Crítica
AGUSTÍ CLUA DAMUNT D’UNA TERRA
Enmig del panorama de novetats i de llibres que la pandèmia ha col·locat a la cua, la situació dels nous autors resulta encara més caòtica. Per aquest motiu, és difícil destriar el gra de la palla en l’apartat editorial. M’agradaria destacar, però, el nou llibre d’Agustí Clua, Enyors, que va obtenir el Premi Vila d’Almassora. Nascut a Tortosa el 1968, Clua és un professor veterà a la Mina, un heroi que ha passat gran part de la seva vida en aquest barri entre Barcelona i Sant Adrià de Besós. Pedagog vocacional i incansable, Clua és també un narrador de raça, sempre amb les seves històries quotidianes, bellament farcides de descripcions de la natura, construïdes a la frontera entre la narrativa i la poesia.
El conte i la nouvelle són els gèneres d’aquest home de l’Ebre, que ens ha deixat perles al seu currículum com Tardets i Salabror, que va obtenir el primer Premi de Novel·la Breu de Sant Boi de Lluçanès. Enyors se situa en la dimensió de les seves obres anteriors, marcades per un to elegíac, amb uns començaments magistrals que recorden els grans narradors del sud d’Itàlia del segle XX. La lectura em fa interpretar que les descripcions de la natura que ens ofereix Clua –només els noucentistes havien aprofundit tant en aquest aspecte– marquen la nostàlgia del nostre home, desterrat als confins de la marginalitat i de l’urbanisme despòtic.
El conte Desembre, per exemple, té un començament superb: “En aquesta època, a l’alta muntanya, les fulles brillants del grèvol, majestuoses, com encerades una a una, es realcen davant les altres, ja seques, que entapissen els camins.” Totes les narracions del llibre funcionen d’aquesta manera: et sedueixen des de la mateixa arrel, des dels ulls i la mateixa sonoritat de la prosa. Els mesos i les estacions de l’any van circulant pels relats, que et fan encuriosir-te, amorosir-te pel llenguatge que percep la natura des del terreny sensorial. Tens la sensació d’olorar les plantes, de notar la frescor a la cara, la humitat del terra i dels boscos, l’escorça rugosa de pins o roures, el fonoll florit o els camps d’arròs del Delta, que tan bé coneix i que tan bé recorda, superat per l’enyorança i l’abandó.
Agustí Clua posseeix el talent planià d’interpretar la terra, de sentir com creix la gespa, i ho sap transformar en matèria literària, aconseguint que el substrat d’aquesta experiència sigui un regal per al lector. Impossible no contagiar-se de la lliçó de bellesa que recreen aquests artefactes tan precisos i detallistes: “Garrofes, lledons, cireres d’arboç, encara verosos, despullen les ànsies de ser daurats per un estiu roent. També les capçades estarrufades dels salzes, mentre la ginesta i els ceps s’enfronten per veure qui ostenta el millor verd, el més anestesiant.”
Enmig del fred intens de l’hivern, catapultar-se a la duresa de la sequedat de l’estiu és un exercici de màgia, que només la literatura, en la forma poètica que ens ofereix Clua, és capaç d’aconseguir. Un gran llibre per sempre.
L’obra mestra del mestre en un directe a Seattle extraordinari
Disposem de poques gravacions en viu de l’obra epifànica de John Coltrane A love suprem, aquest cant a Déu que el genial saxofonista va situar el cim de la seva carrera, la suite musical més impressionant de la història del jazz. Se n’ha escrit molt, però poder gaudir amb els ulls tancats d’un moment tan sublim ens ha de fer sentir-nos poderosos. El biògraf Ashley Khan explicava al seu assaig publicat per Alba, que pocs àlbums de jazz han obtingut la influència i la ressonància que A love supreme va tenir el 1965 per a la cultura moderna. Som al meridià de la dècada beatle. El jazz retrocedia i, al mateix, temps donava la síntesi espiritual, com la va qualificar el bateria del disc, Elvin Jones, al pròleg de la biografia. Els enregistraments recuperats provenen d’unes sessions boges del 2 d’octubre del 1965 al Penthouse Club de Seattle. En algun moment, cadascú de l’orquestra que acompanyava Coltrane entra en èxtasi, en un free sotingut d’una improvisació que va directament al cervell, sobretot el saxo catatònic del mestre. Només havíem sentit un concert d’aquesta peça a les Antibes; ara en tenim més d’una hora de pura elevació, fins a tocar Déu.
