2022: EL FUTUR ÉS AQUÍ

Un exer­cici que ens agrada fer a molts és revi­sar l’any que toca el que pro­nos­ti­cava una dis­to­pia. En el cinema se n’han fet mol­tes i, com que ja ens anem fent grans, les anem atra­pant. Com Soy­lent green, un film de culte que va sac­se­jar els espec­ta­dors de prin­ci­pis dels setanta pro­jec­tant que el 2022 –sí, ja hi hem arri­bat, sí– Nova York, igual que altres grans metròpolis, pateix els efec­tes devas­ta­dors de l’esgo­ta­ment de recur­sos natu­rals i la super­po­blació. Mili­ons d’habi­tants deam­bu­len pels seus car­rers en un estat de postració col·lec­tiva que els manté mig sus­pe­sos entre l’existència sim­ple i rasa, sense cap tipus d’acti­vi­tat social o intel·lec­tual, i la vida vege­ta­tiva. És a dir, zom­bis en una soci­e­tat divi­dida –res no can­via– entre uns pocs pri­vi­le­gi­ats que tenen accés a tot i són, és clar, la classe domi­nant i la massa des­es­pe­rançada. Res, com podem apre­ciar, el destí ja ens ha atra­pat...

I és així com la van titu­lar els capsi­granys de l’època, Cuando el des­tino nos alcance, encara con­vençuts que man­te­nir el títol ori­gi­nal era donar pei­xet a la Pèrfida Albió. Però què hi farem, eren altres temps, i per culpa d’això aquí no va per­du­rar amb tanta potència el nom clau de la pel·lícula, el Mac­guf­fin que acaba pre­nent pro­ta­go­nisme al tram final d’aquest film: el soy­lent green, el nou pro­ducte ali­men­tari que segons la gran cor­po­ració indus­trial que manega la pro­ducció i dis­tri­bució ha vin­gut per sal­var el món de la fam mun­dial.

Ja poden pas­sar els anys que aquesta faula futu­rista que adapta una novel·la de Harry Har­ri­son titu­lada Make room! Make room! –molt deu­tora de l’estil Ric­hard Mat­he­son– con­ti­nua donant joc i ofe­reix noves lec­tu­res, i més ara que estem immer­sos en un estat de pandèmia que ens fa viure en una rea­li­tat que no s’allu­nya gens ni mica de mol­tes dis­to­pies ima­gi­na­des. És començar i ja veure com la població viu con­fi­nada per un toc de queda i quan surt a bus­car l’ali­ment que els pro­por­ci­ona el govern molts por­ten mas­ca­reta (en aquest cas per pro­te­gir-se de la pol·lució). També la calor que patei­xen els pro­ta­go­nis­tes, pro­ducte de l’efecte hiver­na­cle, ens recorda mol­tes nits d’estiu cada vegada més insu­por­ta­bles. O què es pot dir en com­pro­var com la soci­e­tat té cada vegada menys lli­ber­tats i és con­tro­lada per unes for­ces de l’ordre que recor­den massa les que ens sot­me­ten quan ens mani­fes­tem (que por­tin cami­ons d’escom­bra­ries en comp­tes de por­que­res seria prou motiu avui per acu­sar de delicte d’odi el direc­tor que es fes càrrec del remake). I ja no entrem a valo­rar com de bèstia és, ja sense eufe­mis­mes, ano­me­nar mobles les dones de les quals aquests rics dis­po­sen amb l’adqui­sició d’un apar­ta­ment equi­pat amb tota mena de luxes, tan bàsics com ara l’aigua cor­rent, la llum i l’aire con­di­ci­o­nat. Sobre les gale­tes del títol supo­sa­da­ment vega­nes, no en farem cap comen­tari, no sigui que se’ns tiri a la jugu­lar cap sec­tari.

Entre tanta misèria bri­llen dos mise­ra­bles: Charl­ton Hes­ton i Edward G. Robin­son. Les con­ver­ses al pis són entra­nya­bles; però, per antològica, l’escena final, en què el pro­ge­ni­tor s’aco­mi­ada del fill al cen­tre sani­tari tot con­tem­plant les belle­ses d’un món que ja no hi és (i que em reme­mora el magis­tral epi­sodi San Juni­pero de Black Mir­ror). Pel que fa a Charl­ton Hes­ton, com a El pla­neta dels simis, torna a des­co­brir al final del relat el perquè de tot ple­gat, el ver­da­der sabor de les gale­tes Soy­lent green, no més hor­ro­rit­zat que nosal­tres.

I per si no en teniu prou, de tant mal­son, us pro­po­sem revi­sar una altra dis­to­pia més recent: La purga (2013), que també té lloc aquest 2022 i en aquest cas ens porta a poder cele­brar un dia l’any (el 21 de març) 12 hores de gràcia i lli­ber­tat abso­luta per ani­qui­lar durant la purga decre­tada pel govern (supo­sa­da­ment per reduir la violència social) aquell qui vul­guis. La llista, supo­sem, és llarga, però tran­quils, poseu-vos a la cua, que aquell dia un ser­vi­dor com­pleix anys i algun pri­vi­legi hau­ria de tenir...