LA GUERRA NO ÉS UN JOC
L’evolució tecnològica és incessant i quan més te n’adones és quan veus pel·lícules de fa uns anys. Aquest exercici sa que fem en aquesta secció permet comprovar com tot ha canviat, i de quina manera. Per exemple, sembla mentida però fins a principis dels vuitanta no estàvem avesats a veure ordinadors a les pel·lícules, més enllà de les espacials. El 1983, però, una pel·lícula ho va revolucionar tot. Parlem de Jocs de guerra.
Amb l’eslògan de “És un joc de nens... o és el començament de la guerra nuclear?” vam aprendre, tot menjant crispetes, què era hackejar. I això no és tot, aquest film aparentment inofensiu ens va obrir els ulls al nou món que ens cauria a sobre, on els problemes de seguretat a la xarxa estarien a l’ordre del dia i on una internet ens posaria a l’abast de tot i més. I com era d’esperar, és clar, va incidir en un tema que es convertiria en un mantra de l’època: el perill que suposa deixar certes decisions crucials en mans d’un ordinador.
Jocs de guerra va ser innovadora en molts aspectes i responsable que molts adolescents ens llancéssim de pet a les nostres estimades Commodore, Amstrad i ZX Spectrum, com en el meu cas. La gran majoria, però, ens vam limitar a jugar amb aquelles maquinetes (així les anomenaven els grans) i mai no vam passar de copiar unes ordres en el llenguatge Basic que només ens permetia reproduir algun joc de pa sucat amb oli. No vam pas canviar les notes del cole, tampoc vam trucar gratis des d’una cabina ni, com també fa el protagonista del film, vam promoure un conat de la tercera guerra mundial.
David Lightman (esplèndid Matthew Broderick, com la resta del repartiment) no és més que un jove rebel inconformista que, sense pretendre-ho, s’introdueix als ordinadors que controlen la defensa aeroespacial dels EUA, aleshores immersos en la guerra freda amb el bloc soviètic. La cosa es complica, perquè els enginyers militars acaben d’atorgar tot el poder de decisió a una màquina que és cosina germana de Hal 9000 (la de 2001: Una odissea de l’espai) i la seva voluntat juganera fa que posi en escac les superpotències i, de retruc, la supervivència humana. Jugar. Simplement això. Per sort nostra, és el jove hacker qui ens salva, i no la colla de militars i polítics inútils –en aquell moment, encara que no el citin, els EUA estaven liderats per Reagan, aquell cowboy mediocre que encara jugava a ser actor amb armes de foc reals i de destrucció massiva.
La pel·lícula la va acabar dirigint un d’aquells realitzadors de qui deien que “tenia ofici”, per no admetre que era molt bo. Ho demostra el fet que el film hagi superat el pas del temps amb nota, que es mantingui en forma, sobretot pel que fa a ritme i actualitat del discurs. No l’afecta gens ni mica la tecnologia antediluviana que s’usava; al contrari, encara ens meravella i ens deixa hipnotitzats l’escena final en què la pluja simulada de míssils es desferma a les pantalles de la sala de control de les forces armades nord-americanes.
I quina lliçó final: fins i tot l’ordinador rebel (Joshua) aprèn que les guerres són inútils, que mai ningú hi guanya quan esclaten. “Estrany joc, l’únic moviment bo és no jugar”, confessa la seva veu artificial, per a continuació preguntar a la sala: “Per què no juguem als escacs?”
Ara que sense solta ni volta tornem a reviure aquells anys de la guerra freda, estaria bé que els Biden i Putin de torn (i tota la patuleia que dirigeix el món o que almenys ho fa veure) s’agafessin dues horetes i disfrutessin d’aquest film que està a punt de complir quaranta anys. Això, i que enviïn els seus soldats a jugar a les caniques. En el meu cas, aprofitaré per revisar Aurora roja (Red dawn, 1984), no sigui el cas que el dirigent rus ja hagi fet els deures i ens avanci a tots per la dreta...
