VAQUILLA 2.0

Qui encara tin­gui a la memòria les pel·lícules dels anys vui­tanta del gènere quin­qui, sense dubte no es tro­barà estrany i sí pot­ser con­for­ta­ble amb Las leyes de la fron­tera, nomi­nada a tretze guar­dons en els XIV Pre­mis Gaudí i basada en la novel·la homònima de Javier Cer­cas. Els films refe­ren­ci­als i tro­nats d’una altra dècada i època, diri­gits per José Anto­nio de la Loma (Yo, el Vaqui­lla, Per­ros Calle­je­ros) o Eloy de la Igle­sia (El pico, Cole­gas, Nava­je­ros, La estan­quera de Valle­cas) eren pro­duc­ci­ons modes­tes, de baix pres­su­post i fac­tura, però amb molta intenció i volun­tat. I de vega­des, massa rea­li­tat i tot. Ara, Daniel Monzón (La caja Kovak, Celda 211, El Niño) recu­pera aquest cinema dur de violència i delinqüència de barri, però per sort, amb una rea­lit­zació tècnica molt per sobre de la de les obres esmen­ta­des.

El direc­tor mallorquí, que com demos­tra la seva fil­mo­gra­fia es mou bé en l’acció, manté l’estil i la carac­te­rit­zació d’una època i uns per­so­nat­ges en què només valia la super­vivència i pre­do­mi­nava l’anal­fa­be­tisme. No en el cas de l’ina­dap­tat pro­ta­go­nista, que lluny d’aquests este­re­o­tips va a parar a un grup prou inepte però vio­lent de joves atra­ca­dors que viuen la vida a mil per hora. El per­so­natge de Mar­cos Ruiz, Igna­cio Cañas, el Gafi­tas –així el bateja el cap de la banda–, hi arriba per raons i moti­va­ci­ons ben dife­rents de les que mouen aquests indi­vi­dus aso­ci­als, dro­go­ad­dic­tes i mar­gi­nals, però autèntics. Qui mana, Zarco –geni­al­ment carac­te­rit­zat per Chechu Sal­gado–, l’aco­llirà com un més i posarà a prova els seus límits. Tot això per­metrà al pro­ta­go­nista esca­par d’una rea­li­tat que no estima, un altre tipus de mar­gi­nació, que l’angoixa i que no li aporta cap rumb. Amb Zarco i la sal­vatge i espec­ta­cu­lar Tere (Begoña Var­gas), el Gafi­tas es tro­barà a si mateix i se sen­tirà un més. I tro­barà alguna cosa més, el seu des­per­tar en l’amor i el sexe. Tot en un. Bingo per ell, tot i que al final, com es podia espe­rar, per cre­uar tan­tes línies aca­barà tan mala­ment com la seva banda.

S’ha de des­ta­car la fantàstica esce­no­gra­fia de la Girona i la Costa Brava de finals dels setanta, i també el per­fil ima­gi­nat i dibui­xat d’una Guàrdia Civil de l’època, més tòxica i ino­pe­rant que el mateix grup del Zarco. La sala de jocs que regenta Pep Cruz, el bar La Font... tot rut­lla en aquesta encer­tada i autèntica posada en escena, amb molts actors debu­tants i pro­ce­dents de l’extra­radi. Al final, el pro­ducte esdevé fresc i creïble per tots aquests motius. La pel·lícula entreté i, a més, diu coses, amb un ritme nar­ra­tiu i vio­lent que ens recorda el gènere esmen­tat a l’inici, en què tot anava molt ràpid i entre­ban­cat. Amb Monzón, això sí, fac­tu­rat amb classe i mes­tratge, i amb tocs de road movie. El direc­tor torna a demos­trar que es pot fer acció també a casa nos­tra, no només a Hollywood, i que aquí es pot fer real sense abu­sar d’efec­tes i exces­sos. Monzón mesura i bar­reja amb cura tots els ingre­di­ents, perquè el resul­tat final sigui molt més que una pel·lícula de delinqüència. De fet, és una pel·lícula d’amor i amis­tat.