De la mateixa manera que Alcarràs mai no tornarà a ser el mateix gràcies a l’èxit del film de Carla Simón, Texas mai no ho ha estat des que Tobe Hooper hi va posar els peus amb una càmera (i una serra mecànica). Aquests dies en què la cineasta catalana ha situat al mapa i ha fet mediàtic el petit poble del Segrià gràcies a l’Os d’Or aconseguit al Festival de Berlín –amb una pel·lícula que retrata un ofici i un món que s’apaguen, el de la pagesia–, casualment a Netflix han mobilitzat tots els algoritmes disponibles per colar-nos un hype per l’esquadra, Texas chainsaw massacre, seqüela tardana d’aquella fita del cinema de terror dels setanta.

Amb un altre estil, no cal dir-ho, i sense esmerçar-se ni a canviar el títol del film original, aquest intent fallit i tardà de continuació –gairebé cinquanta anys després!– també descriu un panorama crepuscular, per no dir desolador, d’una vida rural que s’extingeix per donar relleu a la voraç gentrificació, en aquest cas orquestrada per una colla d’influencers urbanites que arrasen amb tot fins que l’amic Leatherface posa les coses a lloc demostrant que ni prejubilat no ha perdut gens ni mica l’art d’esquarterar après després de tants anys practicant en un escorxador.

Que ambdues pel·lícules també comparteixin cartells amb els protagonistes marcats per contrallums dels últims rajos de sol del capvespre no fa més que afegir coincidències. Si més no, és l’excusa perfecta per parlar de La matança de Texas, l’original, és clar, la del 1974.

Rodada amb una sabata i una espardenya i amb el mateix esperit que George A. Romero a la La nit dels morts vivents, Tobe Hooper i una colla d’amics van aconseguir sacsejar l’audiència vestint la que encara es considera una obra cimera de l’American gothic i el folk horror, al nivell de Psicosi, amb la qual comparteix inspiració: els crims reals comesos per Ed Gein en els anys cinquanta. Incideix, per tant, en aquell terror atàvic de témer pels monstres que habiten a l’Amèrica profunda, amenaça latent a la plàcida existència dels visitants de les àrees urbanes que tan bé explotaria Hollywood després. Perquè encara que no en fos conscient, Hooper va abonar les llavors d’un gènere incipient que ens ha donat grans nits, l’slasher (subgènere en què l’assassí acostuma a matar gent jove).

I això que aquest film, de sanguinolent, no ho és tant. El mèrit és que ho sembla, i ja sigui pel poc pressupost o, és clar, per com van saber fer anar els recursos de què disposaven, el que van aconseguir és transmetre un mal rotllo que espanta. Hi va contribuir, sens dubte, la fotografia de Daniel Pearl, filmant amb un gra gruixut molt de cine veritée a l’europea, que aportava un hiperrealisme i una atmosfera bruta que van marcar tendència estilística.

El relat narra la incursió que fan un grup d’amics d’estètica hippy amb una furgoneta a la Texas rural, el cor de les tenebres. Semblaria un episodi més de Scooby-doo –aquí en comptes del simpàtic gos, un noi amb cadira de rodes força odiós–, perquè també de seguida passen coses rares, començant per l’aparició d’un personatge estrafolari que recullen fent autoestop. Que s’autolesioni tallant-se mentre riu no és allò que diríem gaire normal, de manera que el to s’enrareix i dona peu a una atmosfera malaltissa que ens va asfixiant. Tot es desferma quan apareix ell, Leatherface, el monstre sense humanitat, el primer gran assassí emmascarat –amb la seva careta de pell humana, tan bonica ella– agafant la primera presa i tancant de bat a bat unes portes que condueixen directament a la foscor més absoluta dels inferns.

La traca final d’aquesta festa de l’horror es completa amb un sopar familiar d’aquells que no oblides mai i un so de motoserra que ens perseguirà per sempre més en els pitjors malsons.