“El límit és no passar vergonya amb cap llibre”

Va ser un gest orgànic. La decisió no la va prendre el cap sinó el cos. Vaig fer 41 anys i vaig arribar a la conclusió que tenia l’energia i l’experiència per animar-me a fer-ho. Sé fer els números, però sobretot tinc l’experiència en el sector, i si controles les portes que has d’anar a trucar, a qui has d’anar a veure, els números poden sortir.

Les crisis les he passat als 20 i als 30, la dels 40 no l’he passada, però sí que a una edat com la meva tens l’energia, els mitjans i sobretot l’experiència. He trigat molt a tenir aquest convenciment. Els de la meva quinta ja fot deu anys que tenen una editorial. Males Herbres, Edicions del Periscopi, la Broggi (L’Altra Editorial). Jo he trigat deu anys més.

És una mica pretensiós que ho digui jo, però jo crec que sí. Aquest any que he estat preparant el llançament de l’editorial he repassat papers i he trobat, per exemple, les primeres entrevistes a l’Aniol Rafel, d’Edicions del Periscopi, en què cita La Breu entre les editorials que el van inspirar a treure el seu segell. En aquells moments, jo treballava a La Breu. No va ser la primera editorial catalana independent petita, ni de bon tros, però va obrir una mena de porta a fer coses que en principi semblava que només es podien fer en castellà. El fenomen de les petites editorials en castellà és de deu anys abans, i La Breu va ser una d’aquestes que va obrir la porta a aquesta nova generació en català, d’aquesta època d’or actual, perquè realment hi ha editorials petites independents en català que publiquen autors que han guanyat el Premi Nobel. Raig Verd, per exemple.

És cert. Tornant a Edicions del Periscopi, per exemple, hi ha hagut mesos que tenien cinc títols entre els més venuts. I el Grup 62 no hi era. I la Broggi [Eugènia Broggi, L’Altra editorial]. Ja m’agradaria situar-me entre aquest parell! La causa d’aquest èxit és que les editorials molt grans tenen molta dispersió i no poden abraçar-ho tot.

No, no. És un projecte personal. Ara mateix soc jo sol, la qual cosa no exclou créixer, naturalment.

Catalunya és un territori que una sola persona pot abastar. Em puc plantar a Girona i parlar amb els llibreters personalment, i sé quin llibre li agrada a determinat llibreter del país. Si jo ara fes una editorial per a Espanya, com vaig a presentar-me a Valladolid, si no hi he treballat mai? En canvi, el territori català el tinc molt apamat. Ens coneixem tots.

En el sector del llibre la situació està força normalitzada. Per exemple, en el cas de les traduccions, en els últims anys s’ha normalitzat perfectament que es pugui llegir un autor estranger en català, que la traducció surti com a mínim alhora que la castellana i que probablement sigui millor. Perquè hi ha una dècada daurada del món de l’edició, certament, però sobretot, sobretot, és la dècada daurada dels traductors i traductores. Hi ha un nivell de professionalitat excepcional.

El cas que poses de Pau Vidal és molt clar. Ha traduït el primer llibre que publico i ha fet una feinada per aconseguir el registre oral que té el llibre. En el seu cas, ell és un escriptor que tradueix, bàsicament. Miquel Cabal, traductor de Dovlatov, fa una feina excepcional, i hi posa molt de la seva part. Yannick Garcia és escriptor. Fan unes traduccions vivíssimes.

Sí. Faré més traduccions que catalans, perquè sempre em fa por que un autor català no el pugui treballar com es mereix. Un autor català requereix més feina. Un autor estranger el tens a Roma, com és el cas del primer llibre. Si el llibre punxa, per a ell és una traducció més i potser no li sabrà tan greu. Si punxa un català, sap greu. Els llibres poden punxar, però el que no vull és que un autor es pensi que no hi hem treballat prou. I crec que amb tres o quatre autors catalans a l’any es pot treballar bé i amb la intensitat necessària. I també vull evitar que els autors catalans es canibalitzin, que no surtin alhora i un tingui èxit i l’altre no i el que no en té tant es pensi que no l’he cuidat prou bé.

En faré nou. Aquest any són sis traduccions i tres catalans. Començo amb quatre: Daniele Mencarelli, Leticia Asenjo, Carlo M. Cipolla i Etgar Keret. Probablement l’any vinent seran quatre catalans.

Els editors hem d’estar amatents no només a qui guanya. En el cas de Leticia Asenjo, dues persones del jurat per separat que em van dir que aquesta persona no havia guanyat, però que el llibre estava bé. El tema dels premis ja sabem com funciona. N’hi ha de més nets que d’altres, però s’hi presenten, per exemple, vuitanta manuscrits. No pot ser que només n’hi hagi un de bo.

Pot ser. Però mira, jo he estat fent el cribratge d’un premi literari. T’arriben vuitanta originals, te’n llegeixes unes pàgines de tots i si veus que té el que ha de tenir un llibre, dius: “Vinga, aquest”, i de vuitanta en queden trenta, i el jurat, d’aquests trenta, n’escull el guanyador. Home, d’aquests trenta que passava potser n’hi havia quatre o cinc que amb una mica de feina d’edició es podien publicar. Una mica de feina i segons el que busquis d’un llibre. Si ets una editorial que busca llibres comercials pot funcionar un llibre determinat i un altre que també és bo, no.

Això és evident. Una bona editorial té una imatge de marca que es relaciona amb un tipus de literatura.

Que els llibres m’agradin a mi i que pensi que també poden agradar a un conjunt de gent acceptable perquè no se m’enfonsi l’editorial. Això obliga a fer uns certs equilibris. Puc publicar un llibre que sé que serà molt comercial, però que no em farà vergonya publicar. I, d’altra banda, per exemple, he comprat un autor francès que trobo superbo però que sé que comercialment me la jugo molt. I pot passar que el que et pensaves que seria comercial no es vengui i que la raresa surti bé. Pot passar de tot. El límit és no passar vergonya com a editor i vendre llibres que sé que jo soc capaç de vendre.

Això és el súmmum de l’edició. Que la gent et compri els llibres perquè ets tu, passa a un o dos editors cada generació. Això és triomfar. Estic molt lluny d’això, m’he de guanyar la confiança.

Mai. Seria un error.

Sí. A més, si torno a escriure, ja tinc editora. L’Eugènia Broggi m’ha tractat molt bé amb L’amo. Si hi torno, a qui primer ho presentaré serà a ella.

M’agrada escriure i cada cop m’hi sento més segur, però no soc dels que té moltes històries al cap. Ara estic centrat en l’editorial.

Vaig començar a fer-me un petit nom i les oportunitats em van començar a sortir gràcies al blog. El meu camí professional comença així. Després de vint anys amb la motxilla ben carregada d’experiències, és una manera de tornar a casa. I aquest concepte de perifèria, que és des d’on vaig obrir el blog, també és des d’on arrenco ara l’editorial. Des de la humilitat i l’alegria, i amb l’experiència acumulada.