Quan l’any 1981 Harrison Ford es va ficar dins la pell d’Indiana Jones de bracet del genial binomi George Lucas - Steven Spielberg, el gènere de pel·lícules d’aventures amb cercatresors va pujar a una altra dimensió. I els intents per compartir o allargar aquesta nova pàgina gloriosa del cinema d’entreteniment no han estat pocs. La búsqueda (2004), amb l’incombustible i ja cremat i espremut Nicolas Cage, va ser una còpia acceptable, tot i que, òbviament lluny de la mítica trilogia (la quarta la rebaixem a un esglaó inferior). Ara aterra una nova versió d’aventurer intrèpid, expert en història i arqueologia, amb l’excusa de l’èxit d’un dels videojocs més aclamats, Uncharted (‘inexplorat’). No han escatimat en mitjans per donar forma a aquest previsible i precuinat blockbuster dirigit per Ruben Fleisher, que va aportar alguna petita innovació amb la comèdia Zombieland (2009) i que ja es va moure en l’àmbit de les grans produccions per encàrrec amb la comercial Venom (2018).

Fleisher ha pogut comptar, a més, amb un actor i reclam a l’alça com a protagonista, Tom Holland (Lo imposible, Al cor del mar, Spider-Man), acompanyat del taquiller Mark Wahlberg (Boogie Nights, La tempesta perfecta, El planeta dels simis, Infiltrats, Shooter, Max Payne, The Fighter, Contrabando, 2 Guns, Transformers, Marea negra) i d’Antonio Banderas, que ja fa temps que combina amb encert el cinema d’autor europeu amb Hollywood. L’ídol malagueny és el dolent de torn, Santiago Moncada, i tot i intentar aguantar el personatge amb certa dignitat acaba morint de forma real i figurada, per sort, abans d’hora. I és que, en la mateixa línia, la forçada química entre els protagonistes naufraga també des del primer minut. Els diàlegs suposadament enginyosos i divertits entre Nate Drake (Tom Holland) i Sully (Mark Wahlberg) fracassen igual que Moncada. Tot això, afegit a un ritme narratiu irregular i a una història amb uns ciments que grinyolen, provoca un resultat decebedor, només digne per al consum exclusiu de crispetes. Això sí, les escenes aèries faran les delícies dels seguidors del cinema d’acció, ja que són el punt fort del film. I és que amb els efectes digitals, tampoc s’estan de res. L’altre atractiu el trobarem en un dels llocs del rodatge, Barcelona, on podrem gaudir del nucli històric i d’altres indrets prou reconeixibles.

Una llàstima que tot aquest embalatge, amb tres figures de primera línia, no doni l’encaix necessari per poder embadalir davant la gran pantalla. La trama, bàsicament, sustentada en la recerca per part de Nate i Sully del major tresor del món mai trobat, és un ganxo que no acaba de funcionar. Els salts i l’agilitat de l’Spider-Man més de moda davant el físic de Tati Gabrielle (recorda Grace Jones a Panorama per matar) quedaran en no res per la falta de sentit de tot plegat. L’argument està poc treballat, i si lliga és per fer mínimament creïble i lògica una recerca plena de tòpics. Això no serà obstacle per convidar-nos a una més que probable seqüela, que podreu intuir si teniu el valor d’aguantar fins al final dels crèdits.