TONI ORENSANZ
ESCRIPTOR I PERIODISTA
“Des del periodisme et pots apropar honestament a la veritat”
La intensa vida d’un pianista de Chicago que va perdre un braç a la batalla de l’Ebre queda ben detallada en el nou “artifici periodisticoliterari” de Toni Orensanz, ‘Com vas perdre el braç, Balchowsky?’
FONTS
“Si el lector no sap d’on treus la informació, pot pensar que hi ha interessos ocults, que amagues alguna cosa”PERDEDORS
“Amb Balchowsky entens què significa perdre una guerra i tornar a casa derrotat. És una experiència molt difícil de portar”DESEQUILIBRI
“Hi ha més periodistes fent propaganda des de despatxos que buscant aproximar-se a la veritat amb honestedat”Hi ha històries que, només de veure’n el cap, ja saps que no podràs parar d’estirar-ne el fil, fins a conèixer-ne tots els detalls. Al periodista, escriptor i guionista Toni Orensanz (Falset, 1970) li va passar amb un nazi fugitiu amagat al Priorat (El nazi de Siurana) i ara li ha tornat a passar amb la figura d’Eddie Balchowsky, un pianista de Chicago que va perdre el braç dret per un tret de bala mentre lluitava amb les Brigades Internacionals a la batalla de l’Ebre. De retorn als Estats Units, es va acabar convertint en una llegenda de la bohèmia artística nord-americana dels anys setanta. A Com vas perdre el braç, Balchowsky? (Columna), “un artifici periodisticoliterari”, en desgrana la història. El llibre es publicarà en castellà a la tardor a la renovada editorial Navona, i Orensanz també en negocia la publicació en anglès.
Va descobrir la història de Balchowsky gràcies al metge Carles Hervàs. Com va anar aquest descobriment?
Estàvem fent una entrevista per a uns documentals de la Xarxa de Televisions Locals sobre la batalla de l’Ebre i entrevistava Carles Hervàs, un expert en sanitat durant la batalla de l’Ebre. En un determinat moment parlàvem del túnel de Pradell, que és aquest túnel entre Reus i Falset, on hi havia un tren hospital. El Carles em va explicar que es conservaven les fitxes de totes les operacions que s’havien fet al vagó quirúrgic, amb tots els noms inclosos. Li vaig dir que hi devia haver històries boníssimes, i ell em va dir que sempre pensava en una d’un tal Balchowsky, que era pianista i a qui van haver d’amputar el braç. En periodisme t’adones que la clau està a fer-te la pregunta bona. Si tu et fas la pregunta bona, les respostes sempre són correctes. En aquest cas, la pregunta bona, la que em serveix de motor, és: què passa amb un pianista que se’n torna a casa amb un sol braç després de perdre una guerra? Com que la pregunta és bona, la resposta sempre serà correcta, perquè és igual el que hagi passat després. Però la sorpresa és que em trobo amb una vida que és més que una vida. És una vida polièdrica, que permet recórrer mil i una peripècies que et porten a conèixer millor la història de la Guerra Civil i la història de la sanitat durant la batalla de l’Ebre, però també la història dels Estats Units des de la colonització per part d’alemanys de determinades zones; el que és ser jueu en un petit poble dels Estats Units durant la Primera Guerra Mundial, el que és la contracultura, etc. El personatge m’ha sortit rodó, perquè és captivador per ell mateix. A més, el que li passa et recorda en tot moment episodis de la literatura. Per a mi és impossible pensar en aquest home i la guerra d’Espanya i no pensar en El Quijote; és impossible, quan explica que enganyen la Federal Drug Administration dels Estats Units, no pensar en Breaking Bad; és impossible no pensar en Les aventures del bon soldat Švejk o en altres històries de guerra... Tot això m’acaba atrapant i ha estat el motor del llibre.
Hi va veure un dels hams que li agrada mossegar a cegues, sense saber on l’arrossegaran. La curiositat és el motor del periodisme?
Sí, ja ens ho deien a la facultat, que havíem de ser curiosos! És cert. T’has de fer preguntes i has de tenir la curiositat de respondre-les. Hi ha tantes històries per explicar, tantes, que al final no saps per què unes t’enganxen, hi piques molt ràpidament i no et pots treure del damunt, i d’altres que t’hi poses però al final no t’acaben apassionant. Per fer una recerca llarga la història t’ha d’haver atrapat del tot; ha de ser com un mal vici! Has de ser una mica ionqui de les històries si les has de convertir en llibre. És difícil d’explicar per què una determinada història t’enganxa tant i d’altres que també són molt bones t’acaben relliscant.
Aquest vici ja el va posar de manifest a El nazi de Siurana. Ara la història és la d’un pianista de Chicago a la batalla de l’Ebre. Quantes bones històries estan amagades en racons geogràfics petits com Siurana o l’Ebre?
Jo crec molt en el periodisme local, i no em canso de dir que tot periodisme és local. Al final, facis periodisme al teu poble o el facis a Nova York, la clau està a intentar explicar una història de la manera més honesta que puguis, parlant amb la gent, escoltant i mirant. I aquest mateix procés periodístic el fas amb un assassinat a la cinquena avinguda de Manhattan o amb un al meu poble. Darrere de qualsevol història, quan la poses en context, hi ha alguna cosa més que un fet local. A través d’un assassinat d’una dona en un barri de Tarragona pots explicar la violència de gènere a tot el món. M’agrada molt la idea d’agafar una història que no saps on et portarà. En periodisme, passa molt quan treballes en el dia a dia que ja tens el titular configurat quasi abans de començar; ja saps què vas a buscar. A mi m’agrada molt la idea d’obrir un meló que no saps exactament on et porta, perquè en el fons el que més m’agrada és el procés d’investigació i de descoberta; el procés d’investigació periodística és tant o més bonic que el fet d’explicar la història. I també és molt honest, perquè no saps la història que acabaràs explicant. La vas explicant tan honestament com saps, sense cap prejudici anterior: ni ideològic, ni periodístic, ni de titular...
Per això desgrana el procés d’investigació periodística i inclou més de cent planes al final del llibre en què indica la procedència de la informació. Per què vol despullar l’engranatge periodístic?
Perquè penso que si els lectors, els consumidors de periodisme, saben com treballes no desconfien de tu. Si aconsegueixes establir un procés de confiança amb el lector, i que ells entenguin com saps el que saps, el lector confia en tu. Si el lector no sap mai d’on treus la informació o per què dius una cosa i no una altra, sempre tenen la sensació que hi ha interessos ocults, que amagues alguna cosa, que estàs al servei d’algú i no ho dius...
Molt propi del periodisme, que alguns o molts pensin això.
Exacte! La idea de fer aquesta feina en què el lector ho pot saber absolutament tot, i que pugui entendre el procés de com saps el que saps, em sembla molt interessant, perquè estableixes un procés de confiança. I, en segon lloc, perquè en un moment com l’actual es creu més que allò important és el relat maquillat, la propaganda, i que tot és soroll. El llibre vol reivindicar que des del periodisme i les ciències socials et pots apropar honestament i de manera fiable a la veritat. Des del periodisme podem aspirar a aproximar-nos, ni que sigui mínimament, a la veritat a través d’unes tècniques de ciències socials; o llancem la tovallola i tot és propaganda. El llibre vol ser això. I el personatge, Eddie Balchowsky, també m’hi convidava, perquè era un tipus de qui als Estats Units no sabien exactament si el que explicava s’ho inventava o no. El llibre vol apropar-se a la veritat a partir de tècniques de ciències socials.
Al llibre ja ho indica: “A estones em vindria de gust no limitar-me estrictament al que corroboren les dades [...] i entretenir-me omplint alguns buits a través de tècniques de ficció.” No cau en la ficció?
He intentat trobar l’equilibri entre documentar patològicament i que el llibre es pugui llegir amb una estructura narrativa pròpia de la novel·la. Per exemple, del tren hospital i el vagó quiròfan, tot el que explico, tot, està documentat: com era el vagó quiròfan, quin material tenien, què li van fer a Balchowsky, quins metges hi havia, quins tractaments... Ho puc documentar sense inventar-me res. He volgut trobar l’equilibri més que mai. L’has de poder llegir quasi com una novel·la i tant se valen les més de cent planes que hi ha al darrere de notes, o ho pots llegir com un exercici d’un llibre d’assaig, com la biografia documentadíssima d’algú. En aquest llibre ho he portat una mica a l’extrem. Per exemple, quan vaig anar al The Quiet Knight, als Estats Units, vaig comptar els esglaons, i si dic que hi ha vint-i-tres esglaons, és que els he comptat! Si puc documentar-ho, ho faig.
El periodisme d’investigació i el periodisme local van de mal borràs?
El llibre vol ser un cant al periodisme. Ens hem de creure, tothom, que la veritat existeix i és important, amb tots els matisos que vulguis. És possible aproximar-nos a la veritat des d’un punt de vista honest i rigorós. Si creiem que la veritat no existeix i que tot són relats, malament. El relat és propaganda. Estem empatxats de relat, de gent que et vol fer creure que la realitat és com ell te l’explica interessadament des d’un laboratori, des d’un despatx. Crec que actualment tenim un problema molt seriós, perquè sembla que la veritat no importi. Vivim en un món d’empatx informatiu, de sobreinformació, on ja no saps ni que és veritat ni que no, ni si te’n pots fiar o no, que et provoca la sensació de no saber on t’has d’informar. Per això reivindico el periodisme, perquè és el mitjancer fiable i honest. Però tenim un problema: se’ns ha desequilibrat l’ecosistema. Hi ha més periodistes fent propaganda en despatxos institucionals o empresarials que periodistes buscant aproximar-se a la veritat de la manera més honesta que puguin. Tenim un sistema en què els periodistes estem fent més relat i propaganda que no intentant aproximar-nos a la veritat. Si vols viure mínimament bé, és més fàcil dedicar-te a l’àmbit corporatiu que al periodisme. Tenim un problema amb el periodisme.
Difícil de resoldre?
Sí, molt difícil, perquè els periodistes no ho hem sabut fer prou bé i perquè molta gent no ha entès la importància del periodisme. I amb les xarxes socials s’ha trencat totalment la confiança que s’ha d’establir entre el consumidor de periodisme i el periodista. Si no hi ha aquesta confiança és molt difícil que el periodisme pugui sobreviure.
Qualifica el seu llibre com “un artifici periodisticoliterari”.
Sí. Aquest llibre podria ser simplement una biografia, convencional. Però la meva obsessió és que des del periodisme hem d’intentar explicar les coses d’una manera que no sigui avorrida. Tinc pànic a avorrir, i no sé si això és una virtut o un defecte. En el fons, el llibre té una estructura una mica cinematogràfica: començo amb un flashback, i no com ho faríem en un assaig. Es tracta d’intentar fer atractius uns fets reals, amb el periodisme narratiu i tenint clar que això no és una novel·la.
La figura de Balchowsky és impressionant, però la seva vida li permet explicar fets com els preparatius del que acabaria sent la batalla de l’Ebre. És una altra mostra del triangle perfecte d’història, periodisme i literatura?
A través de Balchowsky descobrim molts mons. Per això no és una biografia. Utilitzo un personatge per explicar una manera de viure i un bocí de la història del segle XX, en part d’aquí i en altres parts, americana. Amb Balchowsky entens com va ser la batalla de l’Ebre: es van preparar per travessar el riu amb rieres seques! I des que Balchowsky és petit ja entens el rebuig als jueus en determinades circumstàncies al llarg de la història, també aprens el conflicte que hi ha als Estats Units al voltant de la participació o no en la Primera Guerra Mundial; entens molt bé com entre els brigadistes internacionals els deien que eren molt comunistes, ortodoxos comunistes, estalinistes... mentida! N’hi havia que sí, però d’altres, com ell, eren uns idealistes quasi il·lusos. Eren ingenus i estaven convençuts que podien canviar el món i que el seu paper estava a l’altra punta del planeta.
Al llibre busca respostes sobre què porta una persona com Balchowsky a sumar-se a les brigades internacionals, quan ell mateix deia que no era gaire actiu políticament però que va considerar que “calia anar a Espanya a matar feixistes”?
La idea que tenim és que tots els brigadistes internacionals van ser uns lluitadors. N’hi va haver que sí, però molts d’altres van tornar a casa, es van tancar al seu ranxo i no van voler saber-ne res més. Perdre una guerra és una experiència molt difícil de portar; és un patiment terrible.
També és un reflex de com van ser rebuts els brigadistes en el seu retorn als Estats Units?
Entens què significa perdre una guerra i tornar a casa derrotat. I com de difícil és això. Gent que ha marxat a lluitar per salvar el món i quan tornen es troben que ningú no els fa ni cas, i que a sobre han de carregar amb el dolor. Ells anaven a una guerra que no era una guerra governamental. Havien anat a fer la guerra pel seu compte, i al cap de poc comencen a ser sospitosos de comunisme i d’activitats antiamericanes. Ningú no els va aplaudir quan van tornar. És interessant veure com Balchowsky, a partir dels anys setanta, comença a ajudar mutilats que havien tornat del Vietnam i que portaven malament el rebuig de la seva societat. M’agrada la idea del Balchowsky perdedor, que viu mil i una coses aferrant-se a la vida, intentant sobreviure, pal·liant el dolor i intentant tirar endavant mentre gira full.
És la història d’un antiheroi?
Sí, un antiheroi absolut. També em fa gràcia la paradoxa que, malgrat tot, Balchowsky acaba sent reconegut com un heroi, com un símbol, per les brigades internacionals. No és un cant a un heroi, sinó a un home que és un antiheroi quasi convertit en heroi contra la seva voluntat, al cap dels anys. Ell és un brigadista internacional més, fins als anys vuitanta, que és quan determinats documentals el fan tornar a la vida pública.
Es va acabar convertint en una llegenda de la bohèmia de Chicago. Tot un altre pou per explorar en el llibre, que acaba sent un reflex de la contracultura nord-americana de la segona meitat del segle XX; l’underground, la rebel·lia, les drogues...
Per això no és una biografia. A través de Balchowsky vius aventures que et permeten conèixer mons diferents, de molts dels quals jo no sabia res. Em sorprèn molt veure a l’arxiu de Chicago una carpeta que hi diu “Balchowsky”, que havia dipositat un amic seu, i hi trobo un manuscrit en què ell explica com enganyaven la Federal Drug Administration per aconseguir amfetamina pura, que ells convertien en metaamfetamina, i això ho explica amb detall... És com Walter White a [la sèrie de televisió] Breaking Bad. Com a partir d’un personatge acabes explicant com determinada gent s’ha saltat els sistemes per drogar-se i això connecta amb el que ara està passant amb el problema dels opiacis als Estats Units. La figura de Balchowsky et permet fer un salt per la literatura, el cinema i la història dels Estats Units.
El llibre ens apropa a moltíssimes persones destacades d’aquells anys. De Hemingway, per exemple, Balchowsky diu que no li queia bé: “Era un narcisista arrogant i fill de puta, que només estava interessat en ell mateix.” És un poliedre de retrats, el llibre?
Sí, hi surt molta gent, al llibre. Hemingway, Allen Ginsberg, Tom Waits, que era amic seu... És impressionant la història d’un pianista amb un sol braç, que en un club musical, després de tocar-hi Bob Marley, Bruce Springsteen, Tom Waits i molts d’altres, es posa a tocar el piano amb un sol braç, cantant cançons de la guerra d’Espanya. Ell era un símbol d’una vida lliure, salvatge. Balchowsky és com un cant a la vida sense topall, sense miraments, de la vida a tot drap, sense que mai et puguin posar un morrió. I, al cap i a la fi, era un bon paio, i era captivador. Això ho diu tothom.
Nelson Algren es podria haver inspirat en Balchowsky per al personatge de Frankie Machine a l’obra
L’home del braç d’or, que després va ser portada al cinema per Otto Preminger?
Hi ha gent que ho creu. Sobre la pel·lícula d’Otto Preminger, interpretada per Frank Sinatra, es deia que el personatge principal estava inspirat en Bakchowsky. Hi ha qui explica que ho havien sentit alguns cops a la ràdio, però documentalment no es pot provar. Gerald Nicosa, que és biògraf de Jan Kerouac, deia que possiblement en part sí que està inspirat en Balchowsky, però no només en ell.
Quin fil més llarg resulta a partir de la història d’un home que va lluitar a l’Ebre! Com a periodista, com se sent d’haver pogut arribar tan lluny?
Estic molt content, perquè sempre penso que de qualsevol lloc en pot sortir una història grandiosa. Tot el que acaba succeint en un lloc acaba sent replicable en un altre. Però en aquest cas, el fet de pescar a prop de casa, i trobar una història que és tan universal i tan identificable literàriament, ha estat una mena de tresor per a mi. Estic content perquè per primera vegada m’ha passat una cosa, fent recerca periodística: a L’òmnibus de la mort no em vaig enamorar dels personatges, perquè eren gàngsters del 36 que t’acaben enganxant però no els tens admiració; en el cas d’El nazi de Siurana, passa el mateix, el personatge provoca mal rotllo i patia fent el llibre. Ara, però, per primera vegada he agafat carinyo al personatge, tot i que no és la vida de cap sant ni el poso damunt d’un pedestal. El poso només damunt del pedestal per dir: “Mireu quin home tan fabulós, però tan imperfecte, tan contradictori, amb una vida complicada.” Penso, tal com em va dir l’amic historiador Josep Munté, que els herois sempre fan pudor de socarrim. No em crec la idea de fer periodisme o fer història només per explicar com de meravellós és algú, i d’apropar-nos idealitzadament a un determinat moment. La realitat mai és una bassa d’oli. Cap persona no és cent per cent una bassa d’oli. M’agrada apropar-me a un personatge amb moltes contradiccions. Tinc la impressió que quan parlem de la història de la guerra, sempre ens hi apropem excessivament des de la condemna o des de l’homenatge. En aquest cas, jo no amago l’admiració que sento per una gent, les brigades internacionals, que des de l’altra punta del món van venir a la Guerra Civil a lluitar contra el feixisme, tot i que em costa d’entendre. Però aquesta admiració no pot amagar que la Guerra Civil, per molts dels brigadistes internacionals, va ser un episodi molt traumàtic. I perdre una guerra no ha resultat mai fàcil enlloc. Sí que és veritat que després molts es van mobilitzat, però molts d’altres van passar la vida intentant superar el que havien passat aquí. Guanyar o perdre una guerra no és neutre. Guanyar presenta grans avantatges i perdre-la presenta grans desavantatges i patir molt.
El procés de documentació tan intens que ha dut a terme per fer el llibre, quant temps li ha comportat?
Més de tres anys, tot i que no és la recerca més difícil que he fet en la meva vida, per diverses raons. Quan feia recerca per escriure El nazi de Siurana o L’òmnibus de la mort ningú no volia parlar d’aquells temes, i trobar informació costava molt. Però en aquest cas, Eddie Balchowsky va morir l’any 1989 i hi ha amics seus vius. I com que en els anys setanta es converteix en una mena de llegenda, el van entrevistar dos premis Pulitzer de periodisme (Studs Terkel l’any 1970 i Roger Ebert, el 1973). Vol dir que era un personatge prou atractiu perquè periodistes progressistes dels Estats Units s’interessessin per ell. Per tant, tenia una base documental important. D’altra banda, com que ell havia conegut tanta gent intel·lectual, en el seu fons trobes autèntiques meravelles. Per exemple, el que va escriure molta després de la seva mort. I a través de cercadors de premsa nord-americana, he pogut trobar molta informació sobre ell.
EL TRIANGLE PERFECTE
Toni Orensanz (Falset, 1970) es mou en el triangle format per periodisme, literatura i història. La recerca històrica, el periodisme narratiu i la ficció –en dosis petites– ja les ha posat en pràctica en altres obres, com L’òmnibus de la mort (2008), L’estiu de l’amor (2013) i El nazi de Siurana (2016), entre d’altres. Viu al Priorat, i hi viu no només en el sentit físic i geogràfic, sinó amb el convenciment que des de qualsevol tros petit de món et pots menjar la resta. És un defensor del periodisme local, si és que el periodisme pot tenir límits i qualificatius d’aquesta mena. I reivindica la professió, “perquè és el mitjancer fiable i honest”. Defuig, això sí, l’abús de les xarxes socials: “És l’ultim lloc on em posaria a debatre amb algú; em semblen detestables com a font de debat. No m’interessa discutir res per internet.”
Defensor de la llibertat més pura
C.F
LES RAONS
“En aquella època, simplement em vaig dir que calia anar a Espanya a matar feixistes i a combatre tota mena d’injustícies”Idealista, d’una certa candidesa, bon jan, mentor espiritual i guru salvador per a molts, pioner de la contracultura, drogoaddicte, faldiller, un gat que es va polir les set vides, un home essencialment lliure... Són molts els qualificatius que campen a l’òrbita de la figura d’Eddie Balchowsky (1916-1989), el pianista nord-americà que va haver d’aprendre a tocar amb una sola mà perquè l’altra –la dreta– la va perdre per un tret de bala durant la seva participació a la batalla de l’Ebre, la més sagnant de la Guerra Civil. L’escriptor i periodista Toni Orensanz ressegueix en el seu nou llibre la història d’aquesta mena d’antiheroi, un perdedor que, potser sense que ell ho volgués, va acabar sent una llegenda de la bohèmia artística de Chicago i que sempre va haver d’arrossegar la traumàtica llosa d’haver tornat derrotat del conflicte bèl·lic.
Dividit en dues parts, el llibre arrenca cada capítol a la manera d’El Quijote, amb un “de com”. Des de com Balchowsky passa la infància per la seva condició de jueu, fins al final de la seva vida, amb obituaris publicats en diaris de tots els Estats Units. Per no recarregar la lectura, l’autor assenyala tots els detalls de la seva recerca periodística (citacions, fonts, documents, arxius, diaris, entrevistes...) en un apartat de més de cent planes al final del llibre. Tota la història de Balchowsky que recull l’obra està documentada.
Balchowsky va participar a laGuerra Civil espanyola. “A mesura que passen els anys se’m fa més difícil dir per què vaig anar a Espanya. Jo no era gaire actiu políticament, la veritat. En aquella època, simplement em vaig dir que calia anar a Espanya a matar feixistes i a combatre tota mena d’injustícies”, va dir en una entrevista que li va fer Roger Ebert, el mateix que el 1975 va guanyar el Premi Pulitzer. “Balchowsky se’n va anar a Espanya per defensar la llibertat més pura, essencial, infinita...”, afegeix l’autor de Com vas perdre el braç, Balchowsky? Va ser un més dels prop de 2.600 voluntaris nord-americans que van formar part de la brigada Abraham Lincoln. Va travessar els Pirineus de nit, a peu, i va arribar a Figueres a finals del novembre del 1937. Tenia 21 anys. Orensanz en ressegueix les vivències a la batalla de l’Ebre i el seu retorn als Estats Units. A través de la figura de Balchowsky, l’autor recrea un complet mosaic de la història nord-americana de la segona meitat del segle XX i s’apropa a moltes persones destacades d’aquells anys, des de Hemingway fins a Tom Waits. I un local: The Quiet Knight, un club de referència per als amants del rock, el folk i el jazz. “No hi va haver cap estrella del rock que no actués en aquest local, on Balchowsky feia brillar el seu millor personatge”, relata Orensanz. Balchowsky també va inspirar diverses cançons, que van ajudar a fer més gran la figura d’aquest pianista manc. La primera, del cantant de folk Utah Phillips, que va escriure Eddy’s Song, amb aquesta lletra: “Una mà al teclat sota la llum de la lluna / una mà perduda a l’Ebre, sense retrets / una mà al demà, allargada cap al sol / una mà al sol que no es pon mai. / Els barrancs blancs de Gandesa dormen sota la pluja.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar.
Vull ser usuari subscriptor.
Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.