ELS BENEFICIS DE LLEGIR A CEGUES

Per molt que ho intenti, és difícil que el jurat d’un premi a obra publicada prescindeixi del que sap sobre l’autor: edat, sexe, origen geogràfic... Quan llegim, estem acostumats a disposar d’una informació mínima sobre els llibres (les vendes, els premis que han guanyat), però potser encara és més important el paratext: la coberta, la fotografia i la biografia de l’autor, la sinopsi i el gènere de l’obra... En canvi, els jurats d’obres inèdites tenen l’oportunitat, molt poc habitual, de llegir llibres a cegues, sense saber-ne literalment res.

Com a jurat d’obres inèdites, més d’una vegada he cregut que estava llegint l’obra d’una dona i ha resultat ser d’un home (i viceversa). També he estat convençut que l’autor tenia el doble de l’edat que efectivament tenia (o la meitat). En més d’una ocasió, he donat per entès que era un autor de comarques i ha resultat que vivia a l’Eixample barceloní (i a l’inrevés). Fins i tot he llegit, sense reconèixer-los, autors que conec personalment.

Llegir a cegues és la millor manera d’accedir a una obra. Una part important de les nostres lectures està formada pels prejudicis (positius o negatius) que ens transmeten, posem per cas, els altres llibres de la col·lecció, que veiem com la “família” del que estem llegint. També resulta difícil no tenir en compte les opinions conegudes de l’autor, tant les relacionades amb la literatura com amb altres àmbits, especialment l’àmbit polític.

Formar part d’un jurat d’obra inèdita t’obliga a limitar-te al text i a eliminar qualsevol argument extraliterari. És així com he descobert que no existeix ni un sol criteri genèric i consensuat que sigui útil per avaluar una obra. En les deliberacions del jurat es barregen tota mena de defenses i de refutacions ad hoc, que en una altra ocasió seran esgrimides pels mateixos que ara hi estan en contra. Ni tan sols hi ha un àmbit reconegut per tothom. Tant la sintaxi, com el desenllaç, com els diàlegs, com la psicologia dels personatges poden tenir més o menys importància segons l’obra i el moment. Cada vegada que algú em pregunta què té més en compte un jurat, em quedo sense resposta. Si ho sabés, tot seria més fàcil, però també més previsible.

He format part de diferents jurats, però on he deliberat durant més temps ha estat al Premi Just Manuel Casero, un guardó assequible, exempt de grans xifres i de litúrgies pretensioses. Han estat vint-i-cinc anys de lectures i de discussions, sense que hagi rebut mai cap pressió, ni empresarial ni de cap altra mena. No sempre ha guanyat el llibre que m’havia agradat més, però hi he après molt i he pogut aproximar-me a altres maneres de llegir i de valorar una obra. Format part d’un jurat és una experiència que et fa humil i que, sobretot, et fa relativitzar les distincions, els reconeixements i els premis.