ZOMBIS A L’INSTITUT

Si us agrada la temàtica zombi, no ho dub­teu: Esta­mos muer­tos de Net­flix és la vos­tra sèrie. Ara bé, si no us agra­den les vísce­res i tro­beu inver­sem­blant que un virus pugui con­ver­tir els humans en no morts, millor que bus­queu una alter­na­tiva. La sèrie arriba des de Corea del Sud, i encara que l’han vol­gut com­pa­rar amb El Juego del cala­mar, en rea­li­tat no és tan cruel. És cert que hi bro­lla la sang a litres, però a diferència dels res­pon­sa­bles del maca­bre joc, els zom­bis són pre­vi­si­bles: o cor­res molt i t’ama­gues, o se’t men­gen. No hi ha més mis­teri.

La història trans­corre en una fictícia ciu­tat sud-core­ana ano­me­nada Hyo­san. Una nit de pluja veiem com un dels alum­nes, amb l’uni­forme verd i blanc carac­terístic, és agre­dit pels seus com­panys fins que cau dal­ta­baix d’un edi­fici. Mira­cu­lo­sa­ment, però, es recu­pera i arrenca a córrer. L’endemà comen­cen les clas­ses amb nor­ma­li­tat a l’ins­ti­tut, fins que una alumna que es troba al labo­ra­tori de ciències és mos­se­gada per un ratolí fet ser­vir en expe­ri­ments. El res­pon­sa­ble d’aquests expe­ri­ments és un pro­fes­sor que resulta ser també el pare de l’alumne mal­trac­tat pels seus com­panys. La noia mos­se­gada és tras­lla­dada a l’infer­me­ria del cen­tre i comença a patir símpto­mes cada cop més estranys. Men­tres­tant, des­co­brim que els expe­ri­ments del pro­fes­sor tenien com a objec­tiu crear un virus per fer que les per­so­nes més vul­ne­ra­bles, com el seu fill víctima de bullying, es tor­nin més for­tes i agres­si­ves. La con­seqüència és una epidèmia zombi que aviat s’estendrà per tot l’ins­ti­tut i també per bona part de la ciu­tat.

Fent ser­vir el seu ins­tint de super­vivència, un grup d’alum­nes es va movent per tot el cen­tre, inten­tant esqui­var els zom­bis i con­fi­ant que algun adult els vindrà a res­ca­tar. En aquest grup hi ha l’espa­vi­lat Lee Che­ong-san i la inno­cent Nam On-ju, dos amics de la infància que no paren de bara­llar-se però que es pre­o­cu­pen cons­tant­ment l’un de l’altra. El pare d’On-ju és bom­ber, i quan s’assa­benta que hi ha pro­ble­mes a l’ins­ti­tut es debat entre aju­dar qui té més a prop (una famosa política) o anar a aju­dar la seva filla. En qual­se­vol cas, els con­sells que el pare sem­pre ha donat a la noia, que no és una estu­di­ant espe­ci­al­ment bona, resul­ta­ran clau perquè ella i els seus com­panys puguin aguan­tar sense ser mos­se­gats. En el petit grup de super­vi­vents també hi ha Lee Su-hyeok, que està secre­ta­ment ena­mo­rat de la dele­gada de classe, Choi Nam-ra, una noia solitària que no cau bé a ningú i que tindrà un paper clau en la super­vivència del grup. La sèrie, però, és coral, amb un gra­pat de per­so­nat­ges que les ani­ran pas­sant més o menys magres fins al desen­llaç final. Segu­ra­ment els seus noms resul­ten massa enre­ves­sats per des­ta­car-los, però val la pena acla­rir que els core­ans posen pri­mer el cognom (Lee, Nam, Choi...) i després les dues partícules que for­men el nom propi. La sèrie resulta tre­pi­dant per totes les cor­re­dis­ses geni­al­ment core­o­gra­fi­a­des. És cert que té la ine­vi­ta­ble part romàntica, però també tracta altres temes impor­tants, com la soci­e­tat jerar­quit­zada de l’ins­ti­tut i de la soci­e­tat, l’asset­ja­ment, la pressió per treure bones notes, la des­con­fiança envers els adults, la revenja, el clas­sisme... El resul­tat: un gran èxit inter­na­ci­o­nal, que segu­ra­ment tindrà una segona tem­po­rada.