MELCIOR COMES, ARQUITECTE

En una novel·la la veu és important, com ho és la psique dels personatges, però perquè s’aguanti de debò calen coneixements d’arquitectura narrativa. Als 20 anys es pot tenir una veu pròpia, i també bones idees, però per construir amb solvència una novel·la de més de cinc-centes pàgines –per dominar el càlcul d’estructures– calen dècades de lectures, anàlisis i provatures.

Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) no només guanya ofici amb l’edat, sinó també ambició. La novel·la que acaba de publicar, Tots els mecanismes, és un edifici complex que presenta un ventall de recursos: monòlegs, articles, entrevistes, teatre, somnis, narrador interposat, i també capítols polifònics que apleguen intervencions dels personatges encara que no coincideixin en el temps ni en l’espai. Un dels protagonistes és el mateix Melcior Comes, del qual a la novel·la s’inclouen esborranys i reflexions (“Sovint escriure és la pitjor part d’escriure”).

Que Comes no és un escriptor merament intuïtiu ho sabem per les anàlisis que vehicula regularment a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Fa un any, Albert Sánchez Piñol va publicar un llibre que, segons ell mateix, era el primer que explicava com construir una història, i Comes va reaccionar amb una rèplica demolidora a Núvol en què citava tot de narratòlegs (començant per Aristòtil) que havien explicat els mecanismes, i millor, abans que l’autor de Victus.

Tots els mecanismes és una història de sexe, drogues i corrupció. La barreja de saga mallorquina, crim enigmàtic i poder empresarial suggereix una barreja d’autors que difícilment haurien compartit una conversa: Truman Capote, Raymond Chandler i Tom Wolfe, i també Carme Riera, Jaume Fuster i Baltasar Porcel. La combinació de cínics, messiànics i sicaris, als quals podem afegir drogoaddictes, polítics i constructors, pot fer perdre peu al lector, però l’autor sempre sap on és –i què sap– cada personatge. No puc evitar imaginar-me Melcior Comes envoltat d’esquemes, arbres genealògics i organigrames com els que inspectors d’homicidis enganxen a la paret del despatx.

El rerefons de la novel·la Tots els mecanismes és el poder (econòmic, polític, eròtic), però el que destaca més és la manera com està escrita. L’autor, que utilitza quinze punts de vista, confessa que hi ha invertit unes sis mil hores, que ve a ser una jornada laboral continuada durant tres anys. Aquestes dades ens duen al vell tema de la professionalització: els ingressos d’un novel·lista català són suficients per mantenir aquest ritme de treball? Per molt voluntarisme que hi posem, si el mercat no retorna aquesta energia, hi ha el perill que en català s’acabin tours de force com aquest i ens haguem de conformar amb primeres novel·les d’autors joves, que inexplicablement són les que en els últims anys guanyen els premis a la millor novel·la de l’any.