Pantalla

LA GUERRA NO ÉS UN JOC

L’evo­lució tec­nològica és inces­sant i quan més te n’ado­nes és quan veus pel·lícules de fa uns anys. Aquest exer­cici sa que fem en aquesta secció per­met com­pro­var com tot ha can­viat, i de quina manera. Per exem­ple, sem­bla men­tida però fins a prin­ci­pis dels vui­tanta no estàvem ave­sats a veure ordi­na­dors a les pel·lícules, més enllà de les espa­ci­als. El 1983, però, una pel·lícula ho va revo­lu­ci­o­nar tot. Par­lem de Jocs de guerra.

Amb l’eslògan de “És un joc de nens... o és el començament de la guerra nuclear?” vam apren­dre, tot men­jant cris­pe­tes, què era hacke­jar. I això no és tot, aquest film apa­rent­ment ino­fen­siu ens va obrir els ulls al nou món que ens cau­ria a sobre, on els pro­ble­mes de segu­re­tat a la xarxa esta­rien a l’ordre del dia i on una inter­net ens posa­ria a l’abast de tot i més. I com era d’espe­rar, és clar, va inci­dir en un tema que es con­ver­ti­ria en un man­tra de l’època: el perill que suposa dei­xar cer­tes deci­si­ons cru­ci­als en mans d’un ordi­na­dor.

Jocs de guerra va ser inno­va­dora en molts aspec­tes i res­pon­sa­ble que molts ado­les­cents ens llancéssim de pet a les nos­tres esti­ma­des Com­mo­dore, Ams­trad i ZX Spec­trum, com en el meu cas. La gran majo­ria, però, ens vam limi­tar a jugar amb aque­lles maqui­ne­tes (així les ano­me­na­ven els grans) i mai no vam pas­sar de copiar unes ordres en el llen­guatge Basic que només ens per­me­tia repro­duir algun joc de pa sucat amb oli. No vam pas can­viar les notes del cole, tam­poc vam tru­car gra­tis des d’una cabina ni, com també fa el pro­ta­go­nista del film, vam pro­moure un conat de la ter­cera guerra mun­dial.

David Light­man (esplèndid Matt­hew Bro­de­rick, com la resta del repar­ti­ment) no és més que un jove rebel incon­for­mista que, sense pre­ten­dre-ho, s’intro­du­eix als ordi­na­dors que con­tro­len la defensa aero­es­pa­cial dels EUA, ales­ho­res immer­sos en la guerra freda amb el bloc soviètic. La cosa es com­plica, perquè els engi­nyers mili­tars aca­ben d’ator­gar tot el poder de decisió a una màquina que és cosina ger­mana de Hal 9000 (la de 2001: Una odis­sea de l’espai) i la seva volun­tat juga­nera fa que posi en escac les super­potències i, de retruc, la super­vivència humana. Jugar. Sim­ple­ment això. Per sort nos­tra, és el jove hacker qui ens salva, i no la colla de mili­tars i polítics inútils –en aquell moment, encara que no el citin, els EUA esta­ven lide­rats per Rea­gan, aquell cow­boy medi­o­cre que encara jugava a ser actor amb armes de foc reals i de des­trucció mas­siva.

La pel·lícula la va aca­bar diri­gint un d’aquells rea­lit­za­dors de qui deien que “tenia ofici”, per no adme­tre que era molt bo. Ho demos­tra el fet que el film hagi superat el pas del temps amb nota, que es man­tin­gui en forma, sobre­tot pel que fa a ritme i actu­a­li­tat del dis­curs. No l’afecta gens ni mica la tec­no­lo­gia ante­di­lu­vi­ana que s’usava; al con­trari, encara ens mera­ve­lla i ens deixa hip­no­tit­zats l’escena final en què la pluja simu­lada de míssils es des­ferma a les pan­ta­lles de la sala de con­trol de les for­ces arma­des nord-ame­ri­ca­nes.

I quina lliçó final: fins i tot l’ordi­na­dor rebel (Jos­hua) aprèn que les guer­res són inútils, que mai ningú hi gua­nya quan escla­ten. “Estrany joc, l’únic movi­ment bo és no jugar”, con­fessa la seva veu arti­fi­cial, per a con­ti­nu­ació pre­gun­tar a la sala: “Per què no juguem als escacs?”

Ara que sense solta ni volta tor­nem a reviure aquells anys de la guerra freda, esta­ria bé que els Biden i Putin de torn (i tota la patu­leia que diri­geix el món o que almenys ho fa veure) s’aga­fes­sin dues hore­tes i dis­fru­tes­sin d’aquest film que està a punt de com­plir qua­ranta anys. Això, i que enviïn els seus sol­dats a jugar a les cani­ques. En el meu cas, apro­fi­taré per revi­sar Aurora roja (Red dawn, 1984), no sigui el cas que el diri­gent rus ja hagi fet els deu­res i ens avanci a tots per la dreta...

WAR GAMES / JOCS DE GUERRA Direcció: John Badham Producció: Leonard Goldberg, Bruce McNall, Harold K. Schneider, Rich Hashimoto Guió: Lawrence Lasker Walter F. Parkes País: Estats Units Any: 1983
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor