona dosi de píndo­les con­cep­tu­als sense sen­tit i impos­si­bles d’assi­mi­lar, fins i tot per als més fidels. Amb l’excusa romàntica no n’hi haurà prou per man­te­nir el to d’aquesta pro­ducció pres­cin­di­ble i exces­si­va­ment llarga. Wac­howski, bàsica­ment, ha hacke­jat el seu ori­gi­nal per esprémer la mito­lo­gia de la franquícia Matrix, i la car­tera dels seus segui­dors. Com diu un dels aju­dants de Tho­mas Ander­son (Neo a Matrix) en una brains­tor­ming, els rebo­ots venen. Doncs això. Les seqüeles tam­poc fallen. Una màxima de la indústria cine­ma­togràfica i que es resu­meix en la frase que ha fet més for­tuna de la pel·lícula: “Ben­vin­guts al món real.”