UN GLOBUS AMB SECRETS

Qui hagi vist El piano (1993), aviat reconeixerà l’estil particular i narratiu de la directora Jane Campion a El poder del perro, recent guanyadora dels denigrats Globus d’Or com a millor pel·lícula dramàtica. Si la neozelandesa ja va triomfar fa gairebé tres dècades amb tres Oscars per a la seva impactant obra sobre una pianista muda i la seva filla, en aquest darrer film distribuït per Netflix també brilla, i s’ha endut, a més, el premi a millor direcció i actor de repartiment per al jove Kodi Smit-McPhee.

En aquesta ocasió, Campion opta per un western intimista i vital que ens ofereix per capítols i en què res és el que sembla. Si a El piano (a El poder del perro aquest instrument també té un pes protagonista) el relat estava acompanyat per la ja mítica composició de Michael Nyman, en aquest cas la música pertorbadora manté un to intens, inquietant i incòmode per a l’espectador, que pot arribar a ofegar-se dins dels vastos paratges de Montana. El retrat de vegades destructiu dels personatges, molt definits, fa la resta. El desassossec és total, com també passava en certs moments de la pel·lícula ambientada a la Nova Zelanda de mitjans del segle XIX, amb un estel·lar Harvey Keitel. Un altre cop la força i la potència no es troben en la història, sinó en uns personatges extrems, infeliços, amb secrets, i que volen fugir de la solitud. Són a la salvatge Montana, però ells i les seves relacions són el veritable centre de tot. Igual que a El piano, la natura i les dures condicions de supervivència també marquen de fons el pelegrinatge pel món d’uns i altres.

A El poder del perro, el punt de partida se situa al ranxo dels adinerats germans Burbank, Phil i George, que no tenen res a veure l’un amb l’altre. En George, l’amable, es casarà amb una vídua del poble, la Rose (gran caracterització de Kirsten Dunst), que, un cop instal·lada a la casa gran (amb el seu fill, el sensible Peter), serà víctima d’assetjament psicològic per part d’en Phil. Cal destacar, de nou, l’excel·lent treball de Benedict Cumberbatch com a Phil, el germà tosc, esquerp i groller. Ja no ens sorprèn com Cumberbatch pot passar de convertir-se en l’ésser més empàtic, sincer i bondadós d’El espía inglés a transformar-se en un vaquer dur i rancuniós. I és que abans ja ens havia delectat fent de malvat Khan a Star Trek o de Doctor Stranger a l’univers Marvel abans de posar-s’hi amb papers seriosos i de pes, com ara el de Julian Assange a El cinquè poder, el de Thomas Edison a La guerra dels corrents i el d’Alan Turing a The imitation game (Desxifrant l’Enigma). Tota una exhibició de recursos i polivalència.

Phil Burbank escup antipatia, odi i desconfiança. Només del seu banjo surt alguna bona paraula i tan sols el seu ídol, el genet Bronco Henry, mereix honors. Però aquest camí (amb secrets a l’armari, evidentment) el portarà al desastre, en un final que esdevé tot un sorprenent thriller que s’allunya de tota l’aposta i posada en escena inicial, mantinguda amb tensió durant gairebé tot el metratge. El final d’aquesta història, basada en la novel·la homònima del 1967 de Thomas Savage, tindrà un gir argumental fosc i impactant. És el poder d’un guió notable.