La ‘germana’ d’en Saïd

Si hi ha un musi­cal que ha mar­cat tendència a Cata­lu­nya és Mar i cel (1988/2004/2014), en què Dagoll Dagom va adap­tar un drama en vers d’Àngel Gui­merà. L’autor se sig­ni­fi­ca­ria en prosa, poste­ri­or­ment, amb la tri­lo­gia de Maria Rosa, Terra baixa (que va arri­bar a tenir versió operística) i La filla del mar. Arran d’un works­hop el 2014, la Barni Tea­tre va detec­tar que hi havia una manera de tras­lla­dar La filla del mar a un musi­cal de mitjà for­mat. Es va estre­nar al Grec pas­sat i ara torna a fer tem­po­rada al Con­dal. Si en Saïd era el pro­ta­go­nista de Mar i cel, La filla del mar ens des­co­breix una filla de les ones, l’Àgata. Gui­merà els ha con­ver­tit en dos ger­mans d’aquest mar con­vuls que esquitxa odi i enve­ges i fa molt difícil l’amor.

La filla del mar és, pro­ba­ble­ment, la peça més ambi­ci­osa en català que es podrà veure aquesta tem­po­rada, i la pro­mou una pro­duc­tora pri­vada (Focus) amb La Barni Tea­tre. És una pro­ducció valenta, que va a alta mar bus­cant la tem­pesta, sabent que haurà de con­fron­tar-se amb títols magnètics com Fama, Billy Elliot i Can­tando bajo la llu­via. També coin­ci­dirà amb la dar­rera peça de La Cubana, Adeu, Arturo, i amb el retorn de Fore­ver young, diri­git pel Tri­ci­cle. El Con­dal té ben pre­sent el públic esco­lar per garan­tir una ocu­pació ele­vada (un públic amb el qual també acos­tuma a tre­ba­llar Dagoll Dagom en cadas­cuna de les seves peces, també en la dar­rera, Bye bye mons­tre).

La filla del mar juga a l’abisme, perquè vol trans­me­tre al públic l’ani­ma­li­tat de l’Àgata davant la como­di­tat hipòcrita de bona part del poble. En rea­li­tat, tots han per­dut tant, que pre­fe­rei­xen con­ser­var. En Pere Màrtir és la mar: juga amb els matei­xos con­tras­tos. Tot­hom li té reser­ves i li coneix les malícies, però cap dona sap apar­tar-se de la seva seducció. Tam­poc la Mari­ona ni, poc més tard, la mateixa Àgata. La fata­li­tat impe­deix que mai més l’espe­rit orgullós d’en Pere Màrtir s’estovi com unes llar­gues i toves ona­des. La solvència dels actors és mani­festa. El tri­an­gle amorós el for­men Clara Solé (El des­per­tar de la pri­ma­vera), Mari­ona Cas­ti­llo (Fun home, en què Solé feia de pro­ta­go­nista en la joven­tut, Mares i filles, El temps que no tin­drem...) i Toni Viñals (Sca­ra­mouche, entre mol­tes d’altres).

La pro­ducció ha introduït alguns can­vis per res­pon­dre millor a la fórmula de musi­cal, després d’una pri­mera estrena al Grec, que és quan la vam veure i de quan tra­iem aquesta opinió del mun­tatge. Marc Vila­ve­lla és fidel a la seva manera d’enten­dre el musi­cal, a par­tir de les emo­ci­ons ínti­mes i ordint una xarxa espessa entre música, movi­ment i inter­pre­tació. La pro­ducció és valenta i honesta, perquè cons­tru­eix un musi­cal des de la nar­ració, tren­cant això sí, l’ordre cro­nològic, posant la música a escena i fent que res­soni com la remor del mar durant quasi tot l’espec­ta­cle. I jugant a la meta­tre­a­ta­li­tat quan s’explica una de les esce­nes cru­ci­als (en què es des­co­brei­xen les bai­xe­ses morals i els secrets d’amors per­duts). Pro­ba­ble­ment, una de les majors difi­cul­tats de les pri­me­res fun­ci­ons al Grec era l’ani­ma­li­tat de l’Àgata, que l’allu­nyava de ser prou empàtica amb els espec­ta­dors. Sense esti­mar la seva fra­gi­li­tat, només veient la seva reacció a les deman­des del poble, es poden aca­bar abraçant les raons dels pes­ca­dors que tra­gi­nen sense heroïcitat les seves vides anònimes i insig­ni­fi­cants. Sense empa­tia per l’Àgata, l’èpica s’ensorra com un cas­tell a la platja. Aquesta estra­nyesa, però, la fa intri­gant; té una part que sedu­eix i també es vol pro­te­gir davant el dis­tan­ci­a­ment cada cop més vio­lent del poble.

Un dels encerts de l’espec­ta­cle pen­sat per a mitjà/gran for­mat però amb aires de tea­tre de pro­xi­mi­tat, és que els matei­xos actors toquin els ins­tru­ments, acom­pa­nyats de Marc Sam­bola (Ocaña, reina de las Ram­blas, per exem­ple), com­po­si­tor i direc­tor musi­cal que figura com un pes­ca­dor des­va­gat més, sem­pre amb la gui­tarra pel port. L’espai escènic simbòlic té la sor­presa sufi­ci­ent i la ver­sa­ti­li­tat que vol la posada en escena. Com era d’espe­rar, la tragèdia final demana un cop d’efecte que s’acon­se­gueix amb la nuesa que res­pira tota la peça. El buit pot ser molt més impac­tant que l’efecte més vistós.

El movi­ment té alts i bai­xos. Perquè sí que hi ha molt ben mar­cats els balls de flir­teig o de dei­xar-se endú per part de la Mari­ona i l’Àgata, però es veu tot encara massa estàtic, amb un ele­ment simbòlic (les cor­des), que pro­ba­ble­ment podrien donar molt més joc dra­matúrgic. Per exem­ple, està molt ben tro­bat quan s’adorna l’Àgata com si fos una verge el dia que apa­reix com una super­vi­vent a la platja, quan és una cri­a­tura, però hi ha altres pas­sat­ges en què es tra­gi­nen les cor­des sense gaire sen­tit. Al Grec, hi vam tro­bar a fal­tar aques­tes sub­tra­mes no tex­tu­als.

La peça té la vista de man­te­nir un cert diàleg amb les tragèdies rurals que Àngel Gui­merà ja va escriure a Terra baixa i Maria Rosa, amb una situ­ació simi­lar. També l’arri­bada de l’Àgata com si fos una per­sona estra­nya pot lli­gar amb el Sol solet del mateix Àngel Gui­merà. I, és clar, tras­lla­dar un text de Gui­merà al mar evoca a l’adap­tació de Mar i cel. En rea­li­tat, però, aquesta peça com­brega més amb el to íntim de Mare­mar, fugint d’ele­ments espec­ta­cu­lars i jugant al màxim amb el tre­ball dels intèrprets en escena, sense xarxa. L’Àgata, doncs té molts altres ger­mans que sucum­bei­xen a la Medi­terrània. I en aquesta inti­mi­tat capta l’emoció del públic, sense espec­ta­cu­la­ri­tat, des de l’espe­rit.