EL SO D’ABANS DE LES PARAULES

El títol de l’article ve del vers final del quartet Poeta: “Encalça el so d’abans de les paraules.” Tot seguit, la poesia Sempre escriu amb els llavis fa referència a Óssip Mandelstam –quants poetes de la història deuen haver hagut de memoritzar els seus versos sense poder-los registrar en un paper per por de ser descoberts!–. Entre “el so d’abans de les paraules” i el “sempre escriu amb els llavis”, hi ha, contingut, l’esperit d’aquest bell llibre. Tots dos versos ens recorden que, molt abans de ser fixada per l’escriptura, la poesia ja existia (es transmetia oralment, de generació en generació, de poble en poble). Llum de cançó –l’expressió és manllevada a Espriu– fa tothora palès aquest deute de la poesia amb el cant, amb la veu (no debades anomenem sovint un poeta amb la metonímia veu, bé que Ted Kooser, autor ben conegut de Llauger, en un dels seus assajos proposa el terme presència). En aquest llibre, l’acord tan precís entre la lleugeresa de la forma i la gravetat dels assumptes tractats resulta exemplar. Llauger és un notable lector de Carner, entre altres noms de la tradició pròpia, i també un expert traductor de la lírica anglesa moderna i contemporània. Tots dos vessants influeixen en les darreres obres del mallorquí: els donen una configuració singular, admirable.

Hi ha, encara, un altre vincle de la poesia llaugeriana amb el cant: la seva memòria de la infantesa, amb el suggeriment implícit del guany que tenen els nens –o els nins, per parlar amb propietat– que han estat acomboiats amb cançons des de ben petits. “Vius al país / que viu abans de les paraules”, fan els versos finals d’Una nina. I ja en la segona part: “Habitants del món babau / d’abans de les paraules.” Em fa pensar en el nadó maragallià que reia “bàrbarament” –això és, d’una manera del tot innocent, anterior a les paraules i a la consciència–. Poesia, doncs, que gairebé sembla que vulgui prescindir de les paraules, perquè revela alguna cosa que ve de molt endins, prèvia a la formulació del llenguatge. Més enllà del que diuen tots aquests versos, doncs, hi ha, al meu entendre, un fet clar: Llum de cançó funciona com una cantata. Les paraules que articulen cada vers, cada poesia, enclouen una música particular. Una música primigènia, podríem dir.

L’obra es divideix en dues parts: “La parla de les mèrleres” i “Els nins de maig (Matèria de Bretanya)”. La primera aplega poesies diverses, en què l’autor practica, amb una gran habilitat, el llenguatge de la cançó. Els pretextos són variats, i sovint fan ressuscitar personatges de la gran història o de llegendes àuries: un faraó, Empèdocles, Xerxes, els tres Reis d’Orient, Filomela, Francesc, Merlí... Algunes de les poesies són recreacions o represes d’altres autors. Si hi ha un tema que les agermana, però, és la contingència de la condició humana, la fugacitat del temps i la volubilitat del nostre cor: “Amb un cop de parpelles / el Temps en farà estelles.” El pronom en representa tot allò que conforma la traça humana sobre els camins del món.

La segona part és un original poema en diversos moviments, centrat en un fet novel·lesc: l’infanticidi de tots i cadascun dels nadons nascuts un primer de maig, atès que, segons el mag Merlí, el futur assassí del rei Artús havia de néixer aquell mateix dia. És un poema molt diferent de Fourmillante (2018), amb versos escruixidors: “Les vides dels infants del mes de maig / crepiten en la fosca, esdevingudes / arrel que pren, claror de cançó trista.” Les poesies que recorden els sacrificats són fetes de versos hexasíl·labs. Les que glossen altres personatges o motius (Merlí, Morgana, L’espasa, Un joglar) són escrites en decasíl·labs. Un sol nen, Mordred, se salva de la massacre. El poema és ple –tornem-hi– de versos de factura alada i sentit august. Com els següents, en què sembla ressonar-hi Shakespeare: “El món és un relat / que conta un idiota, / còlera i guirigall.”