Totes les arts d’en Brossa

“Jo voldria tenir una ànima sense racons, que tot estigués a la vista.” Són paraules de Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), rei total i absolut, obert en canal, del Centre de les Arts Lliures de Barcelona, un projecte de la Fundació Joan Brossa que ha obert els ulls a Barcelona aquest hivern. El mecanisme engreixat del projecte, ja realitat, va fent via. El centre i tot el que guarda entre les seves parets no es poden encasellar, i caminar-hi per descobrir-ho té un punt de desordre –més sensació que realitat– que lliga amb l’esperit. Les paraules de l’inici són les mateixes que reben el visitant a Joan Brossa. La serp viva, primera experiència dins del que ha de ser una mostra permanent. La serp viva, a cura de David Bestué, s’hi estarà gairebé dos anys. Diu el text de la mostra: “Durant tota la seva vida, Joan Brossa va voler expandir el territori de la poesia seguint un impuls experimental. Aquest posicionament converteix l’obra extensa del poeta en un registre fidedigne i autoconscient del context històric, polític, social i cultural que li tocà viure.” A l’entrada mateix, presidint l’espai expositiu principal hi ha tot un emblema: el poema objecte que li va encarregar l’any 1989 l’aleshores alcalde de Sant Adrià de Besòs. Brossa va decidir dedicar l’obra a Josep Maria Porcioles, qui havia promogut la construcció de la Mina, a Sant Adrià, per acollir barraquistes. És Record d’un malson: una cadira d’oficina de ferro que sosté una safata de bronze amb el cap de marbre de l’alcalde Porcioles. Aquest poema escultura no va arribar a exposar-se i va passar per mil i una vicissituds, fins a arribar, definitivament al Museu de la Immigració, a Sant Adrià, a principis del segle XXI. Aquesta exposició s’articula en tres idees principals, com s’explica allí mateix: “El poeta com algú que registra la realitat –en alguns casos, de manera literal–; el poeta com aquell que investiga les eines amb què treballa, és a dir, el llenguatge, i, per acabar, l’escriptura com un exercici per posar a prova la imaginació, tot buscant un possible punt de fuga en àmbits tan diversos com l’il·lusionisme o el teatre. Sigui en format literari, visual, tridimensional o escènic, Joan Brossa va capturar la paraula pensada, escrita i llegida; la paraula trobada, escoltada i vista, la paraula viva.” Quan es va presentar, al desembre, tot passejant pel nou centre, Maria Canelles, una de les membres de l’equip de direcció col·legiat, incidia en la seva importància: “Els projectes que vinguin a aquest espai permanent sempre giraran al voltant de la figura i l’obra de Brossa.” No ho diu ningú, però aquesta zona permanent se sent com un esquelet vertebrador. Voltem acompanyats de David Bestué. “Se’m demanava no un resum, però sí una visió sobre l’obra del poeta. Jo tenia el handicap, i ho hauria de dir entre cometes –perquè és molt bo–, que s’havia fet una exposició bastant extensa de la seva obra al MACBA. Extensa i voluminosa. Així que em vaig estimar més portar poques peces però molt significatives i, de fet, n’hi ha que no pertanyen només a l’arxiu que es conserva al MACBA, sinó que venen d’altres llocs i són difícils de veure.” Hi ha tres apartats. El primer és poesia rasa: “Una poesia en què el poeta introdueix retalls de diaris, per exemple, o un llenguatge amb què es refereix al poder, amb què es riu de les lleis. Fins i tot introdueix allò que podia escoltar al carrer. Per a Brossa el llenguatge no només sortia de dins cap enfora, sinó que també el trobava al carrer i l’introduïa a la seva obra. En aquest sentit, el poemari Pluja seria molt paradigmàtic. És aquest poemari que és literalment això, fulles mullades per la pluja.” Aquesta seria una primera part, en què el component polític és molt fort. Això desembocarà en Record d’un malson, que ja hem citat. “Inicialment es va plantejar com un escultura per a l’espai públic. Ell va decidir que no volia fer un poema de celebració, sinó un antimonument a la persona que va projectar urbanísticament la Mina. I així és com el dedica a Porcioles, com aquell qui va empènyer el desenvolupament urbanístic. Brossa deia que els monuments també havien de servir per xiular, i no solament per aplaudir. Mai es va arribar exposar a l’aire lliure, però, i va restar en un magatzem municipal. De fet, hi ha dos retalls de premsa en què s’explica que van entrar al magatzem i van treure l’obra al carrer, i els problemes que això va comportar.” Continua Bestué: “Per a nosaltres, Record d’un malson és com un testimoni d’aquesta lluita política que continua durant la democràcia.” L’exposició avança, en una segona instància, per mostrar la relació directa del poeta amb el llenguatge, com a eina, l’abecedari mateix. Primera part, doncs, poesia rasa. Segona part, llenguatge. I la tercera, l’aventura d’introduir la imaginació. “El llenguatge li permetia, de sobte, deixar anar la ment tal com raja.” S’explica a l’exposició: “El poeta no va voler renunciar a introduir a la seva obra altres ingredients i inquietuds que el van portar a treballar amb l’inconscient o la màgia. Brossa sempre mostrà fascinació per l’il·lusionisme i pel transformisme, perquè es tractava de mecanismes que permeten modificar constantment la realitat, excitar-la amb allò inesperat.” De la mateixa manera que sentia aquestes inquietuds pels continguts, investigava altres formats, com el teatre o els guions cinematogràfics. De la paraula a l’acció.