Pantalla

QUE LA FESTA NO PARI

Fra­ses fetes com “els homes durs no ballen” o “ballar és de nenes” només ama­guen certa frus­tració per no saber-ne o, segu­ra­ment, la ruque­ria extrema d’una nos­tra joven­tut mar­cada per una penosa segre­gació social per gèneres que, massa de mica en mica, s’ha anat rever­tint.

Recordo aquells diu­men­ges de quan érem joves i anàvem al cine. Men­tre molts de nosal­tres (els nens) anàvem a veure i reveure films com Comando i Rambo, elles (les nenes) no s’esta­ven de repe­tir una i tres vega­des altres èxits del moment com Flash­dance i Dirty dan­cing. Quan s’estre­na­ven aquest tipus de pel·lícules, els cine­mes sem­bla­ven assu­mir el rol dels col·legis d’her­ma­nos i mon­ges, res­pec­ti­va­ment, aco­llint els alum­nes mas­cu­lins o feme­nins. Penós? Sí. No va ser fins de més grans, quan a les fes­tes majors, fes­tes i casa­ments sona­ven aque­lles cançons que mol­tes van poder dis­fru­tar a la pan­ta­lla gran, que nosal­tres ens vam atre­vir a ballar tot imi­tant amb més pena (molta) que glòria els pas­sos d’aquells pretèrita­ment repu­di­ats Tony Manero i Danny Zucko de torn, tot espe­rant que alguna Sandy Olsen –ja ves­tida de cuir– ens sac­segés una vegada per totes. Patètic? Molt.

En el meu cas, la cosa va tri­gar, i no va ser fins a l’època uni­ver­sitària, ja entrat en raó o pel que fos, que vaig abraçar el gènere musi­cal. No recordo exac­ta­ment amb quina pel·lícula, perquè suposo que va ser una atracció gra­dual, començant per revi­sar clàssics com Can­tant sota la pluja i West Side Story. Con­cre­ta­ment, sí que sé que em vaig ren­dir als peus de John Tra­volta quan després d’un llarg silenci va tor­nar a la pista per ballar amb Uma Thur­man el You never can tell de Chuck Berry. Gràcies, Quen­tin!

Ales­ho­res va arri­bar una filla a qui li agrada ballar nit i dia i, és clar, com a bon con­vers em vaig immer­gir de ple, amb la seva com­pli­ci­tat, en films com Mamma Mia, Els Mise­ra­bles, The Gre­as­test Show­man, Into the woods, La La Land... fins ara, amb el magis­tral remake de West Side Story que ens ha rega­lat Ste­ven Spi­el­berg. I com que rec­ti­fi­car és de savis, calia fir­mar un trac­tat de pau amb el film més odiat del meu pas­sat: Gre­ase, amb una penitència que ha supo­sat veure-la tants cops que al final hem dei­xat inser­vi­bles un DVD i un Blu-Ray del film de Ran­dal Klei­ser.

Gre­ase con­ti­nua tenint detrac­tors, però té més vir­tuts que defec­tes. El més evi­dent: ado­les­cents inter­pre­tats per actors adults (Stockard Chan­ning tenia 32 anys quan va accep­tar el paper de Rizzo!). Tan­ma­teix, no deixa de resul­tar deli­ci­o­sa­ment absurd, un fet que la pel·lícula assu­meix des del pri­mer ins­tant.

Gre­ase és una oda pura al pop, vol­gu­da­ment kitsch, naïf i colo­rista. No és un musi­cal d’ado­les­cents dels cin­quanta com apa­renta, sinó una fan­ta­sia con­tem­porània basada en un musi­cal de Bro­adway emmar­cat en els anys cin­quanta, creat per Jim Jacobs i War­ren Casey el 1972, a través del qual s’imi­ten els caràcters, els cos­tums, la ges­ti­cu­lació i la música d’una època dau­rada del cinema en què els rebels sense causa feien furor. L’argu­ment és el de menys: noi coneix noia a finals de l’estiu (aquells sum­mer times) i poc després se sepa­ren quan comen­cen l’ins­ti­tut i des­co­brei­xen que tot i que s’atra­uen per­ta­nyen a mons opo­sats. Estan des­ti­nats a retro­bar-se en els camins de l’amor, però a diferència de West Side Story el drama deixa pas a l’humor i al happy end, no sense dei­xar de trac­tar temes can­dents com la rebel·lió juve­nil, la lluita de clas­ses i l’embaràs ado­les­cent.

El resul­tat és una festa contínua, ver­te­brada per un reguit­zell de números musi­cals canònics i cançons –des del Gre­a­sed light­nin a la climàtica We go toget­her– que con­for­men un set list impres­cin­di­ble del gènere. A més, ha enve­llit millor del que molts augu­ra­ven quan es va estre­nar, aviat farà qua­ranta-cinc anys.

GREASE Direcció: Randal Kleiser Producció: Allan Karr i Robert Stigwood Guió: Allan Carr (adaptació) i Bronte Woodard (guió) País: Estats Units Any: 1978
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor