“La realitat és el lloc estrany on haig de viure quan no escric”

Això és una gran victòria. És un descans. Durant una desena d’anys els periodistes em feien un vuitanta per cent de les preguntes sobre la situació del català a la Catalunya Nord i un vint per cent com a molt sobre el meu llibre. I això era molt pesat. Ep, responia de grat, però era pesat. Ara això s’ha invertit completament.

Diria que a poc a poc a partir de Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. Va ser com dir, mira, us ho explico amb aquest llibre i a partir d’aquí ara parlem d’una altra cosa. I crec que va ser com un tombant. Reconec, també, que durant uns anys se’m va aplicar una mena de discriminació positiva per ser de la Catalunya Nord, que em va afavorir els primers anys. Un dia un periodista de Barcelona em va dir et fem més cas pel fet que siguis de Perpinyà que si fossis d’Olot. Per curiositat, per desconeixement, per dir d’on surt, aquest.

Es podria dir que soc pancatalà [riu]. Pràcticament sempre he tingut una vida transfronterera. Des de l’edat adulta sense cap dubte, per a mi ser català del nord és un accident històric, a mi m’interessa la Catalunya total i la llengua catalana total. El lloc on toca néixer a cadascú és important, determina algunes coses, però filosòficament a mi no m’afecta. Jo soc català i prou.

Aprofito totes les escletxes possibles. Sincerament, trobo els meus recursos lingüístics molt precaris. I quan més en sé, de llengua catalana, més m’adono que no en sé.

Sí, d’acord. Però és que, mira, et diré que viure en un territori on la llengua s’està morint té molts pocs avantatges. Però potser sí que en té un: no crear complexos de cara a l’ús de les paraules que vas descobrint, que potser s’han perdut o simplement són sinònims o dialectalismes de zones diferents. Per tant, jo considero qualsevol paraula catalana que m’arriba com a una paraula meva. Moltes paraules no sé ni d’on venen, simplement m’agraden. Soc un gran usuari de diccionaris de sinònims i si trobo alguna paraula que considero expressiva o adequada per a un text, la utilitzo. El verb eixir, per exemple, molt utilitzat a València, és una paraula que m’agrada i la faig servir. En aquesta última novel·la pràcticament tots els noms d’animals que existeixen al Rosselló els he posat en rossellonès, però no sempre és igual, d’una novel·la a l’altra puc canviar, perquè cada novel·la demana una manera diferent de ser escrita i registres diferents.

L’aspecte metafòric sempre em costa explicar-lo, perquè quan escric sempre procuro no pensar-hi.

Quan començo a pensar, penso en una cosa molt primària, en la història. Després, de quina manera l’explicaré. Però en la conclusió de tot plegat, l’aspecte metafòric, o allò que abans s’anomenava el missatge provo de no pensar-hi mai. Perquè amb els anys m’he anat adonant que si hi penso, de vegades la història se’m desquadra.

L’objectiu és parlar d’Ovidi, però sense que hi sigui, o que hi sigui molt poc. Ja hi ha novel·les que han parlat d’aquest poeta. Llavors si no parlo d’ell directament puc utilitzar com a protagonista un lector d’Ovidi o, en aquest cas, una lectora. L’exili d’Ovidi, l’amor cap a la literatura, m’acaba fent confegir un personatge que és Junil, que vull que trobi un camí de llibertat personal. I llavors he de crear l’engranatge per tal que això passi.

Probablement Junil es fa una idea completament equivocada sobre Ovidi, unes expectatives molt exagerades, com ho són sovint les nostres expectatives en general sobre les coses.

Perquè el seu destí em fascina. Va ser el més gran poeta del seu moment. Enviat a l’exili sobtadament sense que encara avui s’hagi aclarit per què. Hi ha hipòtesi, però en realitat no ho sabem. Aquest daltabaix, que va fer que no pogués tornar mai, que morís a l’exili, trobo que canvia la imatge que podem tenir del príncep dels poetes, que era una persona molt rica, molt famosa, molt elegant i que, tot d’una, viu enmig del fang als confins de l’imperi enmig dels bàrbars. A Tomis, a la costa del mar Negre, que era el punt extrem de l’imperi romà. Trobo que més enllà de la seva obra aquesta circumstància fa que la seva vida sigui fascinant. Tenia ganes d’interessar-m’hi i llavors va passar que l’any 2017 o el 2018, perquè no se sap amb exactitud quan va morir, es complien dos mil anys de la seva mort. A Itàlia i a Romania, per exemple, es van fer moltes coses, però a Catalunya, no. Tenim l’excusa que els anys 2017 i 2018 a Catalunya teníem altres coses al cap [somriu], però tot i això em va saber greu que ningú rememorés una figura tan important per a la literatura catalana medieval i del Renaixement. Va ser traduït molt aviat al català.

Sí, sense cap dubte. Això em va portar a veure què podria fer en relació amb aquest personatge. Però no volia fer res que fos ni biogràfic, ni hagiogràfic, ni tan sols imaginar com havia pogut haver estat el seu exili, perquè tampoc no se sap amb dades certes.

Sí, al final vaig pensar, posats a fer, que no hi sigui, que no hi surti gens.

No ho sé.

No, perquè si fossin a Catalunya passarien sempre arran de mar i no ho fan, el mar no apareix fins al final. Jo ho situo vagament en un punt del nord-oest de l’imperi romà, sense concretar més.

En tota la novel·la, només Ovidi i Tomis, que és la ciutat on es va exiliar, són identitats o topònims reals. Són les úniques dues informacions històriques o geogràfiques.

Els déus bàrbars són tots inventats. Les muntanyes i els rius no tenen mai noms. És que jo no vull fer novel·la històrica. És un gènere que no m’interessa gaire. La novel·la històrica fa la reconstrucció d’uns llocs, d’uns personatges, i a mi això no m’interessa excessivament. Però haig de dir que, paradoxalment, m’he documentat molt sobre l’època romana.

La documentació em serveix sobretot per verificar que allò que m’invento pugui ser versemblant. És per això que les paraules Roma, romà i llatí no hi surten mai, que el nom de l’emperador no hi surt mai, que hi ha autors llatins inventats, fins i tot algunes obres d’Ovidi que cito són inventades. És un exercici d’amarar-me de l’època, del moment històric, del personatge per després oblidar-ho tot i inventar. La novel·la històrica és un gènere que no practico, però que té elements interessants, com també la fantasia o la ciència-ficció.

Primer de tot suposo que el que passa és que la realitat m’avorreix una mica. No la trobo gaire satisfactòria, en general. I menys la realitat que es viu actualment a Catalunya. La realitat, doncs, no és el que espero trobar-me quan escric una novel·la, ja en tinc prou vivint-la. Però en tot cas, com bé diu, per més realista que vulgui ser una novel·la, sempre és ficció. La novel·la dita realista, que és el gran tronc que arrenca en el segle XIX, és un gènere com un altre. I jo utilitzo elements de tots els gèneres que tinc a l’abast, però tenint clar que sempre escric ficció. A més, mai penso si determinat gènere està més o menys de moda o actualitat. Per a mi la ciència-ficció o la fantasia, la novel·la realista o la històrica, són eines possibles per crear un món.

La realitat és el lloc estrany on he de viure quan no puc quedar-me en la literatura. De tant en tant, haig de sortir de la meva bombolla i anar al món.

El món en general. No soc especialment nostàlgic de cap època, però trobo que el món no camina recte, que els humans som éssers irracionals que pretenem ser racionals, i potser aquest és el problema. Si admetéssim la nostra part d’irracionalitat, potser la sabríem gestionar millor. Jo no hi crec gaire en el “penso, doncs soc”; per a mi és “penso, doncs faig ximpleries”. I és aquí on la novel·la em permet aquesta cosa meravellosa de crear un món absolutament a la meva mida, on decideixo jo el bé i el mal i on em puc equivocar totalment però soc amo i senyor, i també vassall d’aquest món.

Suposo que perquè de vegades em faig il·lusions que tinc la capacitat de canviar alguna engruna de realitat. Després m’adono que no puc i faig una passa enrere fins a la propera vegada. Per exemple, en el cas del Consell per la República a la Catalunya Nord, em va encantar participar en el moviment que va crear la delegació, però una vegada consolidada, me’n vaig retirar i ja no hi soc. I em sembla bé fer-ho així, fer un pas endavant per si es pot ajudar i després deixar que els altres facin el camí. No em resignaré mai fins que Catalunya no sigui independent i no em resignaré a veure com la llengua catalana pateix envestides i atacs i com molts catalans ho admeten i ho accepten. Però la meva capacitat real d’intervenció o d’acció és tan minúscula que de vegades arriba un moment que dic potser millor que em tanqui a casa i que creï mons paral·lels.

Sí.

No vol dir que s’acabi igual. Aquí hi ha una massa social més important, una consciència política sobre la llengua molt més important i una cooficialitat que, amb totes les cometes que calgui posar-hi i les mancances enormes, hi és. Però sí que l’acceptació que el català és una llengua subordinada a una altra veig que ha arrelat al Principat, que el franquisme no va actuar en va i que ha deixat mecanismes mentals com el de passar-se al castellà per educació o amb aquella persona que té la pell negra i que segur que no parla català. Collonades com aquestes maten la llengua. Cada vegada que un catalanoparlant utilitza el castellà a Catalunya participa en la mort de la llengua catalana. Les raons poden ser diverses, i algunes poden ser justificades, però l’efecte concret i real és la mort de la llengua quan no la utilitzem.

La meva sensació personal és que ha empitjorat. Se sent parlar més castellà pels carrers, els de Girona o de Banyoles, per posar dos exemples considerats intocables. Això és innegable. I que el pla del nacionalisme espanyol transversal, des de l’extrema dreta fins a una part notable l’esquerra, és que un dia Girona sigui com l’Hospitalet de Llobregat, no en tinc cap dubte. I ho poden aconseguir, utilitzant els immigrants, sovint a desgrat seu, com a carn de canó contra la llengua catalana. D’altra banda, durant el que es va anomenar el procés es va posar la qüestió lingüística entre parèntesi, per dir hem de prioritzar la independència i després ja ho veurem. Jo no hi estava gaire d’acord, però potser sí que calia. Ara que es veu que la independència no la tindrem ni demà, ni demà passat, cal tornar a la llengua amb tota urgència. I això també es percep. D’un any ençà, hi ha una nova preocupació per la llengua. La presa de consciència és una etapa indispensable. En la nostra situació, la llengua no es parla només per inèrcia, sinó sobretot per voluntat. En això no som gens la Dinamarca del sud. A Dinamarca tothom parla danès.

A mi, els conceptes pessimista i optimista no m’interessen gens. El que m’interessa és ser actiu o inactiu. I crec que, a pesar de tot, soc un pessimista actiu. De vegades l’optimista és aquell que diu que tot va bé i que no cal fer res. Això es veu molt en el món polític i institucional actual. Hi ha un cofoisme oficial sobre la llengua catalana que trobo que no s’aconsegueix trencar. Voldria veure actes reals del govern més enllà de les paraules. No sé si el que passa a Catalunya es pot anomenar conflicte lingüístic o no, però que hi ha agressivitat i odi contra el català, això és una evidència. I això és, com a mínim, un primer nucli de conflicte. És un encenall. Es fa alguna cosa, per apagar-lo?

Si hi ha un retret que es pot fer al govern i a la política lingüística en general és no explicar clarament quins són els drets i deures lingüístics dels ciutadans de Catalunya. Moltíssima gent no en té ni idea, i això ho constato en les xerrades que faig per tot Catalunya. Caldria fer campanyes de promoció i divulgació d’aquestes lleis que diuen que qualsevol persona pot parlar el català on vulgui i quan vulgui i que no ha de canviar de llengua mai.

Ho trobo molt greu. Hi ha gent que pensa sincerament que si entra en una botiga i la persona de la botiga parla castellà, ella està obligada a parlar en castellà, a fer un “sí, bwana”. I això és una mancança greu i transversal des d’en Pujol fins avui.

Sí, seran totes reedicions revisades.

No en tinc ni idea. Em fa molta por. És una experiència interessant. D’entrada, com que en soc l’autor tinc el dret de canviar el que vulgui. Podria canviar el final, el començament, els personatges, i això em suggereix la pregunta: fins a on un autor ha de ser fidel a ell mateix? No sé quina és la resposta.

Tampoc no he voltat tant. Era a La Magrana i vaig marxar-ne perquè van deixar de publicar en català. Ens van expulsar quan va anar a RBA, de males maneres. Després vaig anar a Proa i m’hi sentia francament bé, no tinc res dolent a dir de ningú de Proa. Simplement em vaig adonar que tenia ganes de trobar una altra manera de fer llibres. Des del punt de vista del lector, pot resultar difícil d’entendre fins a quin punt el tarannà d’una editorial pot influir en una novel·la. Perquè hi ha un treball de l’editor previ a la publicació, que pot ser molt intrusiu o molt poc, molt exigent o molt poc, etcètera. I en alguns casos permet rumiar molt la novel·la abans de publicar-la. Jo sempre soc l’últim que decideixo, que poso el punt final de tot el que escric, però sí que els suggeriments, les crítiques i la visió d’un editor és molt interessant. I canviar d’editor és interessant per això. I a Club Editor, el segell de Maria Bohigas, tenen una característica específica, que és que dediquen molt temps a cada novel·la. En publiquen poques i això fa que tinguin molt temps. I el temps és el més important. Amb temps es pot fer créixer i madurar una novel·la.

És important treballar la novel·la després que hagi estat publicada. I si un editor publica poc, passa el mateix, té més temps per dedicar a cada novel·la. És una manera més artesanal, més familiar, on em sento millor que a l’ombra del grup Planeta, on és Proa, que veig com la resistència interior dins del grup. Fan el que poden i ho fan bé, però l’ombra de Planeta és molt freda i desagradable. En canvi, en una editorial independent parles de tu a tu amb l’amo de tot plegat.

Tinc coses començades, però l’obstacle principal fins ara per fer coses noves és la tossuderia de Junil... per ocupar tot el meu espai vital. No se’n vol anar, afortunadament. Ara la presento a l’Hospitalet. Serà la cinquanta-cinquena presentació. En faig entre dues i cinc cada setmana. Això requereix molta energia mental i física i, per tant, tinc poc temps per escriure. Però també m’agrada la situació, perquè em permet a mi mateix entendre millor la novel·la i qui és Junil.

Sí, puc veure cara a cara els lectors a qui em dirigeixo.

Això no em pertoca dir-ho a mi. Quan escric no penso en cap públic determinat. Escric i prou. I si hi penso, provo de treure-m’ho del cap, perquè pot influir-me, i això no és bo. Però sí que a posteriori m’he adonat que hi ha professors que l’han fet llegir als seus alumnes als instituts i que els alumnes s’ho han passat molt bé. Això no ho havia previst en cap cas. Fins i tot una senyora em va dir que havia explicat la novel·la a la seva filla de 8 anys com si fos un conte.

Tant de bo el que vostè diu sigui profètic. Això ho diran els lectors.

És una cosa que m’ha passat pel cap algun cop. De vegades, em pregunto si d’aquí a un segle quedarà gent per llegir en català fora de les universitats. I és molt dolorós de pensar-ho. La cosa positiva és que depèn de nosaltres. Els japonesos i els australians no salvaran pas el català. Els únics al món que poden salvar el català són els catalans. Aleshores, o ens hi posem o acceptem aquesta espiral de renúncia que sí que existeix i que és possible que ens acabi vencent. Aquesta espiral es pot invertir. No és fàcil i demana uns esforços personals. Hem de fer l’esforç fins que arribi un dia que ja no sigui necessari. I segurament no serà tan necessari el dia que hi hagi un estat independent a Catalunya. I encara, potser continuarà sent necessari durant un temps continuar fent l’esforç personal. Mentrestant, però, jo com tants d’altres no renunciaré mai al català ni a pensar que és una llengua plena i completa.

No.

No ho faré mai. Catalunya i el català m’han donat una enorme quantitat de coses boniques a la meva vida. Pràcticament tot el que té de positiu la meva vida ho dec a Catalunya, a la llengua catalana, a catalans i a catalanes. I a mi això em crea un vincle de lleialtat i d’agraïment tan fort i també tan humil que sé que no hi renunciaré mai. Si les generacions futures ja no són capaces de llegir en català, això sí, serà culpa nostra. Dels catalans de l’any 2022. Hi podem fer alguna cosa i l’hem de fer.

Molt poc. Costa molt. Soc un dels autors catalans amb un cert reconeixement menys traduïts al francès. No sé per què. Ara Junil sortirà en espanyol a Espanya i a l’Argentina. I també en tinc en txec. I en tinc en curs en àrab.