Si us agrada la temàtica zombi, no ho dubteu: Estamos muertos de Netflix és la vostra sèrie. Ara bé, si no us agraden les vísceres i trobeu inversemblant que un virus pugui convertir els humans en no morts, millor que busqueu una alternativa. La sèrie arriba des de Corea del Sud, i encara que l’han volgut comparar amb El Juego del calamar, en realitat no és tan cruel. És cert que hi brolla la sang a litres, però a diferència dels responsables del macabre joc, els zombis són previsibles: o corres molt i t’amagues, o se’t mengen. No hi ha més misteri.

La història transcorre en una fictícia ciutat sud-coreana anomenada Hyosan. Una nit de pluja veiem com un dels alumnes, amb l’uniforme verd i blanc característic, és agredit pels seus companys fins que cau daltabaix d’un edifici. Miraculosament, però, es recupera i arrenca a córrer. L’endemà comencen les classes amb normalitat a l’institut, fins que una alumna que es troba al laboratori de ciències és mossegada per un ratolí fet servir en experiments. El responsable d’aquests experiments és un professor que resulta ser també el pare de l’alumne maltractat pels seus companys. La noia mossegada és traslladada a l’infermeria del centre i comença a patir símptomes cada cop més estranys. Mentrestant, descobrim que els experiments del professor tenien com a objectiu crear un virus per fer que les persones més vulnerables, com el seu fill víctima de bullying, es tornin més fortes i agressives. La conseqüència és una epidèmia zombi que aviat s’estendrà per tot l’institut i també per bona part de la ciutat.

Fent servir el seu instint de supervivència, un grup d’alumnes es va movent per tot el centre, intentant esquivar els zombis i confiant que algun adult els vindrà a rescatar. En aquest grup hi ha l’espavilat Lee Cheong-san i la innocent Nam On-ju, dos amics de la infància que no paren de barallar-se però que es preocupen constantment l’un de l’altra. El pare d’On-ju és bomber, i quan s’assabenta que hi ha problemes a l’institut es debat entre ajudar qui té més a prop (una famosa política) o anar a ajudar la seva filla. En qualsevol cas, els consells que el pare sempre ha donat a la noia, que no és una estudiant especialment bona, resultaran clau perquè ella i els seus companys puguin aguantar sense ser mossegats. En el petit grup de supervivents també hi ha Lee Su-hyeok, que està secretament enamorat de la delegada de classe, Choi Nam-ra, una noia solitària que no cau bé a ningú i que tindrà un paper clau en la supervivència del grup. La sèrie, però, és coral, amb un grapat de personatges que les aniran passant més o menys magres fins al desenllaç final. Segurament els seus noms resulten massa enrevessats per destacar-los, però val la pena aclarir que els coreans posen primer el cognom (Lee, Nam, Choi...) i després les dues partícules que formen el nom propi. La sèrie resulta trepidant per totes les corredisses genialment coreografiades. És cert que té la inevitable part romàntica, però també tracta altres temes importants, com la societat jerarquitzada de l’institut i de la societat, l’assetjament, la pressió per treure bones notes, la desconfiança envers els adults, la revenja, el classisme... El resultat: un gran èxit internacional, que segurament tindrà una segona temporada.