Crítica
UN BELL TESTAMENT POÈTIC
Aquest llibre és la demostració que, en poesia, sovint menys és més: només vint-i-quatre poesies, en general molt breus. El volum fa seixanta-quatre pàgines, que vol dir que està format per quatre plecs de setze planes cada un. Però la matèria que hi ha dins és fonda i sembla que no s’acabi mai, afectada com està pel matís i la suggestió. Fixeu-vos en aquests versos de la primera composició, el poema en prosa titulat Brevedad de la vida: “Toda la vida cabe en un paréntesis que choca y cierra en signo cóncavo, la vida arremetida.” Se’n podria escriure tot un assaig! La nostra condició és víctima de l’escomesa del temps, però, tot i així, fa un gest còncau, d’acolliment (potser el gest de captar engrunes de llum). Aquí dins, hi ha representats la majoria de temes que han animat l’obra de Brines d’ençà del primer títol, Las brasas, que va merèixer el Premi Adonais del 1959: el goig de viure, la fugacitat de la nostra existència, la necessitat i la vivència de la llum, la recuperació de les arrels familiars. El títol mateix de l’obra, de vague regust cernudià –he de confessar que és un títol que no m’agrada gens–, constitueix una síntesi de la filosofia de l’autor, que en els seus versos esplendents ha mirat de seguir sempre “la vocación más honda, la amorosa”.
Aquesta primera poesia amaga tot un programa moral: davant la brevetat del nostre temps, hi ha la possibilitat d’una transcendència literària. No és cap exhibició d’egotisme en un autor que ha destacat sempre pel seu escepticisme: “Lector [...], espero que tu sombra me aloje. Es sólo mi deseo, porque tan sólo así sabré saberme sido.” Subratllo aquestes darreres paraules, que tornen a aparèixer més endavant, a El testigo: “Es todo mi deseo; saberse ser, / aún existente.” L’obra ens ofereix un retrat sense filtres d’un home vell que no pensa rabejar-se en la nostàlgia. No hi ha gens d’autocomplaença: només consciència dels últims embats de la vida, febre i batec. Saber-se ser, encara, vol dir fer-se present en allò que s’ha deixat escrit: ser-hi. En aquest estat –l’home davant el mur darrere el qual hi ha l’ignot–, el poeta es pregunta: “¿Quién pone en nuestra mente la incógnita de Dios?” És una pregunta retòrica, és clar: “Su aletazo nos borra.” Per això el llibre ofereix una explicació plausible del fet d’escriure: es tracta de deixar un testimoniatge de fermesa enfront el no-res o Déu. “Nada he sido”, afirma l’autor. Però deixant-ho escrit, i posant aquest res al costat de la llum que, “cuando roza, besa”, el vers crea una necessària contradicció. En la poesia Mis tres fauces –que sembla una picada d’ullet a les tres ferides de Miguel Hernández–, es podria dir que Déu també hi fa un paper d’introductor al buit: “Mis tres fauces: / del animal que soy, / del Dios (que me abandona) / y estos restos de espíritu y de carne / que se muerden.”
Brines és un poeta solar, un dels més destacats de la generació espanyola dels cinquanta. Elca, a Oliva, poble natal del poeta i on hi ha la casa familiar, és el lloc des d’on es contempla el misteri i la bellesa del món, des d’on el jo sedeja “del universo vasto que se muestra de día en el azul”. Solar, perquè el blau i la llum són dos conceptes fonamentals, vertebrals, en la seva poesia. També en la seva lírica final, extrema. Solar, perquè hi ha, en la seva dicció, una puresa que es manté intacta: “Un poema que suena como un pájaro / y es también una flor.” En els versos d’El último viaje el jo viatja en una barca i veu, a la riba, uns joves que juguen amb una pilota. I s’acosta al mar: “Mi presencia [...] / próxima ya a cesar.” Dues poesies anteriors recorden els pares del poeta: “He regresado a Elca / y corro, no sé en qué año estoy / y han salido mis padres de la casa / con los brazos abiertos, / me besan, / les sonrío, / me miran / –y están muertos–, / y de nuevo les beso.” L’emoció expressada sense artifici, amb el magnífic incís: “Y están muertos.” Un gran llibre.