Veiem cada dos per tres a les notícies com a Ucraïna s’estan formant milícies de gent normal i corrent que s’entrenen per combatre una invasió suposadament imminent. Si l’amenaça és real, o no, ho deuen saber els entesos, però que una part del poble s’està armant en són testimonis els enviats especials que se’n fan ressò a les notícies. Uns ho deuen aplaudir, d’altres simplement deuen entendre els seus temors i molts es deuen posar les mans al cap, però el que ningú no dubta és que tornem a respirar els aires d’aquella guerra freda que va enfrontar els països de l’òrbita nord-americana i russa.

Això d’armar-se i constituir milícies de guerrillers “lluitadors per la llibertat”, però, és també molt americà. Ja sigui perquè els ciments de la seva nació es van forjar així –derrotant tot un Imperi britànic– o perquè així ens ho han venut a través de Hollywood.

Els que ja tenim una edat i encara vam viure els últims anys d’aquell enfrontament entre els blocs occidental i soviètic recordem que hi va haver una pel·lícula que va ser molt sonada: Aurora roja. Es tracta d’una cinta d’acció prèvia a l’explotació que en va fer la mítica Cannon Films amb productes com Invasión USA, de l’inefable Chuck Norris i que, en aquest cas, explica la història d’un grup d’adolescents de Colorado que, durant els embats de la Tercera Guerra Mundial i la invasió del seu país per part del victoriós bloc de l’Est, es veuen abocats a defensar les seves vides formant un grup de resistència que practica la guerra de guerrilles sota el nom de Wolverines, en honor a la mascota de l’institut. Que els invasors rojos, només començar, entrin a sac matant professors i alumnes la veritat és que és impactant, encara avui dia.

Aurora roja va ser tot un èxit de taquilla, i entre aquell jovent que disfrutava tant amb Rambo i Commandos va desfermar molt furor i autèntiques catarsis col·lectives durant les projeccions. Èpiques, diríem, amb gent aplaudint com al festival de Sitges quan degollen algú, com en el moment en què els joves fan caure un helicòpter soviètic al més pur estil mujahidí.

Si fem el sa exercici de contextualitzar, recordarem que aleshores al món es vivia intensament la paranoia de la possible invasió soviètica i la tensió per una possible guerra nuclear. El film de John Milius va explotar aquestes pors amb una història alternativa, on a Europa s’havia dissolt l’OTAN i Cuba havia envaït Mèxic i l’Amèrica Central aliant-se amb l’URSS, abans d’atacar els EUA. També venia precedit d’un recent èxit televisiu mundial com va ser V, sí aquella sèrie sobre una invasió extraterrestre de llangardaixos amb falsa aparença humana que eren combatuts per partisans de la resistència, com havien fet els francesos, holandesos o polonesos durant la Segona Guerra Mundial. Però a diferència de la mítica sèrie, aquí aquell nou brad pack (‘colla de mocosos’) amb Patrick Swayze, C. Thomas Howell, Charlie Sheen, Lea Thompson i Jennifer Grey al capdavant i l’evident tuf patriòtic tan propi de l’era Reagan –en plena efervescència el 1984– fa que hi hagi moments que semblin més cadells del Tea Party o militants trumpistes assalta-Capitoli que no pas salvadors de la llibertat.

No seré jo qui posi la mà al foc per John Milius, declarat anarquista de dretes i militarista nat, a qui respectem perquè ens va regalar els guions d’Apocalypse now i Jeremiah Johnson i perquè va dirigir l’estimada Conan el Bàrbar, però malgrat ser un film irregular, està ben farcit d’escenes d’acció d’espectacularitat operística i té una arrencada fulgurant que es va diluint a mesura que el relat avança. Sobre la qüestionada ideologia hi ha matisos: en el fons mai no s’amaga que la guerra té conseqüències nefastes, i per això molts dels protagonistes moren en la rebel·lió armada o, com a mal menor, es converteixen en gossos de la guerra. Al final, el preu sempre és massa alt.