Retrat de família amb Instagram

No és cap secret que el periodista i narrador valencià Xavier Aliaga (1970) és una de les veus més notables de la literatura catalana actual. El de Xàtiva suma la setena novel·la, amb premis importants al darrere com ara l’Andròmina, el Joanot Martorell, dos de la crítica i el Pin i Soler de Tarragona, per l’anterior, Les quatre vides de l’oncle Antoine, que també li va publicar Angle, editorial que esperem que faci política d’autor amb aquest original novel·lista, que té moltes coses a dir, sap com dir-les i ho fa amb apostes agosarades dins de petits artefactes, nouvelles de menys de dues-centes pàgines a l’estil de Marguerite Duras, Annie Ernaux o Agota Kristof.

A Ja estem morts, amor ens situa des del punt de vista d’una noia morta, la narradora de la història. Ens involucra en tota una trama familiar plena de malentesos i la rutina amb les crisis de parella en primer pla i la destrucció de la vida com a rerefons. He comparat Aliaga amb les escriptores franceses perquè té una mirada nítida sobre l’absurd de la realitat, que s’escapa del costumisme per l’ambició en el teixit de l’argument, els detalls que amb continuïtat van salpicant la novel·la de complicitats amb el lector. Són les nostres mateixes històries, dels nostres amics i dels veïns, la bogeria quotidiana i els compromisos que establim al llarg de l’existència sense saber si serem capaços d’acomplir-los. La construcció de Ja estem morts, amor la fa mitjançant capítols breus, instantànies que podrien ser contes o poemes narratius, amb sorpreses fins al final. L’economia del llenguatge s’agraeix i també les dosis justes d’informació sobre les biografies. El lector queda enmig de la composició del fresc que Aliaga retrata mentre ens fa partícips de la desconstrucció de la família, el dolor i les incomprensions amb què les relacions topen, de vegades d’una manera traumàtica. Mentre a la molt interessant Les quatre vides de l’oncle Antoine el novel·lista ens acostava una obra quasi històrica sobre els conflictes de la postguerra, amb investigació a banda, a Ja estem morts, amor el temps es dilueix en el no-res, tot i que algunes referències ens connecten amb la València actual.

La pèrdua dels fills és un dels grans punts de conflicte d’una novel·la que recrea l’erosió perenne de la parella moderna, el desamor en la vida d’una parella de periodistes que intenten complementar les seves vides. El trencament de l’amor i la reconstrucció superant el desamor són al·licients en tota la tasca d’omnisciència narrativa amb la veu d’una morta com a protagonista. La densitat del relat i l’essencial en les descripcions atorguen al llibre una sensació de naturalitat ben difícil de trobar en la novel·la actual, sovint impostada i sociològica. Ja estem morts, amor és un petit monument a l’amor amb el cenotafi de la filla morta en primer pla, una novel·la humanista, que planta cara a un dels reptes més difícils, la mort dels fills. Les conseqüències les trobaran en aquesta obra sàvia.