La ‘germana’ d’en Saïd

Si hi ha un musical que ha marcat tendència a Catalunya és Mar i cel (1988/2004/2014), en què Dagoll Dagom va adaptar un drama en vers d’Àngel Guimerà. L’autor se significaria en prosa, posteriorment, amb la trilogia de Maria Rosa, Terra baixa (que va arribar a tenir versió operística) i La filla del mar. Arran d’un workshop el 2014, la Barni Teatre va detectar que hi havia una manera de traslladar La filla del mar a un musical de mitjà format. Es va estrenar al Grec passat i ara torna a fer temporada al Condal. Si en Saïd era el protagonista de Mar i cel, La filla del mar ens descobreix una filla de les ones, l’Àgata. Guimerà els ha convertit en dos germans d’aquest mar convuls que esquitxa odi i enveges i fa molt difícil l’amor.

La filla del mar és, probablement, la peça més ambiciosa en català que es podrà veure aquesta temporada, i la promou una productora privada (Focus) amb La Barni Teatre. És una producció valenta, que va a alta mar buscant la tempesta, sabent que haurà de confrontar-se amb títols magnètics com Fama, Billy Elliot i Cantando bajo la lluvia. També coincidirà amb la darrera peça de La Cubana, Adeu, Arturo, i amb el retorn de Forever young, dirigit pel Tricicle. El Condal té ben present el públic escolar per garantir una ocupació elevada (un públic amb el qual també acostuma a treballar Dagoll Dagom en cadascuna de les seves peces, també en la darrera, Bye bye monstre).

La filla del mar juga a l’abisme, perquè vol transmetre al públic l’animalitat de l’Àgata davant la comoditat hipòcrita de bona part del poble. En realitat, tots han perdut tant, que prefereixen conservar. En Pere Màrtir és la mar: juga amb els mateixos contrastos. Tothom li té reserves i li coneix les malícies, però cap dona sap apartar-se de la seva seducció. Tampoc la Mariona ni, poc més tard, la mateixa Àgata. La fatalitat impedeix que mai més l’esperit orgullós d’en Pere Màrtir s’estovi com unes llargues i toves onades. La solvència dels actors és manifesta. El triangle amorós el formen Clara Solé (El despertar de la primavera), Mariona Castillo (Fun home, en què Solé feia de protagonista en la joventut, Mares i filles, El temps que no tindrem...) i Toni Viñals (Scaramouche, entre moltes d’altres).

La producció ha introduït alguns canvis per respondre millor a la fórmula de musical, després d’una primera estrena al Grec, que és quan la vam veure i de quan traiem aquesta opinió del muntatge. Marc Vilavella és fidel a la seva manera d’entendre el musical, a partir de les emocions íntimes i ordint una xarxa espessa entre música, moviment i interpretació. La producció és valenta i honesta, perquè construeix un musical des de la narració, trencant això sí, l’ordre cronològic, posant la música a escena i fent que ressoni com la remor del mar durant quasi tot l’espectacle. I jugant a la metatreatalitat quan s’explica una de les escenes crucials (en què es descobreixen les baixeses morals i els secrets d’amors perduts). Probablement, una de les majors dificultats de les primeres funcions al Grec era l’animalitat de l’Àgata, que l’allunyava de ser prou empàtica amb els espectadors. Sense estimar la seva fragilitat, només veient la seva reacció a les demandes del poble, es poden acabar abraçant les raons dels pescadors que traginen sense heroïcitat les seves vides anònimes i insignificants. Sense empatia per l’Àgata, l’èpica s’ensorra com un castell a la platja. Aquesta estranyesa, però, la fa intrigant; té una part que sedueix i també es vol protegir davant el distanciament cada cop més violent del poble.

Un dels encerts de l’espectacle pensat per a mitjà/gran format però amb aires de teatre de proximitat, és que els mateixos actors toquin els instruments, acompanyats de Marc Sambola (Ocaña, reina de las Ramblas, per exemple), compositor i director musical que figura com un pescador desvagat més, sempre amb la guitarra pel port. L’espai escènic simbòlic té la sorpresa suficient i la versatilitat que vol la posada en escena. Com era d’esperar, la tragèdia final demana un cop d’efecte que s’aconsegueix amb la nuesa que respira tota la peça. El buit pot ser molt més impactant que l’efecte més vistós.

El moviment té alts i baixos. Perquè sí que hi ha molt ben marcats els balls de flirteig o de deixar-se endú per part de la Mariona i l’Àgata, però es veu tot encara massa estàtic, amb un element simbòlic (les cordes), que probablement podrien donar molt més joc dramatúrgic. Per exemple, està molt ben trobat quan s’adorna l’Àgata com si fos una verge el dia que apareix com una supervivent a la platja, quan és una criatura, però hi ha altres passatges en què es traginen les cordes sense gaire sentit. Al Grec, hi vam trobar a faltar aquestes subtrames no textuals.

La peça té la vista de mantenir un cert diàleg amb les tragèdies rurals que Àngel Guimerà ja va escriure a Terra baixa i Maria Rosa, amb una situació similar. També l’arribada de l’Àgata com si fos una persona estranya pot lligar amb el Sol solet del mateix Àngel Guimerà. I, és clar, traslladar un text de Guimerà al mar evoca a l’adaptació de Mar i cel. En realitat, però, aquesta peça combrega més amb el to íntim de Maremar, fugint d’elements espectaculars i jugant al màxim amb el treball dels intèrprets en escena, sense xarxa. L’Àgata, doncs té molts altres germans que sucumbeixen a la Mediterrània. I en aquesta intimitat capta l’emoció del públic, sense espectacularitat, des de l’esperit.