‘Cubanades’ a mort

Alguna flaire porten els de La Cubana a la cartellera que sempre alegren les taquilles i recaptacions. La seva festa i mirada desinhibida de la vida, d’artista impenitent, torna per allunyar els temps antipàtics de la pandèmia. Ho fan, aparentment, amb un xou de comiat. Han celebrat maquinacions nobiliàries de nous rics de l’embotit (Gente bien), han traslladat un casament multicultural a la platea d’un teatre (Campanades de boda) i han volgut emular els realities televisius (Mama quiero ser famoso) i el món tragicòmic del cinema (Cegada de amor), per citar alguns exemples de la seva carrera. Ara, doncs, toca afrontar la mort. No la desaparició de la companyia (sembla que, de moment, la data només la deu saber Caront), però sí d’alguna perruca arnada del magatzem. A Barcelona, l’Arturo (el protagonista) és un home nascut a Andorra que, abans de morir, ha disposat com ha de ser el seu funeral. Res de tristor, que la vida són dos dies. Res d’epitafis; celebració, plomes i beure! De les fosques i catòliques campanades a mort, tot carregat de dramatisme, es passa a una cubanada alliberadora.

La Cubana tenia prevista aquesta funció per al setembre del 2020. La companyia que, habitualment, sempre culmina els seus xous a Barcelona, en un gran teatre i durant mesos (darrerament al Tívoli i al Coliseum, després de la desaparició del Novevades), aquest cop ha hagut d’esperar-se quinze mesos per culpa de la covid, i s’ha perdut també la fulgurant temporada de tardor. Ara, només hi podran estar setze setmanes, perquè s’acumulen els compromisos dels grans teatres. Previsiblement, La Cubana també haurà d’anar recuperant unes funcions que es va quedar aturades el març del 2020, fet que ha desordenat la gira estatal. A Barcelona, no han pogut tenir la tirada de les festes de Nadal que els escalfa la taquilla com un coet, però l’Arturo, amb tota seguretat, no es quedarà sol: el públic barceloní estima la companyia i voldrà acompanyar-la en aquest mal i divertit tràngol. Enlloc s’escriu que el públic hi hagi d’assistir de dol, però sí que queda garantida la seva participació (s’haurà de veure com, per tal de respectar les restriccions imposades per la covid). Per a la temporada de Barcelona, els seus personatges recuperen el català, que salpebren amb el seu castellà dicharachero, un bilingüisme estirat per quedar bé davant certs perfils de poder.

La Cubana, però, no ha estat aturada durant tots aquestes mesos. La pandèmia els va atrapar amb la celebració dels quaranta anys (que van voler adormir per no menystenir-la) i l’encàrrec de l’Ajuntament de Sitges de fer una exposició antològica. Si Comediants i Tricicle van tenir exposició al Palau Robert (al voltant d’unes 20.000 visites), La Cubana (que ja s’havia inventat una exposició al Coliseum) ha atret unes 20.000 persones més durant els sis mesos de l’exposició a la població del Garraf 4 0+1: un viatge del no-res al 2021 . Amics de l’excés (i de la broma més honesta), van buidar el seu magatzem transportant tot el seu vestuari i attrezzo al Centre Cultural Miramar de Sitges. Van acabar habilitant espais com la terrassa per poder encabir-hi un petit set televisiu per recordar les Teresines de la tele i també alguns reculls de premsa de la seves immenses gira durant dècades.

La Cubana sap que es repeteix “com els lloros”, però no té manies. Sap que el seu humor agrada i que els permet explicar unes quantes veritats, exagerant-les amb perruques i accents desproporcionats. Van intentar fer un canvi de guió amb una proposta al TNC que es va quedar en intent. Anys més tard, aquella idea vestia l’argument de Gente bien.

Ara Adeu, Arturo se centra en la figura (evidentment, inventada) d’Arturo Cirera Mompou, un polifacètic artista nascut a Andorra, conegut internacionalment i que, tot i considerar-se un ciutadà del món, ha estat sempre enamorat de Barcelona, la ciutat que el va veure créixer i on es va criar. És una persona molt senzilla, poc amant dels rendez-vous, els paripés, els homenatges i tot allò relacionat amb el teatre social, que en moltes ocasions ens toca fer a tots, seguint un guió establert, adverteixen des de La Cubana. Es veu que l’Arturo odiava els enterraments i els homenatges pòstums. No entenia per què per expressar sentiments s’havien d’utilitzar frases fetes amb expressions aduladores que en vida mai no havien dit al difunt.

Per això quan fa els 70 anys deixa escrit com ha de ser el seu funeral: “res de condols, llantos ni tristesa”, i sí, en canvi, molta alegria en una festa per celebrar la vida viscuda. Vol que aquest acte es faci a Barcelona, al Teatre Coliseum, un edifici singular al costat de casa seva (rambla de Catalunya, 23) amb un gran paral·lelisme amb la seva vida. El Coliseum va néixer el 1923, i l’Arturo, el 1921. Adeu, Arturo és, sobretot, un cant a la vida. Un carpe diem per reflexionar sobre com s’ha de viure aprofitant cada minut i cada instant. Una comèdia esbojarrada, amb els tocs surrealistes de La Cubana.

El teatre de La Cubana comença quan acaba el convencional. I si no, només cal recordar el celebrat Cómeme el coco, negro (l’únic espectacle que han reposat en dues temporades diferents), que començava just en el moment en què s’abaixava el teló. De fet, el públic entrava a la platea quan ja estava a punt d’acabar la funció. Els artistes s’empipaven amb els que havien pagat entrada, els recriminaven la tardança. Havien avançat la funció perquè tenien un altre bolo a la Corunya i, fent càlculs, havien comprovat que no tenien temps d’arribar-hi.