‘Cubanades’ a mort

Alguna flaire por­ten els de La Cubana a la car­te­llera que sem­pre ale­gren les taqui­lles i recap­ta­ci­ons. La seva festa i mirada desin­hi­bida de la vida, d’artista impe­ni­tent, torna per allu­nyar els temps antipàtics de la pandèmia. Ho fan, apa­rent­ment, amb un xou de comiat. Han cele­brat maqui­na­ci­ons nobiliàries de nous rics de l’embo­tit (Gente bien), han tras­lla­dat un casa­ment mul­ti­cul­tu­ral a la pla­tea d’un tea­tre (Cam­pa­na­des de boda) i han vol­gut emu­lar els rea­li­ties tele­vi­sius (Mama qui­ero ser famoso) i el món tra­gicòmic del cinema (Cegada de amor), per citar alguns exem­ples de la seva car­rera. Ara, doncs, toca afron­tar la mort. No la des­a­pa­rició de la com­pa­nyia (sem­bla que, de moment, la data només la deu saber Caront), però sí d’alguna per­ruca arnada del magat­zem. A Bar­ce­lona, l’Arturo (el pro­ta­go­nista) és un home nas­cut a Andorra que, abans de morir, ha dis­po­sat com ha de ser el seu fune­ral. Res de tris­tor, que la vida són dos dies. Res d’epi­ta­fis; cele­bració, plo­mes i beure! De les fos­ques i catòliques cam­pa­na­des a mort, tot car­re­gat de dra­ma­tisme, es passa a una cuba­nada alli­be­ra­dora.

La Cubana tenia pre­vista aquesta funció per al setem­bre del 2020. La com­pa­nyia que, habi­tu­al­ment, sem­pre cul­mina els seus xous a Bar­ce­lona, en un gran tea­tre i durant mesos (dar­re­ra­ment al Tívoli i al Coli­seum, després de la des­a­pa­rició del Nove­va­des), aquest cop ha hagut d’espe­rar-se quinze mesos per culpa de la covid, i s’ha per­dut també la ful­gu­rant tem­po­rada de tar­dor. Ara, només hi podran estar setze set­ma­nes, perquè s’acu­mu­len els com­pro­mi­sos dels grans tea­tres. Pre­vi­si­ble­ment, La Cubana també haurà d’anar recu­pe­rant unes fun­ci­ons que es va que­dar atu­ra­des el març del 2020, fet que ha desor­de­nat la gira esta­tal. A Bar­ce­lona, no han pogut tenir la tirada de les fes­tes de Nadal que els escalfa la taqui­lla com un coet, però l’Arturo, amb tota segu­re­tat, no es que­darà sol: el públic bar­ce­loní estima la com­pa­nyia i voldrà acom­pa­nyar-la en aquest mal i diver­tit tràngol. Enlloc s’escriu que el públic hi hagi d’assis­tir de dol, però sí que queda garan­tida la seva par­ti­ci­pació (s’haurà de veure com, per tal de res­pec­tar les res­tric­ci­ons impo­sa­des per la covid). Per a la tem­po­rada de Bar­ce­lona, els seus per­so­nat­ges recu­pe­ren el català, que sal­pe­bren amb el seu cas­tellà dic­ha­rac­hero, un bilingüisme esti­rat per que­dar bé davant certs per­fils de poder.

La Cubana, però, no ha estat atu­rada durant tots aques­tes mesos. La pandèmia els va atra­par amb la cele­bració dels qua­ranta anys (que van voler ador­mir per no menys­te­nir-la) i l’encàrrec de l’Ajun­ta­ment de Sit­ges de fer una expo­sició antològica. Si Come­di­ants i Tri­ci­cle van tenir expo­sició al Palau Robert (al vol­tant d’unes 20.000 visi­tes), La Cubana (que ja s’havia inven­tat una expo­sició al Coli­seum) ha atret unes 20.000 per­so­nes més durant els sis mesos de l’expo­sició a la població del Gar­raf 4 0+1: un viatge del no-res al 2021 . Amics de l’excés (i de la broma més honesta), van bui­dar el seu magat­zem trans­por­tant tot el seu ves­tu­ari i attrezzo al Cen­tre Cul­tu­ral Mira­mar de Sit­ges. Van aca­bar habi­li­tant espais com la ter­rassa per poder enca­bir-hi un petit set tele­vi­siu per recor­dar les Tere­si­nes de la tele i també alguns reculls de premsa de la seves immen­ses gira durant dècades.

La Cubana sap que es repe­teix “com els llo­ros”, però no té manies. Sap que el seu humor agrada i que els per­met expli­car unes quan­tes veri­tats, exa­ge­rant-les amb per­ru­ques i accents des­pro­por­ci­o­nats. Van inten­tar fer un canvi de guió amb una pro­posta al TNC que es va que­dar en intent. Anys més tard, aque­lla idea ves­tia l’argu­ment de Gente bien.

Ara Adeu, Arturo se cen­tra en la figura (evi­dent­ment, inven­tada) d’Arturo Cirera Mom­pou, un poli­facètic artista nas­cut a Andorra, cone­gut inter­na­ci­o­nal­ment i que, tot i con­si­de­rar-se un ciu­tadà del món, ha estat sem­pre ena­mo­rat de Bar­ce­lona, la ciu­tat que el va veure créixer i on es va criar. És una per­sona molt sen­zi­lla, poc amant dels ren­dez-vous, els paripés, els home­nat­ges i tot allò rela­ci­o­nat amb el tea­tre social, que en mol­tes oca­si­ons ens toca fer a tots, seguint un guió esta­blert, adver­tei­xen des de La Cubana. Es veu que l’Arturo odi­ava els enter­ra­ments i els home­nat­ges pòstums. No ente­nia per què per expres­sar sen­ti­ments s’havien d’uti­lit­zar fra­ses fetes amb expres­si­ons adu­la­do­res que en vida mai no havien dit al difunt.

Per això quan fa els 70 anys deixa escrit com ha de ser el seu fune­ral: “res de con­dols, llan­tos ni tris­tesa”, i sí, en canvi, molta ale­gria en una festa per cele­brar la vida vis­cuda. Vol que aquest acte es faci a Bar­ce­lona, al Tea­tre Coli­seum, un edi­fici sin­gu­lar al cos­tat de casa seva (ram­bla de Cata­lu­nya, 23) amb un gran paral·lelisme amb la seva vida. El Coli­seum va néixer el 1923, i l’Arturo, el 1921. Adeu, Arturo és, sobre­tot, un cant a la vida. Un carpe diem per refle­xi­o­nar sobre com s’ha de viure apro­fi­tant cada minut i cada ins­tant. Una comèdia esbo­jar­rada, amb els tocs sur­re­a­lis­tes de La Cubana.

El tea­tre de La Cubana comença quan acaba el con­ven­ci­o­nal. I si no, només cal recor­dar el cele­brat Cómeme el coco, negro (l’únic espec­ta­cle que han repo­sat en dues tem­po­ra­des dife­rents), que començava just en el moment en què s’abai­xava el teló. De fet, el públic entrava a la pla­tea quan ja estava a punt d’aca­bar la funció. Els artis­tes s’empi­pa­ven amb els que havien pagat entrada, els recri­mi­na­ven la tar­dança. Havien avançat la funció perquè tenien un altre bolo a la Coru­nya i, fent càlculs, havien com­pro­vat que no tenien temps d’arri­bar-hi.