LA POESIA DE DOBRY, CIUTAT DE BARCELONA

Edgardo Dobry (Rosario, 1962) és un dels poetes més interessants del panorama actual. Instal·lat a Barcelona des de fa dècades, professor de la UB i veí del barri de Vallcarca, la seva obra és original i alhora clàssica. La compagina amb la tasca de traductor, en què ha fet versions inspirades de poetes com Ronsard, Sandro Penna, William Carlos Williams, John Ashbery i assagistes com Giorgio Agamben i Roberto Calasso, entre d’altres. Alguns dels seus llibres importants de poesia, El lago de los botes i Cosas, han estat publicats a la capital catalana per la prestigiosa col·lecció de Lumen, i fa uns mesos el Club Editor de Maria Bohigas va presentar El parasimpático, guardonat amb el Ciutat de Barcelona, un dels més premis de la crítica més rellevants del territori.

En al·lusió al sistema parasimpàtic, que té funcions bàsiques de l’organisme sobre les quals el cervell no té cap domini, per exemple el batec del cor, el moviment dels pulmons o les secrecions glandulars, el seu significat entra de ple en el territori de la poesia. Amb la mateixa autonomia, Edgardo Dobry construeix una col·lecció de poemes de gran talent, en què podem trobar “el casco rojo en bicicleta daba vueltas al estanque”, el dia del partit de futbol en què l’Argentina va derrotar Nigèria, i en què van ser superats per França, o les formes de consol, referint-se a la poesia i l’art.

Dobry ens ofereix un conjunt entre el surrealisme digerible, les imatges quotidianes i unes reflexions que entren de ple en el que es podria considerar poesia horaciana, fins i tot en l’ovidiana, per no parlar de Wallace Stevens, el més pròxim als temes que desenvolupa el poeta de Rosario. El parasimpático és un llibre superb, impactant i, alhora, accessible. La simpatia i el sentit de l’humor sepulten el tedi de la vida adulta i tot entra en una dimensió jove, d’una alegria encomanadissa. La sensació per al lector és la de compartir la bellesa de les descripcions amb uns estats d’ànim en què la poesia sura i es recrea dins una combinació entre el surrealisme quotidià esmentat i unes cadències simbolistes que atorguen als artefactes dels poemes una compensació a la narrativitat, també protagonista en les digressions constants que eleven els poemes, sobretot en el rèquiem final, que comença amb una cita extraordinària d’Anna Akhmàtova: “Els retrats només són definitius quan el retratat se’n va.” Amb elements autobiogràfics de l’odissea diària, com ara la infantesa amb els avis en un bar de Camprodon on posaven la música massa alta. El poema llarg clou una col·lecció de versos que confirmen el geni de Dobry, una visió del món original i humanista, plena pel gust per les coses petites, una consolatio, proemi i laudatio que mitiguen el vici de viure, la manera de fumar profunda de Maria Zambrano i les lectures com a complement a una certa fatiga existencial, que eludeix amb saviesa a la recerca del vers dels déus.