Pantalla

TEXAS NO ÉS ALCARRÀS

De la mateixa manera que Alcarràs mai no tor­narà a ser el mateix gràcies a l’èxit del film de Carla Simón, Texas mai no ho ha estat des que Tobe Hoo­per hi va posar els peus amb una càmera (i una serra mecànica). Aquests dies en què la cine­asta cata­lana ha situat al mapa i ha fet mediàtic el petit poble del Segrià gràcies a l’Os d’Or acon­se­guit al Fes­ti­val de Berlín –amb una pel·lícula que retrata un ofici i un món que s’apa­guen, el de la page­sia–, casu­al­ment a Net­flix han mobi­lit­zat tots els algo­rit­mes dis­po­ni­bles per colar-nos un hype per l’esqua­dra, Texas chain­saw mas­sa­cre, seqüela tar­dana d’aque­lla fita del cinema de ter­ror dels setanta.

Amb un altre estil, no cal dir-ho, i sense esmerçar-se ni a can­viar el títol del film ori­gi­nal, aquest intent fallit i tardà de con­ti­nu­ació –gai­rebé cin­quanta anys després!– també des­criu un pano­rama cre­pus­cu­lar, per no dir deso­la­dor, d’una vida rural que s’extin­geix per donar relleu a la voraç gen­tri­fi­cació, en aquest cas orques­trada per una colla d’influ­en­cers urba­ni­tes que arra­sen amb tot fins que l’amic Leat­her­face posa les coses a lloc demos­trant que ni pre­ju­bi­lat no ha per­dut gens ni mica l’art d’esquar­te­rar après després de tants anys prac­ti­cant en un escor­xa­dor.

Que amb­dues pel·lícules també com­par­tei­xin car­tells amb els pro­ta­go­nis­tes mar­cats per con­tra­llums dels últims rajos de sol del cap­ves­pre no fa més que afe­gir coin­cidències. Si més no, és l’excusa per­fecta per par­lar de La matança de Texas, l’ori­gi­nal, és clar, la del 1974.

Rodada amb una sabata i una espar­de­nya i amb el mateix espe­rit que George A. Romero a la La nit dels morts vivents, Tobe Hoo­per i una colla d’amics van acon­se­guir sac­se­jar l’audiència ves­tint la que encara es con­si­dera una obra cimera de l’Ame­ri­can got­hic i el folk hor­ror, al nivell de Psi­cosi, amb la qual com­par­teix ins­pi­ració: els crims reals come­sos per Ed Gein en els anys cin­quanta. Inci­deix, per tant, en aquell ter­ror atàvic de témer pels mons­tres que habi­ten a l’Amèrica pro­funda, amenaça latent a la plàcida existència dels visi­tants de les àrees urba­nes que tan bé explo­ta­ria Hollywood després. Perquè encara que no en fos cons­ci­ent, Hoo­per va abo­nar les lla­vors d’un gènere inci­pi­ent que ens ha donat grans nits, l’slas­her (subgènere en què l’assassí acos­tuma a matar gent jove).

I això que aquest film, de san­gui­no­lent, no ho és tant. El mèrit és que ho sem­bla, i ja sigui pel poc pres­su­post o, és clar, per com van saber fer anar els recur­sos de què dis­po­sa­ven, el que van acon­se­guir és trans­me­tre un mal rot­llo que espanta. Hi va con­tri­buir, sens dubte, la foto­gra­fia de Daniel Pearl, fil­mant amb un gra grui­xut molt de cine veritée a l’euro­pea, que apor­tava un hiper­re­a­lisme i una atmos­fera bruta que van mar­car tendència estilística.

El relat narra la incursió que fan un grup d’amics d’estètica hippy amb una fur­go­neta a la Texas rural, el cor de les tene­bres. Sem­bla­ria un epi­sodi més de Sco­oby-doo –aquí en comp­tes del simpàtic gos, un noi amb cadira de rodes força odiós–, perquè també de seguida pas­sen coses rares, començant per l’apa­rició d’un per­so­natge estra­fo­lari que recu­llen fent auto­es­top. Que s’auto­le­si­oni tallant-se men­tre riu no és allò que diríem gaire nor­mal, de manera que el to s’enra­reix i dona peu a una atmos­fera malal­tissa que ens va asfi­xi­ant. Tot es des­ferma quan apa­reix ell, Leat­her­face, el mons­tre sense huma­ni­tat, el pri­mer gran assassí emmas­ca­rat –amb la seva careta de pell humana, tan bonica ella– aga­fant la pri­mera presa i tan­cant de bat a bat unes por­tes que con­du­ei­xen direc­ta­ment a la fos­cor més abso­luta dels inferns.

La traca final d’aquesta festa de l’hor­ror es com­pleta amb un sopar fami­liar d’aquells que no obli­des mai i un so de moto­serra que ens per­se­guirà per sem­pre més en els pit­jors mal­sons.

THE TEXAS CHAINSAW MASSACRE Direcció: Tobe Hooper Producció: Tobe Hooper, Kim Henkel, Richard Saenz, Jay Parsley i Lou Peraino Guió: Kim Henkel i Tobe Hooper País: Estats Units Any: 1974
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.