Història
ELS ROSTRES DE L’ODI
Les fake news no són un invent recent. Els règims autoritaris les han utilitzat, des de temps llunyans, per tal de justificar l’accés i el manteniment del poder, talment com la violència indiscriminada o la por permanent. Des del primer moment, els impulsors del cop d’Estat del 18 de juliol del 1936 (de l’alzamiento o la cruzada, segons la terminologia que acabarien imposant) van transmetre la idea que hi havia un “contuberni judemasònic bolxevic”, l’objectiu del qual era destruir Espanya i la civilització cristiana. Ells, doncs, eren els salvadors d’una “pàtria en perill”.
En el seu darrer llibre, Arquitectes del terror, l’historiador Paul Preston, un dels millors coneixedors de la Guerra Civil i el franquisme, desmunta aquesta invenció. I ho fa d’una manera original, a través de les vides creuades dels arquitectes que van dissenyar aquesta gran mentida. Un policia, un capellà, un aristòcrata, dos militars i fins i tot un poeta, José María Peman. Alguns se la creien. D’altres van fer mans i mànigues per fer-la creïble. Més enllà de l’objectiu que els unia, es tracta de personatges inquietants. En algun cas, veritables psicòpates, com ara el general Queipo del Llano, que amb la seva veu enòlica advertia que amb l’arribada dels feixistes les dones sabrien “què és un home i no els milicians maricons”. El general no només practicava la incontinència verbal des de Ràdio Sevilla, sinó que va supervisar directament una repressió salvatge a Andalusia i Extremadura que va provocar més de 40.000 morts. Resulta esfereïdora, també, la trajectòria de Gonzalo de Aguilera, comte d’Alba de Yeltes, que defensava que la repressió era un “sacrifici necessari de la classe obrera” que calia fer periòdicament, com si es tractés d’una esporgada de males herbes. Aquests i altres personatges, veritables rostres de l’odi, apareixen retratats en un llibre en què, com tots els que ofereix Preston, conté un munt d’erudició i una interpretació suggeridora.
