Els 21 primers combats

La Mercè Rodoreda de descripcions dels jardins com a fórmula per definir de les relacions doloroses que rara vegada troba l’amor, va trigar molt temps a exorcitzar els mals de la Guerra Civil dibuixant-ne els seus vorals. Ella en va patir les conseqüències per activa i per passiva, i s’hi va deixar anar com en la literatura. Amb exili inclòs i misèria treballant de cosidora, mentre es delia per escriure contes i novel·les i enviar-les al seu editor Joan Sales. L’adaptació és per a tot tipus de públic però és cert que pot fer molt bon servei a les programacions escolars perquè parla d’una autora habitual en els llibres dels alumnes dels instituts. Tot just arrenca volada. Es va estrenar a Igualada (la casa de Farrés Brothers i també de bona part de la companyia artística). I aspira a mantenir-se en repertori alguns cursos més per agafar l’embranzida del boca-orella. Ara per ara, signa la primera ronda de gira per Catalunya.

Farrés Brothers s’ha atrevit a adaptar una de les peces incòmodes de Mercè Rodoreda. Ho fa traslladant a l’escena les imatges (més, sovint, que les pròpies paraules de l’escriptora), que evoquen una sordidesa i una necessitat d’agafar aire a glopades, com a qui li falta respiració després d’haver estat amb el cap sota l’aigua massa estona. Biel Rossell (acompanyat de Biel Serena, que hi posa l’espai sonor en directe) és l’Adrià Guinart, que decideix escapar-se de casa i anar a la guerra. En realitat, vol anar a descobrir món sense les crosses de la família. De seguida, s’adona que la guerra és un lloc inhòspit, tòxic, i prefereix vagarejar (sobreviure) voltant-hi. Per això, tot i el títol, no hi ha pràcticament trets. Les bombes ressonen lluny; només veu les conseqüències, les cases fumejant, els cossos surant per l’Ebre, els sots dels obusos. L’obra és plena d’anònims perduts, sense esma pel dolor de les pèrdues contínues, per una desesperació agònica.

La clau del treball és jugar amb l’actor a escena per estalviar-se descripcions i jugar amb les el·lipsis coreogràfiques per retallar capítols sencers. La literatura més poètica s’enlaira com a Canto jo i la muntanya balla transmetent la flaire del text tot ballant-la. I sí, les torsions de Rossell fent d’arbre que es desarrela o projectant ombres grotesques de les veus adultes que el volen alliçonar i de les quals desconfia sempre transporten a una poètica desesperada, de mans anguloses (com les pintures d’Egon Schiele, pintades al carbó). Hi ha una buidor adolescent que fa coincidir l’actor amb el personatge, tot i viure situacions molt diferents i que traslladen al Ricard de 3r amb l’actor Quim Àvila, convertint-se de víctima a botxí, com el rei desfigurat de Shakespeare.

L’espai a Quanta, quantra guerra és orgànic i conceptual. És la sorra d’on s’escapa l’Adrià i que va escampant sobre el linòleum blanc (com qui embruta les planes del seu dietari vital). És el cubell d’aigua d’on emergeix el somni i el desig per Eva; és el foc que crema el monstre; o la poma que representa la noia i una taula que es transforma en porta, mirall, butaca, tomba... La construcció d’aquest univers s’adapta com un guant a la mà, perquè ressegueix la rudesa de la fusta, com la Colometa, ho feia amb els dibuixos de l’escala i les molles de pa de sobre la taula, esperant qui sap què. La vida arrossega els personatges rodoredians i ells proven de subsistir-hi, d’emmotllar-s’hi, sense voler fer gaire fressa, ni molestar ningú.

L’espai sonor és un altre dels encants de la peça perquè acompanya sovint com una sintonia vitalista, però també calla per transmetre la buidor en els moments de més cruesa. Perquè la peça ressegueix la cruesa de la novel·la. Si el text s’ha llegit abans, s’entén millor el significat de cada quadre (traspassat a coreografia o mímica). Si és la primera topada amb l’obra, convida a llegir-la posteriorment per entendre la profunditat dels pous per on transita l’Adrià Guinart. L’obra té aquella ambició encomanadissa; és entusiasta. Amb el rodatge, aniran apareixent els matisos i es podrà veure encara més el personatge i menys l’actor (que mira de fit a fit el públic amb naturalitat i molta valentia).

Hi ha una Mercè Rodoreda més enllà dels jardins de Sant Gervasi. L’escriptora de La plaça del Diamant, que també va voler fer fortuna al teatre amb La senyora Florentina i el seu amor Homer, té un costat fosc que supura fel i s’exposa molt vulnerable. Com a La mort i la primavera, aquesta Quanta, quanta guerra fuig dels quadres més èpics de la lluita i torna a radiografiar els esvorancs de les bombes fets al camí. Com a Et vindré a tapar, proposa un viatge íntim, desesperat, de desigs i frustracions sense reserves, posant el cor a la graella enmig d’una guerra entre germans, casa a casa, poble a poble. Rodoreda, amb la sensible mirada que li va proporcionar l’exili i les pèrdues, fa un retrat cru de la rereguarda. Darrere els cossos hi ha les ànimes que ella retrata. Ara, amb una cruesa palpable. La proposta de Farrés Brothers, que ensenya aquestes ferides físiques i psíquiques, convida a abraçar els personatges i donar-los escalf a la vora del foc de casa. Deixar que s’expressin i escoltar-los en silenci.