MAUGHAM, EL MESTRE DE LA TRAMA

En els seus soliloquis del Premi Planeta, mentre explicava la història de l’editorial, o en converses en privat, l’enyorat editor José Manuel Lara explicava que al començament de Planeta, o encara abans amb la fallida Editorial Lara, l’únic autor que donava diners era William Somerset Maugham. He pogut comprovar en una vella edició de Soberbia de l’Editorial Lara que algunes de les seves novel·les havien arribat a les terceres i quartes edicions. Per què passava això en l’Espanya dels anys quaranta i cinquanta, amb enormes restriccions i una població majoritàriament analfabeta i pocs lectors? Senzillament, perquè les novel·les de Maugham són per a tots els públics, els interessats en l’argument i els que busquen alguna cosa més enllà de l’entreteniment bàsic de la lectura. L’obra novel·lística i teatral de l’escriptor més llegit a l’Anglaterra de la seva època es manté ferma com el primer dia. La seva narrativa es desenvolupa entre el final del segle XIX i el 1962, tres anys abans de la seva mort a Niça, el 1965. Bona prova d’aquesta afirmació són les dues novetats que ens ofereix l’encertada col·lecció “Petits plaers” de Viena Edicions: la recuperació de la traducció que Julià de Jòdar va fer el 2010 d’Una vil·la a Florència, i la que acaba de publicar Yannick Garcia de La carta, totes dues excel·lents fent lliscar les trames de Maugham per un català sobri i efectiu. Una vil·la a Florència, del 1941, i La carta, del 1927, s’inscriuen dins la narrativa breu de Maugham. A la primera, una vídua de 30 anys, que ha patit un matrimoni extravagant durant dos anys, va a parar a una mansió a Florència, on serà cobejada per diferents personatges amb l’aspiració de tornar-la a casar. El destí ho impedeix després d’una nit absurda amb un refugiat austríac, que tindrà conseqüències per al futur de la jove viuda. A La carta també toparem amb escenaris exòtics, ja no a la Toscana sinó a Singapur, amb una mort que portarà la protagonista a un procés judicial. Els arguments ens mostren dones de l’alta burgesia, fins i tot de la imperial, en circumstàncies hostils. També històries d’amor en paral·lel que poden contemporitzar les situacions.

El que resulta sorprenent encara ara en la narrativa de Somerset Maugham és el seu poder i domini sobre la trama i el ressort que ens impulsa cada cop que el fil pot perdre interès. La sorpresa és continuada. Si les ficcions amb senyoretes no poden diferir gaire de les de Corín Tellado –menyspreada, però de construccions depurades–, el britànic fa que el lector estigui contínuament atrapat dins unes nouvelles marcades per la destresa i l’articulació perfecta dels personatges, allò que tant interessava el seu contemporani, el també novel·lista i crític E.M. Forster. Som al davant d’un gegant que ens ofereix els drames d’unes damisel·les en aparença caigudes al pou del determinisme. Maugham fa de tot mentre la naturalitat de la seva prosa, gairebé cinematogràfica, imposa la nostra atenció.