OBRES MESTRES NO, SI US PLAU

Qui estigui lliure de no haver estat mai temptat per la demagògia, que tiri la primera pedra. Considerem si no és pitjor practicar-la sense ser-ne conscient, esport de no gaire risc en el qual Catalunya s’enduria unes quantes medalles. Una discussió recurrent entre els pretesos consumidors de cultura és sobre la capacitat de qualsevol ciutadà per realitzar qualsevol forma d’art.

Per no perdre’m en una planúria inabastable em cenyiré a l’escriptura, que no és que sigui accessible del tot, però m’hi veig amb més ànims. Si tots som iguals a l’hora d’imaginar una obra mestra i d’apreciar –eventualment, jutjar– els treballs dels altres, com és que tan pocs som capaços d’escriure-la? Eliminem del cas tots aquells i aquelles que no tenen cap interès a fer-ho –la majoria de la població, sens dubte, per sort–. En un temps va fer una certa fortuna la idea de l’efecte bonsai: tanques els ulls, imagines el resultat, el visualitzes, obres els ulls i corregeixes les diferències entre el que has visualitzat i el que tens al davant. No hauria de ser tan difícil, però tots sabem que poques vegades s’arriba a l’èxit.

Quin és el salt entre la majoria de la població que no hi arriba i els pocs que poden fer-ho i ho fan? Els factors en joc són múltiples i diversos, i ni de bon tros s’hi ajunten sempre tots. Tenir alguna cosa a dir, la voluntat, el gust, la necessitat expressiva, la pulsió ineludible de deixar constància de la vivència recent –dolorosa o plaent, o qui sap què–, el desig, la fascinació per un model, l’aprenentatge de la tècnica.

És més fàcil i descansat practicar una forma nova d’art, sense tradició ni, per tant, elements objectivables (mal que sempre discutibles), i goso aventurar que part del jovent opta per les noves tecnologies justament perquè, no havent-hi criteris objectius ni convencions, és força complicat distingir l’obra mestra del nyap. I aquesta és, se sol dir, la gràcia de les noves formes d’expressió: no havent-hi lleis, hem liquidat les normes, les imposicions acadèmiques i els llasts dels infectes sistemes de producció.

Aquest cronista és el pitjor defensor que cap acadèmia trobarà mai. Però tampoc estic segur de preferir l’oceà procel·lós. Algú va dir que es pot jugar a tennis sense xarxa ni ratlles pintades a terra, però ja no és un joc tan bo. Convé conèixer la tradició de la disciplina que s’aspira a practicar? Convé adquirir allò que els artesans en diuen ofici, i que també val, o hauria de valdre, per als artistes? Aquestes coses, cadascú se les sap –o aniria bé que se les sabés.