MEDITACIÓ SOBRE LA ‘ILÍADA’

L’element determinant del Bé és la sorpresa. L’habitant de la posthistòria està tan acostumat al Mal, tan resignat, que quan apareix el Bé es fa arrasador perquè no se l’espera. La perversitat del Bé és la seva inconstància, la insuportable banalitat amb què va i ve, amb què es transforma. Quan ha acabat l’exhibició enlluernadora, el Mal mediocre preval.

Quan apareix un dimoni sol ser per negociar i pactar, així que per poca experiència de la vida que tingui el pseudoabduït mirarà què en pot treure: un poder a canvi de l’ànima, parlem-ne. En algun moment ha semblat mai a algú tan terrible? Si apareix un àngel sí que és per fugir de terror, inútilment, segur.

Les fascinacions pel Bé i/o pel Mal són insubstancials si un aixeca la mirada per sobre de la quotidianitat. No només ho van fer els ioguis i els budistes, on el Bé s’assimila amb donar, agrair i compensar, i el Mal amb gastar de més i no retornar, sinó també Homer i els tràgics grecs. El món hel·lènic grinyola si se’l vol encaixar en categories morals. Qui és el dolent de la Ilíada? Paris l’egoista que pren una dona que segons els usos del moment no li pertoca i desencadena una guerra? Menelau, el cornut ressentit que no ho pot deixar passar? Agamèmnon l’egòtic fatu que per prendre el que no és seu passa damunt de tots sense atendre conseqüències? Hèctor és el bo i Aquil·les el dolent? Com s’explica, més tard, com tracta el vell Príam? Qui són els bons, els grecs emparats en la justícia de la questa de recuperar el que és seu, o els troians civilitzats i pietosos sempre disposats al pacte? Qui són els dolents, els grecs bàrbars assaltants o els lladres troians? L’argument de la història és la ira venjativa o la compassió? Sobre l’equilibri entre una cosa i l’altra bascula el fracàs de la civilització, del qual és difícil defugir l’obligació de repartir-ne les responsabilitats, perquè que ja hagués nascut tarada i fracassada no eximeix els descendents de la col·lectivament psicòtica perpetuació de la lacra.

A Troia no hi va haver una guerra, sinó un estat de guerra civil polsant, renovada quan els vencedors ocupants d’Ilió ja s’havien tornat troians en la generació següent –l’arqueologia ho confirma: hi ha com a mínim nou Troies destruïdes i edificades una sobre l’altra–, i no hi pot haver bons ni dolents perquè Homer mateix (o qui fos l’autor de la Ilíada) és tan hereu dels uns com dels altres.

El Bé i el Mal no s’encarnen en individus, són el conflicte interior de cadascú. Però, fins i tot sense capellans, això no ho tenim operatiu.