“El desarrelament fa que visquis a mitges; ets en terra de ningú”

Sí. A Geosmina el gran tema de fons és el desarrelament, que tant pot ser físic, geogràfic o respecte a llocs (de no viure al poble on vas néixer), com també el desarrelament de no tenir el teu lloc a la xarxa comunitària, en les relacions... És un nom molt terrós, però és una novel·la que precisament parla del contrari. Vaig voler jugar molt en tota la novel·la amb les olors, amb el paisatge, amb tot allò més sensorial. I en tota la trama anava repartint-ho i és un element més que lliga les vides dels diferents personatges. Crec que gairebé tots els personatges, menys el pare, en algun moment han tingut consciència d’aquesta olor, i això em va fascinar; que fos un element perdurable, que tothom ha notat aquesta olor: nosaltres, els fills, els pares, els iaios... És una olor que perdura en el temps i que es manté a pesar de tot el que pugui canviar. Per això em va fascinar. És un element que permetia anar saltant de personatge en personatge mitjançat el record de l’olor.

La Llúcia [la protagonista] ha normalitzat el fet de no tenir aquest vincle matern. Quan és més menuda veu, respecte de les altres mares, que té una mare diferent, que potser les altres mares no fan certes coses i la seva sí... Però al final ha crescut normalitzant aquest tipus de relació i aquest tipus de tendresa tan mesurada i ho ha acabat aplicant a la seva vida. El desarrelament fa que visquem una vida molt mesurada, molt a mitges, perquè alguns personatges, sobretot la mare, viu la seva vida perquè no ha sabut acceptar la vida que va escollir tenir; no ha acceptat la vida que ha escollit tenir per una decisió que no es va atrevir a prendre en aquell moment.

Sí, sobretot aquí el que importa és que les decisions que prenem les prenguem realment sent molt conscients de quines són les conseqüències i de què ens poden comportar. I un cop preses, saber fer encaixar la vida que no hem decidit tenir. Quan no ho fem així, el que ens passa és que no estem vivint la vida que hem escollit, perquè estem amb el cap a l’altra vida que hauríem pogut portar. I no estem vivint aquella vida perquè vam decidir no fer-ho: estem en terra de ningú de la nostra pròpia vida. No acabem d’estar ni aquí ni allà.

A títol personal, sí que pateixo el desarrelament físic. Amb les companyes de Diàspora Ebrenca ho comentem sovint. I ara potser perquè reparteixo millor el meu temps, però per a mi va ser un trasbals psicològic molt gran empadronar-me a Barcelona. Vaig tardar molts anys a fer-ho i ho vaig fer per una cosa tan pràctica com poder aparcar el cotxe al carrer. Aquest era el motiu principal. Jo he nascut al poble, però no hi visc, i quan hi vaig, veig que les relacions s’han refredat i que allà no hi tinc una vida. I visc a Barcelona, però jo no me’n sento, de Barcelona. Les primeres eleccions municipals que vaig haver de votar a Barcelona van ser traumàtiques, perquè jo estic acostumada a viure molt aquestes eleccions; soc politòloga i els dies electorals al meu poble eren un esdeveniment; sorties a primera hora del matí i fins després del recompte de vots no te n’anaves a prendre alguna cosa. Aquí, a Barcelona, ho vaig viure com un xoc. I hi ha petites coses del dia a dia que vas acceptant amb el pas del temps, però es nota molt que no acabes de tenir un lloc.

Diàspora Ebrenca va néixer a partir d’aquesta situació que estàvem vivint algunes persones. Teníem contacte entre nosaltres, tot i que no hi havia una amistat prèvia. Com que totes patíem aquesta sensació a Barcelona, teníem ganes de crear una mena de xarxa, una mica com si fos fins i tot una comunitat veïnal. Un grup de gent de confiança que podíem tenir aquí. Vam començar a quedar de manera informal i després vam decidir constituir-nos en associació. Estem molt contentes. A més, amb el confinament hem pogut teletreballar i, d’alguna manera, hi ha diàspora ebrenca tant a Barcelona com vivint al poble, ara.

Per a mi això era molt important, precisament pel tema de la novel·la. Volia parlar del desarrelament geogràfic i també emocional. I per a mi era molt important que tots els llocs fossin definits, tret del lloc d’origen, que és realment allà on hi ha la ferida, allà on va començar a fallar la relació que a la protagonista no li ha permès vincular-se. Però, en canvi, els altres llocs que han rebut a la Llúcia sí que volia que hi fossin ben definits.

Podem pensar que és el Perelló. Hi ha elements que ho poden fer pensar. De fet, hi ha un element molt característic, que surt en algun moment a la novel·la, i que també comparteixen molts pobles de l’entorn, com és la boira que baixa de Lleida per la vall del riu i que crec que acaba al Perelló. O les oliveres... Hi ha molts elements que poden fer pensar que és el meu poble. El paisatge del Delta en si és molt diferent al que jo descric. Sí, podria ser el meu poble.

Des del punt de vista de la protagonista, sí que hi ha aquesta crítica. Ella ha fugit del seu poble, no per culpa del poble, però sí de les dones, o de les nenes i els nens, o de l’escola... Hi ha una escena a la novel·la en la qual la Llúcia, quan era petita, va sentir dir a algunes coses sobre la seva mare i a ella li surt un instint protector. Això és molt de poble, molt rural.

La mare influencia molt la Llúcia, i totes dues viuen aquesta soledat; necessiten la soledat en la seva vida. La novel·la parla també del fet d’entendre la mare, de reconciliar-se amb la història, no només de la mare, sinó la familiar. També per poder entendre i per adonar-nos que ens acabem convertint en alguna cosa similar. L’evolució de la Llúcia és que acaba entenent i acaba acceptant que pot ser així. És una manera de reconciliar-s’hi.

L’hi aboco poc. Però jo sempre dic que només puc escriure de les coses que m’han travessat o de les coses que realment sento molt. Perquè jo m’implico molt en les coses que escric. Necessito tenir molta informació, i això només ho tens quan ho vius. Hi ha escenes i paisatges que jo he caminat i he conegut; i hi ha emocions que jo he sentit, perquè si no seria incapaç de descriure-les. Però la trama, la història familiar, és ficció.

Ha ajudat, sobretot en la disciplina. Quan t’enfrontes a escriure una novel·la per primera vegada, és un projecte molt gran. Suposo que hi ha gent prou valenta per llançar-s’hi de cap i anar escrivint a mesura que li raja. Jo soc incapaç de fer-ho així. Era un projecte que volia fer, en tenia moltes ganes, però no sabia com enfrontar-m’hi, ni a l’hora de començar-la, ni com estructurar la novel·la. Per a mi, l’Ateneu sobretot va suposar aquesta disciplina de dedicar-hi temps, d’anar cada setmana a les classes, de compartir la lectura amb la resta dels alumnes, de rebre també les seves novel·les... Sempre diuen que et donen la caixa d’eines, però una vegada ja les tens, te n’has d’oblidar. I això és el que vaig fer a Geosmina. La trama la vaig dissenyar a l’Ateneu, però després l’he anat variant, l’estructura s’ha mogut...

Sí, gaudeixo molt, també quan llegeixo, si em sorprenen, haver de reaccionar i pensar on estic. El joc dels flashbacks m’agradava molt. I si no ho hagués fet així, si fos una novel·la cronològica, el que hauria pogut passar és que la història de la mare i de la Coya [l’amiga de la mare] haurien agafat molt més pes. Necessitava recórrer als flashbacks per dosificar el passat.

Sí. Dins de la novel·la hi ha molts llibres, fins i tot alguns de forma inconscient. En un moment determinat faig referència a la cambra pròpia. I també en l’aspecte tècnic, un altre dels meus referents és Maggie O’Farrell. No he pogut llegir mai un llibre seguit d’aquesta escriptora irlandesa; no l’he pogut agafar i acabar-lo, perquè sempre m’ha despertat molta creativitat la manera com ella estructura el text i hi juga.

Va ser un procés llarg, però també per culpa meva, perquè quan vaig acabar la novel·la no em vaig llançar directament a buscar una editorial, sinó que la vaig passar a persones conegudes que sabien que escrivia i que tenen contacte amb el món de la literatura, per tal que em donessin la seva opinió com a primers lectors. Després vaig fer molts processos de revisió. I vaig optar abans per una editorial on la van tenir un any. La covid va suposar un moment molt difícil per al món editorial i va fer aturar molts projectes; el meu, n’era un. Quan es va desencallar aquí, ja vaig contactar amb Penguin.

Sí, però també soc molt conscient que és molt difícil. Viure només d’escriure no és un camí viable ara mateix. Gaudeixo moltíssim de la meva feina a la Generalitat, i també és una feina que em permet tenir temps per poder escriure. Tot i que m’encantaria dedicar més temps a l’escriptura, ara mateix la situació és la que és.

Sí, la meva voluntat és que sigui així. Geosmina és una novel·la que vaig acabar fa tres anys, tot i que el procés editorial ha implicat molta revisió i molt contacte amb el text. Durant aquest temps de buscar una porta de futur per a la novel·la que ja havia escrit, també han anat sorgint idees per a una de nova. Tinc un altre projecte al cap.

Està molt verd, encara. Vaig començar a escriure’l a l’estiu, però després el vaig aturar perquè em presentava a oposicions. És allò que dèiem d’haver de combinar la vida que t’agradaria amb la vida que pots tenir. Un dels temes dels quals m’interessa parlar en la nova novel·la és sobre la violència psicològica, però una violència molt subtil, a la qual estem molt acostumades a viure en el dia a dia. Aquella violència que, si no pares bona atenció, no la notes fins que t’ha desarmat completament.

Sí, la patim més les dones pel mateix procés de socialització. Al final acabem com desacreditant-nos i minimitzant allò que sentim i posant en dubte qualsevol cosa de les que pensem... Tot això és conseqüència d’un procés de desgast que gairebé no es nota.