2022: EL FUTUR ÉS AQUÍ
Un exercici que ens agrada fer a molts és revisar l’any que toca el que pronosticava una distopia. En el cinema se n’han fet moltes i, com que ja ens anem fent grans, les anem atrapant. Com Soylent green, un film de culte que va sacsejar els espectadors de principis dels setanta projectant que el 2022 –sí, ja hi hem arribat, sí– Nova York, igual que altres grans metròpolis, pateix els efectes devastadors de l’esgotament de recursos naturals i la superpoblació. Milions d’habitants deambulen pels seus carrers en un estat de postració col·lectiva que els manté mig suspesos entre l’existència simple i rasa, sense cap tipus d’activitat social o intel·lectual, i la vida vegetativa. És a dir, zombis en una societat dividida –res no canvia– entre uns pocs privilegiats que tenen accés a tot i són, és clar, la classe dominant i la massa desesperançada. Res, com podem apreciar, el destí ja ens ha atrapat...
I és així com la van titular els capsigranys de l’època, Cuando el destino nos alcance, encara convençuts que mantenir el títol original era donar peixet a la Pèrfida Albió. Però què hi farem, eren altres temps, i per culpa d’això aquí no va perdurar amb tanta potència el nom clau de la pel·lícula, el Macguffin que acaba prenent protagonisme al tram final d’aquest film: el soylent green, el nou producte alimentari que segons la gran corporació industrial que manega la producció i distribució ha vingut per salvar el món de la fam mundial.
Ja poden passar els anys que aquesta faula futurista que adapta una novel·la de Harry Harrison titulada Make room! Make room! –molt deutora de l’estil Richard Matheson– continua donant joc i ofereix noves lectures, i més ara que estem immersos en un estat de pandèmia que ens fa viure en una realitat que no s’allunya gens ni mica de moltes distopies imaginades. És començar i ja veure com la població viu confinada per un toc de queda i quan surt a buscar l’aliment que els proporciona el govern molts porten mascareta (en aquest cas per protegir-se de la pol·lució). També la calor que pateixen els protagonistes, producte de l’efecte hivernacle, ens recorda moltes nits d’estiu cada vegada més insuportables. O què es pot dir en comprovar com la societat té cada vegada menys llibertats i és controlada per unes forces de l’ordre que recorden massa les que ens sotmeten quan ens manifestem (que portin camions d’escombraries en comptes de porqueres seria prou motiu avui per acusar de delicte d’odi el director que es fes càrrec del remake). I ja no entrem a valorar com de bèstia és, ja sense eufemismes, anomenar mobles les dones de les quals aquests rics disposen amb l’adquisició d’un apartament equipat amb tota mena de luxes, tan bàsics com ara l’aigua corrent, la llum i l’aire condicionat. Sobre les galetes del títol suposadament veganes, no en farem cap comentari, no sigui que se’ns tiri a la jugular cap sectari.
Entre tanta misèria brillen dos miserables: Charlton Heston i Edward G. Robinson. Les converses al pis són entranyables; però, per antològica, l’escena final, en què el progenitor s’acomiada del fill al centre sanitari tot contemplant les belleses d’un món que ja no hi és (i que em rememora el magistral episodi San Junipero de Black Mirror). Pel que fa a Charlton Heston, com a El planeta dels simis, torna a descobrir al final del relat el perquè de tot plegat, el verdader sabor de les galetes Soylent green, no més horroritzat que nosaltres.
I per si no en teniu prou, de tant malson, us proposem revisar una altra distopia més recent: La purga (2013), que també té lloc aquest 2022 i en aquest cas ens porta a poder celebrar un dia l’any (el 21 de març) 12 hores de gràcia i llibertat absoluta per aniquilar durant la purga decretada pel govern (suposadament per reduir la violència social) aquell qui vulguis. La llista, suposem, és llarga, però tranquils, poseu-vos a la cua, que aquell dia un servidor compleix anys i algun privilegi hauria de tenir...