ENTRE ‘PIJOPROGRES’ I ‘PIJOLOCOS’

Una de les genialitats de la temporada ha estat Gent d’ordre, de Cristian Segura, una mena de cant del cigne de l’alta burgesia barcelonina, feta des de la bondat, però a prop de la sàtira, de la qual estem tan afamats. Amb el subtítol La desfeta d’una elit, el periodista i narrador –va guanyar el Josep Pla amb la novel·la El cau del conill– marca la decadència d’una classe social que pasturava habitualment pels barris de Sant Gervasi, Bonanova, Sarrià i l’edènic Pedralbes, i que ha estès els seus condominis per Esplugues, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i la cocapitalitat amb Sant Cugat.

Segura, que pertany a una d’aquestes cent famílies, ens introdueix en una mena de llibre de memòries amè i fins i tot hilarant per la vida i costums d’una ètnia, una tribu o una casta –com prefereixin anomenar-la– que ha mantingut els seus privilegis fins a l’arribada del capitalisme salvatge, que ha delmat considerablement aquesta espècie. Abans la coneixíem pel seu escàs interclassisme, la seva adoració pel Caudillo, el català abstrús que els servia per parlar amb les minyones, les pintades de Zona Nacional i el centre neuràlgic de la plaça Calvo Sotelo –o Calvo y sin pelo–, rebatejada amb el nom del patriarca Macià en plena ascensió del políticament correcte i del republicanisme a ultrança. Segura fa un retrat al natural de les seves pròpies àvies, amb currículum destacat: cinquanta anys, per exemple, sent sòcies de tribuna del Camp Nou sense haver-lo trepitjat mai. També d’un modus vivendi cool que s’interrelaciona a les mateixes escoles d’elit i que actua als seus hàbitats, com ara el Club de Polo i el Liceu.

El patetisme que descriu no té límits decorosos. Els podem imaginar amb el seu català peculiar o amb els noms, que podem trobar en apogeu amb els extravagants Daldo, Calamanca, Bibis, Totón, Beto, Tita, etcètera. També mostra l’evolució de classe en ple malbaratament de la seva força, l’enderroc de la CiU possibilista que no tenia pudor de pactar amb el PP o el PSOE, amb gent d’ordre al capdavant com Miquel Roca. Segura dispara a matar, amb mirada sardònica, a partir de la desaparició del pal de paller convergent i l’emergència de formes descontrolades allunyades del pragmatisme, la fi de la puta i la Ramoneta: “La prova d’això la trobem a l’eleccions autonòmiques del febrer passat: Junts per Catalunya, el partit del nacionalisme cabra de Carles Puigdemont i Laura Borràs, va ser la força més votada a Pedralbes, Sarrià, Sant Gervasi, Vallvidrera i Tibidabo...” Enrere queden els pactes d’estat, el franquisme sociològic i aquell moment en què els pijoprogres de la zona s’alternaven amb els pijolocos, amb un retrat fastuós d’algun personatge de la fauna, com el de José Cusí, escopeter entrenador de Franco i ínclit del rei emèrit: “Tots dos han gaudit d’una vida d’oci i passió per la mar. La funció de Cusí sempre havia estat distreure el rei.” Tot i que el to de Segura és amable, el retrat final de grup resulta devastador.